Aleksandr Vinokúrov (16 de setembre del 1973) en el món de ciclisme és un nom que no deixa indiferent a ningú. Admirat per molts, odiat per altres, Vino ha estat durant més d’una dècada un corredor agressiu, espectacular i ofensiu. Són moltes les seves gestes sobre la bicicleta malgrat que els inicis, com no podia ser d’una altra manera havent nascut lluny del focus mundial d’aquest esport, no van ser fàcils. El petit Aleksandr va iniciar-se en el ciclisme a l’antiga Unió Soviètica, als 11 anys. Competint enmig del fred va anar creixent i enamorant-se d’aquest esport. Quan el seu país ja no era l’URSS sinó el Kazakhstan, Vino va fer el pas que havia de fer tard o d’hora si volia guanyar-se les garrofes pedalejant. L’any 1997 viatja a França per acabar la seva carrera d’amateur i aconsegueix per l’any vinent el seu primer contracte professional amb l’equip francés Casino.
L’any 1998, el corredor kazakh comparteix equip amb figures del moment com l’sprinter estonià Jaan Kirsipuu, el danès Bo Hamburger que en aquell moment ja havia vençut una etapa al Tour i havia sigut medalla de plata al Campionat el Món de Sant Sebastià l’any anterior, o Jacky Durant, triple vencedor d’etapa al Tour de França, l’última aquell mateix any. El jove Vinokúrov, amb 24 anys, s’estrena en la seva primera temporada amb la general de la prestigiosa prova 4 Jours de Dunkerke, sent molt regular durant les quatre etapes. També debuta a la París-Roubaix sense èxit, ja que abandona, i vestint el mallot blau cel de la seva selecció participa tant a la prova en línia com a la contrarellotge del Mundial disputat a Holanda, amb l’arribada mítica a Valkenburg en la ruta. A la crono fa un resultat digne, el 23è, un Mundial que acaba amb el basc Abraham Olano amb l’or, Melcior Mauri, el català, amb la plata, i en quarta posició, a escassos segons de l’ucraïnès Serhiy Honchar, el nord-americà Lance Amstrong, tot just l’any abans de començar el seu engany victoriós al Tour de França. En la prova ruta també fa el 23è arribant amb la grupeta a 14 minuts del guanyador, Oscar Camenzind.
L’any 1999 s’esdevé com la confirmació del talent del corredor kazakh i es consolida a l’elit amb un any excepcional. Fa una temporada molt regular situant-se gairebé sempre entre els deu primers en generals i clàssiques que culmina amb la seva primera victòria de renom. En la preparació del seu debut al Tour de França, Vino, s’endú el Criterium Dauphiné Liberé que acostuma a ser la primera batalla entre els candidats a la general del Tour. Així doncs arriba al Tour amb la feina feta i amb la il·lusió de fer un bon paper i lluitar per una etapa. Comença la prova francesa amb un setè lloc al pròleg que va guanyar, evidentment, Lance Amstrong. Va estar davant a la classificació general fins a la contrarellotge de Metz, tot i ser un bon rodador el kazakh va pagar la primera setmana infernal del Tour, sent un rookie no és res sorprenent. Després de la crono va arribar la muntanya i a la primera de canvi Vino va perdre una minutada i aleshores havia d’assenyalar en quines etapes podia anar a per el triomf parcial i en quines havia de “descansar” i arribar amb la grupeta.
Dos dies després, en l’onzena etapa, el nostre protagonista arribava tercer a l’etapa després d’agafar l’escapada bona del dia, malgrat això, no va tenir possibilitats reals de victòria. En canvi, en l’etapa que arribava a Pau, Vino va jugar-se l’etapa a l’sprint arribant a meta en un grup segons abans dels favorits de la general. Aquell dia el biscaí David Extebarria s’emportaria l’etapa i ell seria quart en uns últims metres agònics
Finalment, última oportunitat, camí de Futuroscope torna a tenir la visió per enganxar l’escapada bona i aquesta vegada és tercer, tornant a perdre en el quilòmetre final. Vinokúrov havia deixat empremta en aquell debut al Tour i tornaria, tornaria per guanyar.
Amb el canvi de segle, Vino, canvia d’equip i va a parar a un dels grans del ciclisme internacional, el Team Telekom. L’equip alemany tenia un autèntic equipàs amb corredors tan capaços com Jan Ullrich, el tot terreny alemany ja havia vençut un Tour (’97) i una Vuelta a Espanya (’99) però per un motiu o un altre mai més tornaria a guanyar cap gran. A més de “Der Kaiser”, l’equip tenia un dels sprinters més brillants de l’època, Erik Zabel, la jove promesa Andréas Klöden o el veterà Udo Bolts. En aquest equip d’estrelles Vinokúrov podria demostrar tota la seva ambició i no va decebre a ningú.
