El Sumo és un dels esports més fàcils d’associar a un territori. El Sumo i el Japó van néixer junts i han generat una tradició esportiva amb fonaments tan sòlids com el surf a Hawaii, les curses a peu a la Gran Vall del Rift de Kènia i el bàsquet als balcans. Amb centenars d’anys d’història documentada (algunes fonts apunten a combats celebrats fa 2.000 anys), el Sumo professional només disposa d’un circuit estable al Japó, la meca dels lluitadors. No és que en tinguin el patrimoni exclusiu: l’esport s’ha estès i és capaç de generar grans campionats a països com el Brasil. Però és en territori japonès allà on els lluitadors professional es juguen les garrofes, l’honor i el prestigi. Sumo japonès.
De la mateixa manera que la derrota olímpica en judo de 1964 contra l’holandès Geesink es va viure com un drama nacional, el preeminent orgull japonès masculí (esport prohibit professionalment a les dones) vinculat al sumo ha patit de valent en la darrera dècada. El país, que viu aquest esport amb passió ja des d’edats escolars, ha viscut un període de foscor absoluta entre el 2006 i el 2016. 10 anys complets en què cap lluitador nascut al Japó ha estat capaç de vèncer ni un sol torneig dels 6 anuals que es disputen a la màxima categoria del Sumo. Tots ells es disputen al Japó: 3 a Tòquio, un a Osaka, un altre a Nagoya i el darrer a Kyushu. Concretament, 59 tornejos consecutius sense victòria japonesa.
L’hegemonia de Mongòlia
Tot i les victòries puntuals d’un lluitador de Bulgària i un altre d’Estònia, el paper dels europeus en el sumo continua sent discret. És un altre país asiàtic el que ha agafat les regnes d’aquest esport i ha acumulat victòria rere victòria. Mongòlia, terra d’amor per la lluita, ha exportat grans talents joves cap al Japó que de mica en mica han anat creixent fins a convertir-se en els grans rivals a batre d’aquest esport. Que els noms no us confonguin: cada lluitador de sumo té un nom esportiu associat a la cultura japonesa.
D’aquesta manera, Asashoryu ha completat una carrera fantàstica iniciada el 2002 amb 25 triomfs als grans tornejos de Sumo, una xifra que l’ha convertit en el quart lluitador més llorejat de tots els temps. També han entrat en escena lluitadors com Terunofuji, Harumafuji o Kakuryu. I, és clar, la llegenda, el millor lluitador de sumo de tots els temps: Hakuho.
Fill del primer medallista olímpic de la història de Mongòlia (plata en lluita lliure a Mèxic 1968), Mönkhbatyn Davaajargal va apassionar-se pel sumo des de petit i va traslladar-se al Japó l’any 2000, amb només 15 anys. Va ser llavors quan va començar a ser conegut com a Hakuho. El 2004 ja va vèncer en un torneig menor i el 2006 va vèncer per primera vegada en un dels sis grans. Des de llavors (i encara continua) ha encadenat 37 títols que l’han convertit en el lluitador més premiat de la història.
El domini de Hakuho ha estat tan gran que en tres ocasions s’ha quedat a un sol torneig de guanyar-ho tot. 86 triomfs de 90 possibles el 2009, 33 victòries consecutives fins a perdre el ritme per una lesió aquest 2016, triomfs per 15 a 0… ningú ha fet ombra al gran Hakuho.
L’esperança rebrota al Japó
Aquest 2016, però, el Japó torna a somriure. A falta del darrer torneig de l’any, que s’està disputant aquests dies, dos lluitadors de sumo japonesos han aconseguit guanyar un dels grans torneigs. Es tracta de Kotoshogiku, que ho va assolir el mes de gener, i de Goeido, que es va imposar el passat mes de setembre a Tòquio. Dos victòries de prestigi que han omplert pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació japonesos, que tenen seccions dedicades exclusivament al Sumo. La responsabilitat històrica per al sumo japonès recau especialment sobre Goeido, que ja s’havia quedat a les portes de l’èxit en diverses ocasions.
Caldrà veure si aquests dos triomfs són la rebrotada tan esperada al Japó o bé si el sumo continua sotmès a la tirania de Mongòlia. De moment, Hakuho, que ha patit una dura lesió enguany, no sembla disposat a deixar de guanyar.
