Si a Catalunya les saltadores tot just comencen a treure el cap en les competicions internacionals, a la Xina ja fa anys que han convertit un detallat programa de tecnificació infantil i juvenil en una potència mundial. Allò que va viure, patir, denunciar i acceptar Fu Mingxia, la gran campiona de Barcelona 1992 amb 13 anys. I també el sistema que ens ofereix exhibicions perfectes en totes les fases dels salts. Canvien els noms però es mantenen els ors.
Una de les saltadores que passarà a formar part de la història d’aquest esport en majúscules és Wu Minxia. Acaba d’anunciar que es retira de l’alta competició amb 31 anys després d’haver-ho guanyat tot. És la saltadora més llorejada de l’extensa història olímpica amb 5 medalles d’or. Cap altre saltador xinès havia assolit aquest registre abans de 2016 (Mingxia i Jingjing en tenen 4). I tampoc llegendes internacionals com Louganis o McCormick. Minxia ha fet valer una carrera llarga i un registre de pervivència a l’elit poc habitual en els salts. Des de 2004 fins al 2016 ha estat una campiona infal·lible.
Chen Ruolin i Wu Minxia, dues trajectòries oposades
Minxia ha sumat 5 medalles d’or en 4 Jocs Olímpics gràcies a la seva tècnica individual depurada i a la seva habilitat en compenetrar-se perfectament amb les seves companyes. De fet, 4 d’aquestes medalles les ha aconseguit en salt sincronitzat. I ho ha fet amb tres parelles diferents. Difícilment alguna saltadora podrà allargar prou la seva carrera instal·lada en l’èxit per superar el seu registre de 4 Jocs consecutius amb un or al coll.
La que ha seguit un camí fulgurant d’èxit ha estat Chen Ruolin. Ha sumat 5 medalles en 3 Jocs Olímpics després d’aconseguir dos doblets a la plataforma de 10 metres (en solitari i en salt sincronitzat) el 2008 i el 2012. A Rio, aquest estiu, ha sumat la cinquena medalla d’or en salt sincronitzat. Nascuda el 1992, va anunciar la seva retirada fa un parell de mesos, quan encara no havia complert els 24 anys. La causa, una lesió que arrossegava des de feia mesos.
Ruolin s’ha mostrat com una competidora intractable durant la seva carrera. En salt sincronitzat, ha assolit 14 ors en 14 competicions internacionals de primera fila disputades. I en competició individual s’ha penjat 5 ors i 4 plates fins que les lesions l’han obligat a disminuir el nivell. Les xifres són bestials per a una saltadora que fa tot just dos anys portava la flama als Jocs Olímpics de la Joventut i que s’ha retirat prematurament, però no tan d’hora com d’altres compatriotes.
Queda clar que en competició individiual les xineses poden fallar. En duo, són infal·libles.
Minxia 2012: de la glòria a la incomprensió
L’obsessió per l’èxit, de vegades, té peatges personals importantíssims. Alguns d’ells, fins i tot, s’escapen del control de les llegendes de l’esport. Wu Minxia va aconseguir a Londres 2012 allò que no havia aconseguit ni a Atenes ni a Pequín. L’or que l’assenyalava com la millor saltadora individual del trampolí de 3 metres. Minxia havia batallat molt per arribar fins a aquell moment i ho va celebrar, diríem, amb un punt d’eufòria.
Immediatament després, però, la seva família va informar-la de les novetats dels darrers mesos. El pare i la mare havien decidit no informar-la durant la prèvia olímpica de la mort dels seus avis i del càncer detectat en la mare. No volien que es desviés ni un mil·límetre del seu objectiu d’or. No volien que es desconcentrés, que deixés de banda els entrenaments. Minxia, és clar, no ho va pair bé i va estar a punt de retirar-se poques hores després d’assolir el gran èxit de la seva trajectòria. Humanitat i esport, una relació que en l’elit, en alguna ocasió, és totalment inexistent.