Notable inici; bones classificacions a Australia (Tour Down Under), a la París-Niça i a les clàssiques de les àrdenes, on començava a demostrar que era capaç d’estar al davant en qualsevol tipus de perfil. El kazakh també destacaria en aquest tipus de proves on és tan complicat rematar i aquell any ja va avisar a navegants amb un setè lloc a “la decana” del ciclisme, la Liége. Al juliol, tornaria al Tour.
En aquell Tour del 2000 el seu equip tenia un líder sòlid, Jan Ullrich, però ell gaudiria de certa llibertat que s’havia guanyat a pols durant la temporada. L’alta muntanya, però, seguia sent l’assignatura pendent i quan van deixar enrere els Pirineus tornava a tenir la possibilitat d’agafar escapades perquè no era perillós per la general. Malgrat això, el Tour de França va tornar a ser cruel amb Vinokúrov. A la divuitena etapa, Vino, entra en una escapada bidó (en argot ciclista, una escapada consentida pel gran grup i que agafa una minutada d’avantatge) i arriba a l’últim quilòmetre colze a colze amb l’italià Salvatore Commeso que ja havia guanyat una etapa l’any anterior. Un cop més, la falta de punta de velocitat del kazakh l’impedia aixecar als braços en la prova on tothom ho vol fer. Un any més, doncs, al pal, però almenys aquell any s’emportava un quinzè lloc a la general gràcies als quinze minuts que va guanyar en aquella etapa. Al seu país, allò va ser tota una fita.
Després del Tour debutaria a la Vuelta a Espanya. Sense disputar cap carrera entre les dues grans es plantava a la sortida de Màlaga com a caça etapes. Anaven passant les etapes i no semblava que el kazakh estigués en la seva millor forma però coses del destí aquesta vegada oloraria sang i no perdonaria. Ens situem en la dura dissetena etapa de mitja muntanya on els ciclistes havien de superar tres ports de segona categoria i un de primera. Vinokúrov arriba als últims quilòmetres de l’etapa a mig minut dels dos escapats i caps de cursa, Roberto Laiseka i “Chente” Garcia Acosta. El desenllaç fou excepcional. En la mateixa recta de meta, després d’uns atacs poc intel·ligents del ciclista de l’Euskaltel Laiseka, el ciclista kazakh arriba a roda dels dos i llença un sprint terrible que deixa glaçats als seus dos oponents. Vinokúrov alçava els braços i l’espectacle havia sigut dantesc.
https://www.youtube.com/watch?v=gbAvPGOOjf8)
Finalment, per acabar aquella notable temporada, Vinokúrov es plantava a Sidney amb la il·lusió de fer gran el seu país i el kazakh va estar a punt d’emportar-se l’or en uns Jocs Olímpics. Aquell dia va haver-hi tripet del Team Telekom però ell ocuparia la segona plaça del podi en una carrera apassionant on l’alemany Jan Ullrich va destrossar tots els seus rivals amb una capacitat rodadora envejable.
Durant els dos anys següents, 2001 i 2002, Vino va seguir augmentant el seu palmarès amb dues victòries parcials al Tour de Suisse, una cada any; etapa i general de la París-Niça 2002; i posicions d’honor com un setè lloc final a la sempre complicada Itzulia i cinquè en una general a Suïssa. En aquests dos anys no tingué sort a les voltes grans. Al Tour del 2001 va estar en la pomada però no va aconseguir rematar imitant els anys anteriors i no va poder assistir al Tour del 2002 perquè una caiguda quan anava líder del Tour de Suisse l’obligà a quedar-se a casa. Aquell any participarà a la Vuelta i quan estava demostrant millores en l’alta muntanya una nova caiguda el va obligar a retirar-se quan s’ubicava en el setè lloc de la general.
L’any 2003 arribava la seva oportunitat. Jan Ullrich, acusat de dopatge, havia marxat de l’equip per fitxar pel Team Bianchi, un equip alemany més petit on ell seria el líder absolut. Per tant, el kazakh seria l’únic líder del Team Telekom per la prova gal·la. Vino inicià la temporada revalidant la victòria a la general de la París-Niça, vencent a Valkenburg en l’Amstel Gold Race i culminant una preparació pel Tour gairebé excel·lent guanyant també el Tour de Suisse que se li havia escapat l’any anterior. La grande boucle viuria una edició extraordinària, el Tour del centenari esdevindria una lluita per recordar.
