Wimbledon encara obliga els jugadors a vestir de blanc (el color que distingia l’aristocràcia dels treballadors a finals del segle xix) i manté un peculiar sistema per escollir el quadre d’enfrontaments. Serena Williams, que ocupa el lloc 183è del rànquing de l’Associació de tennis femení (WTA, per les seves inicials en anglès) després d’estar mesos allunyada de les pistes per baixa de maternitat, serà una de les 32 caps de sèrie del torneig femení. Totes elles aspiren a triomfar a la pista i a endur-se un suculent premi econòmic que, com passa en la gran majoria de tornejos de tennis d’elit, és el mateix per a homes i dones.
Qui guanyi Wimbledon s’endurà més de 2,5 milions d’euros. Tots els jugadors que hi participin rebran més de 44.000 euros pel sol fet de posar el peu a l’herba londinenca. Unes xifres que molts jugadors ingressaran i tributaran lluny dels seus països d’origen. Ja fa anys que una part significativa dels jugadors de tennis més reconeguts del món s’han traslladat a països que els ofereixen beneficis fiscals. Amb l’objectiu d’evitar pagar els impostos que els corresponen, han fixat la residència en indrets que tècnicament no podem anomenar paradisos fiscals (no estan reconeguts com a tals per la UE), però que compleixen la mateixa funció: tributs reduïts, facilitats burocràtiques, protecció de dades.
Es tracta, doncs, d’ídols als seus països amb una fortuna que no volen que contribueixi al benestar dels seus conciutadans. Un de cada quatre caps de sèrie del torneig masculí resideix a Mònaco i més de la meitat (17 de 32) tenen la residència fixada lluny del seu país per pagar menys impostos (Suïssa, els Emirats Àrabs Units, les Bahames, Malta o l’estat de Florida als EUA).
Al top 100 de l’ATP el 33% dels tennistes tributen lluny de casa, unes xifres lleugerament superiors de les que es viuen al circuit femení. Tots ells, però, quan arriben els enfrontaments de la Copa Davis o la Copa Federació defensen els colors del país on han decidit no contribuir econòmicament. Si les seleccions fossin per país de tribut, Mònaco seria cada any la favorita indiscutible al títol.
Entre les tennistes més ben pagades del món hi ha Garbiñe Muguruza, actual número tres del rànquing WTA. La barcelonina ha guanyat pràcticament 15 milions d’euros al llarg de la seva carrera esportiva i compta amb diversos patrocinis de marques com Adidas o Rolex, que li reporten més ingressos lluny de les pistes. Ambaixadora del BBVA, des del 2016 ha fixat la residència a Suïssa per «motius d’entrenament». Dit d’una altra manera: és la imatge més coneguda d’un dels bancs més importants d’Espanya mentre tributa al país alpí.
Muguruza és un cas singular en el tennis estatal actual. Amb el frau d’Arantxa Sánchez Vicario ben present, la immensa majoria de jugadors dels Països Catalans paguen els impostos al seu poble natal. Rafa Nadal, el més ric de tots ells, ho fa després de rebre una clatellada d’Hisenda, que a finals del 2011 va obligar-lo a abandonar el domicili fiscal ubicat al País Basc i tornar a situar-lo a Manacor.
L’esmena Nadal, un cas insòlit
Més enllà dels tributs, Rafa Nadal ha comptat amb el suport de l’administració pública per tirar endavant la Rafa Nadal Academy, un recinte inaugurat el 2016 en un acte que va comptar precisament amb la presència del director de Wimbledon. Un centre privat per a formar joves tennistes que torna a ser protagonista per l’esmena Nadal, aprovada amb els vots del PP, el PSIB, el PI i Cs. Aquesta esmena ha modificat la llei original que va permetre construir el centre per afegir-hi usos turístics, augmentar les pistes de tennis i ampliar l’ocupació màxima permesa i l’edificabilitat dels usos no esportius en 20.000 metres quadrats.
L’allotjament del centre funcionarà a partir d’ara com un hotel més. El Grup d’Ornitologia Balear ha qualificat l’esmena d’«urbanisme d’elit a la carta» i de «cúmul de despropòsits», i ha instat els partits que s’hi oposen a presentar un recurs d’inconstitucionalitat.
Els favors de l’administració pública cap a Nadal venen de lluny. El 2011 el Govern balear va considerar el projecte del jugador «d’interès general» i la inversió per fer-lo possible «d’interès autonòmic» abans de fer una llei a mida el maig del 2012 que modificava el Pla Urbanístic General, rebaixava el percentatge públic d’aprofitament urbanístic i l’eximia de l’avaluació d’impacte ambiental i de pagar la llicència d’obres (xifrada en uns 700.000 euros). Mentrestant, els Nadal van portar l’Ajuntament al jutjat per l’expropiació d’un terreny qualificat de zona verda valorat en més de 14 milions d’euros, molt proper a la futura acadèmia del tennis.
Campanyes a Andorra per atraure fortunes esportives
Curiosament encara no hi ha cap tennista que hagi fixat la residència a Andorra. El país pirinenc ha impulsat diverses accions per atraure fortunes procedents d’altres països des que va aconseguir sortir de la llista de paradisos fiscals i firmar convenis per evitar la doble imposició amb els països veïns. Andorra estableix un IRPF amb un únic tipus del 10%, molt més baix que el d’altres estats europeus, i afavoreix l’arribada de «professionals amb projecció internacional per raons d’interès científic, cultural i esportiu» amb un model de residència específic en què els beneficiaris només estan obligats a residir a Andorra 90 dies l’any.
D’aquesta manera, Andorra s’ha convertit en una opció legal que cada cop atrau més esportistes d’elit. És el cas del pilot de trial Toni Bou, dels pilots de motociclisme Maverick Viñales, Pol i Àlex Espargaró i dels de ral·lis Joan Barreda i Cyril Despres. La xifra es multiplica en el ciclisme, amb noms com els germans Yates, Dan Martin, Johan Esteban Chaves i Rohan Dennis. Altres estrelles, com Chris Froome, mantenen l’aposta clàssica per Mònaco.
