Primer de grup a Vitòria. Com ho recordes?
La natació i la bicicleta em van anar molt bé. La part de córrer, però, em va anar malament. En aquestes proves tan llargues t’has de trobar bé físicament tota l’estona, i entre que feia molta xafogor i que en anar dels últims de coses fresques ja no n’hi havia, se’m va bloquejar l’estómac una mica. Jo pensava fer la marató en 5:30 h i em va sortir en 5:55 h. Però en general vaig poder acabar bé.
De les tres disciplines, la de córrer és la que més et costa?
Sí. El que passa és que abans els 20 i 30 primers quilòmetres els feia bé, però ara a partir del quilòmetre 10 ja vaig començar a patir. Sort que a l’última volta em vaig recuperar una mica. És el que hi ha, sempre m’ha passat. N’he fet tantes que ja sé com funciona. Quan et ve la davallada has de patir i aguantar com sigui.
I ho vas aconseguir. Vas quedar primer assolint la classificació per la Kona-Hawaii a l’octubre. Com reps aquesta prova?
Fa molts anys que anava a darrere d’anar a Hawaii, però mai no ho aconseguia, i aquest cop he tingut la sort de quedar primer. És un pèl massa junt un de l’altre, perquè un Ironman crema bastant, però ja em recuperaré. Menjaré quatre mongetes del ganxet i em recuperaré de pressa [riu]. També aprofito les proves per poder viatjar. He fet molts Ironman per Europa, i així aprofito i conec món. Si no fos per això, penso que no em mouria de casa.
Com va ser el moment de saber que et classificaves?
Aquesta de Vitòria va ser molt fàcil, perquè només n’hi havia un altre de la meva categoria que no va ni sortir, es va retirar. Així que sabia que si l’acabava, ja anava a Hawaii. El que em va “matar” més va ser l’Ironman de Calella l’any passat. Érem set del grup i vaig quedar primer, però per un mal entès amb un jutge em van desqualificar. I això que vaig treure 40 minuts al segon. Però no em van voler ni escoltar, que això és el que em va saber més greu, i vaig quedar desqualificat.
I com t’ho vas prendre?
Tampoc em van fer perdre la son. “Si no és aquesta, serà una altra”, vaig pensar. Però allà també vaig veure que tinc amics, i molt bons. Sobretot en José Luis Cano, entrenador del CNM i triatleta, que s’havia classificat i tenia moltes ganes d’anar amb mi. Quan va saber, perquè ell ho va veure, que era una cosa impresentable el que em van fer, va dir públicament que renunciava a anar a Hawaii per la injustícia que m’havien fet. Aleshores, com que allà hi havia el director de l’Ironman de Vitòria, en veure el que havia passat ens va convidar a tots dos a anar-hi. En Cano aquí va patir molt, però com que teníem aquest repte, ell també va quedar primer i tots dos el vam aconseguir. Ara ja estem remenant-ho tot per anar cap a Hawaii.
Des de quan fas triatlons?
Ben bé no ho sé, sóc una mica despistat. Jo faig les coses perquè m’agraden i no m’apunto mai res. Però devia tenir 44 anys quan vaig començar.
Vas iniciar-te tard, doncs.
Sí. Primer feia futbol, però em vaig lesionar i vaig començar a fer moltes maratons i carreres de muntanya. I de tantes que en vaig fer, em va sortir un esperó de calcani al peu. Aleshores em vaig dedicar a nedar. Va ser quan un amic meu em va veure i em va comentar: “per què no fas triatlons?”. Era el començament de la disciplina i em vaig apuntar. Vaig veure que m’anava molt bé per la meva manera de ser.
Com et prepares per un Ironman?
Dos o tres mesos abans de la prova ja començo a preparar-lo. El diumenge faig cinc o sis hores de bicicleta de carretera. És l’únic dia que em va bé perquè no hi ha tant trànsit a les carreteres; la bicicleta de carretera és molt perillosa i a mi tants cotxes m’atabalen. Tinc ja diverses rutes fetes i només surto els diumenges de bon matí. El dimarts al migdia, si puc, faig natació, i després a la tarda me’n vaig a córrer un parell d’hores, sempre per la muntanya. El dimecres agafo la bicicleta de muntanya i me’n vaig dues o tres hores. I si fa mal temps, agafo la de carretera i faig rodar-la a casa. I l’endemà, a córrer de nou. Els dissabtes, aprofito per fer uns tres quilòmetres de natació, i en general, sempre que puc, nado.
A què et dedicaves abans d’estar jubilat?
Treballava la terra, feia de pagès. Ja estic acostumat a patir. Quan corro, sempre penso “recordes el què paties arrencant patates? Això no és res!”. Ara, encara que estigui jubilat, em dedico a ajudar a fer flors als meus fills.
Com s’ho pren la família que facis triatlons a la teva edat?
Pateixen, sobretot la meva dona. A Vitòria no ha volgut venir perquè sempre pateix molt, però a totes les altres ha vingut. No confia en mi, es pensa que m’hi quedaré [riu]. Tota la meva vida que corro, i no he abandonat mai cap cursa, sempre les he acabat totes. De vegades arribo molt tard, però sempre arribo.
Ets el més veterà de l’equip. Tens plantejar ser-ho durant gaires més anys?
Jo sempre dic que avui hi sóc, i demà també. Mentre em trobi bé, continuaré fent això. A mi em sap greu deixar-ho.
Què t’aporta el triatló?
Com aquell qui diu, ho utilitzo per poder entrenar-me i poder fer el que vull, que és estar actiu sempre. Si no m’apuntés als triatlons, no m’entrenaria d’aquesta manera. Si tens una competició, t’obligues més.
La millor sensació és la de travessar la meta?
Sí, i tant. Pensa que a Vitòria vaig estar catorze hores i set minuts. A més, quan passo la meta al País Basc, la gent m’aprecia molt. Es veu que els fa gràcia que sigui una mica gran. A Zarautz fa molts anys que hi vaig, i a Vitòria era el quart Ironman que feia.
Et diuen l’avi de l’equip.
Ja fa molts anys que m’ho diuen, ja hi estic acostumat. Ja m’agrada i tot, i a més tinc set néts molt macos que tots em diuen avi, així que no passa res. N’hi ha un al qui li dic que quan ell faci el primer Ironman, jo em retiraré [riu].