Després d’una primera setmana marcada, com sempre, per la crono inicial i per les etapes disputades al sprint, la primera etapa de muntanya amb arribada a Morzine acabaria sense diferències entre els favorits. Virenque, l’escalador francès, guanyaria l’etapa i es posaria amb el maillot jaune però l’endemà a l’Alpe d’Huez canviarien les coses. A la mítica pujada alpina l’alemany Jan Ullrich cediria gairebé dos minuts amb Vinokúrov, que seria segon a l’etapa darrere d’Iban Mayo, i un minut i mig amb Lance Amstrong, el màxim favorit un any més. Joseba Beloki, un altre basc, com Mayo, destrossarien el grup malgrat que al final de la pujada s’ajuntarien tots menys el vencedor de l’Euskaltel i Vino. El kazakh es situava quart a la general amb Lance com a líder i els dos bascos a continuació.
La següent etapa acabava en el tradicional final a Gap en el dia més preuat pels francesos, el 14 de juliol, la festa nacional. No sabem si inspirat per la consigna de llibertat que genera el dia de la presa de la Bastilla l’any 1789, Vinokúrov va sortir disposat a batallar fins al final, com si es tractés d’una guerra. Aquell seria el seu dia, i de ben segur que mai ho oblidarà. El kazakh va esperar el seu moment. Fou un dia de molts atacs, molta lluita, com sempre un 14 de juliol al Tour. Finalment, després d’un atac de David Extebarria, ciclista que li havia tret la glòria anys enrere, concretament el 1999 arribant a Pau, Vino va trobar que era el seu moment per posar el plat gran i arrencar amb una força i cadència increïble pujant la Cote de la Rochette. Del gran grup ningú va sortir al seu darrere, i tots els valents que s’anava trobant de l’escapada del dia veien com passava pel costat sense poder agafar-li roda. Anava sense cadena! L’últim que ho va intentar fou Jorg Jaksche amb el mateix resultat que els altres. Tots van cedir. Vino va coronar amb l’avantatge suficient com per a baixar el complicat descens de la Rochette (on Beloki va dir adéu al Tour i si fa no fa, al ciclisme) amb rapidesa però tranquil·litat. El kazakh, per fi, ja ho tenia, aquesta vegada ningú li robaria la cartera als últims metres. Victòria d’etapa i es col·locava segon a la general, darrere Lance Amstrong, a qui la sort del campió havia salvat d’una caiguda cantada a la baixada de la Rochette evitant la bicicleta de Beloki.
Aquella edició del ronda gal·la fou la més complicada de les set vegades que Lance Amstrong va pujar al podi de París vestit de groc. A la primera contrarellotge llarga l’alemany Jan Ullrich va retallar un minut i mig al nord-americà i dos minuts al kazakh. Una exhibició. Després arribarien els Pirineus. L’alemany va seguir retallant, aquesta vegada quinze segons a l’arribada a Ax 3 Domaines, i Vino seguia tercer a la general, entre els tres candidats només hi havia un minut de diferència. L’endemà, en l’arribada a Loudenvielle-Le-Louron, després d’una dura etapa on els ciclistes s’enfrontarien a quatre ports de primera (entre ells el Portillon i el Peyresourde) l’indomable Vinokúrov atacaria i retallaria quaranta segons als seus dos màxims rivals. La lluita era aferrissada, qualsevol error o dia dolent es pagaria car, vint segons separaven ara els tres ciclistes. La quinzena etapa, entre Bagneres de Bigorre i Luz Ardiden seria decisiva.
La grande boucle passava per la seva muntanya més mítica, el Tourmalet, però tot es decidiria en una última ascensió inoblidable a Luz Ardiden. Aquell dia Lance Amstrong va ensenyar al món que anava sobrat, potser massa, ja que després d’una enganxada per culpa d’un aficionat va caure juntament amb Iban Mayo deixant Vino i Ullrich per davant seu i amb la possibilitat d’aprofitar-se. Lance va tornar al grup dels favorits i no només això, va arrencar el motor i va quedar-se sol a la recerca del seu cinquè Tour de França. Ullrich seria segon, i Vinkoúrov, que havia sigut regular durant tot el Tour va fallar. El kazakh no va poder aguantar el ritme dels seus rivals arribant a meta a dos minuts del nord-americà. Es mantindria tercer, però el somni de guanyar la general s’esvaïa.
Amb 29 anys, el kazakh pujaria al podi de París amb un tercer lloc meritós. Amstrong havia sentenciat el Tour en la última crono i una vegada més derrotava a l’alemany Ullrich que es quedaria amb el segon lloc final.
Autor: Pau Canal Farreny
