El títol que va sumar la Santboiana al Zorrilla no és fruit d’una gesta èpica, ni d’un miracle, sinó de la constància i de creure en un estil determinat de rugby.
Ha passat més d’una setmana des que la Santboiana va proclamar-se campió de la Copa del Rei, però podem seguir sucant-hi pa. Contra pronòstic, el conjunt català aixecava un títol que era molt més que una simple copa, era el premi a la constància, a la paciència i a ser fidels a un model esportiu.
Confiança i joventut
El dia previ al partit, Lewis Williams tenia clara l’aposta; “Tenim un equip jove molt interessant, tots els jugadors han jugat molt bé fins el moment, així que confiarem en aquesta joventut”. Dues paraules clau: confiança i joventut. Cap dels 23 convocats del conjunt català per a la final arribava a les trenta primaveres. De fet, cap dels integrants de la plantilla hi arriba.
Durant anys, el Sant Boi ha sigut pacient amb un grup de jugadors que apuntava maneres. En una lliga semi professional com és la Divisió d’Honor, la virtut de la paciència no sol prodigar-se massa, especialment entre els equips de la part alta de la taula, dels quals s’espera que competeixin pels títols.
Però de títols, pel Baldiri Aleu, no en veien des de la temporada 2006/07, quan el Sant Boi va endur-se la Copa Ibèrica. A partir de llavors, el conjunt català havia perdut tres finals; una de la Copa del Rei davant el Salvador el 2007 i dues de la Divisió d’Honor, el 2013 i el 2015, la primera especialment dolorosa quan Adam Canning va fallar un cop de càstig amb el temps ja esgotat al Pepe Rojo.
La de 2015 va ser diferent, doncs el Quesos Entrepinares, llavors rei de l’oval peninsular, va dominar el partit de cap a peus derrotant els de blau 19 a 8. En aquell enfrontament hi van participar molts dels homes que fa dos diumenges van tocar la glòria al Zorrilla: Tauli, Sanz, Petit, Balsalobre, Garcia, Baker, González, Chichua, Baró, Delgà, López… però també d’altres que ara estan lesionats com Orbaneja i Puig van ser a Valladolid fa dos anys. Si tirem una mica més enrere, sis d’aquests jugadors també van ser a la final del 2013.
La derrota a terres castellanes no va ser l’única mala notícia d’aquell final de curs: després de quatre anys, Lewis Williams feia les maletes. El tècnic tornava a Nova Zelanda havent donat confiança plena a nois molt joves com Rubén Sanz, Fede González, Nil Baró, Marcos Puig o Javi Orbaneja, i també deixava formats uns pilars sòlids de cara al futur amb un equip que tocava al so d’Afa Tauli i Tenga Baker (i de Jamie Chipman).
El parèntesi
En substitució de Williams va aterrar a Sant Boi Michael Broad, un australià que no va acabar de quallar al Baldiri Aleu. Tampoc van funcionar alguns reforços estrangers com Josh Casey o Steve Castle, i durant una temporada els blaus van viure del gran rendiment de la davantera, mentre la tres quarts semblava perduda en atac i tova en defensa.
L’eliminació als quarts de final a casa davant el Cisneros i la mala sensació generalitzada del joc català van precipitar la sortida de Broad. Però la marxa de l’australià va portar una bona nova: de la mà del nou president Miquel Martínez i del recentment estrenat director tècnic Ricardo Martinena, Lewis Williams tornava a la banqueta del Llobregat.
Durant l’any d’absència del “kiwi”, altres joves rugbiers van incorporar-se a les files blaves: Oriol Pujol des del CEU (tot i que jugaria majoritàriament al “B”), Nico Francisquelo del Tarragona (com Fede González, Rubén Sanz i Javi Orbaneja anteriorment) va entrar dins la dinàmica del primer equip i Alberto Millan des dels Enginyers engreixaven la nòmina de diamants per ser polits al més alt nivell. Malgrat la mala campanya generalitzada, tots els joves van gaudir de minuts, guanyant una experiència que els serviria per al curs següent.
El model de la Santboiana
A l’inici de la present temporada, l’objectiu i les esperances dels de Sant Boi eren que aquesta experiència acumulada al llarg dels anys donés els seus fruits. En matèria d’incorporacions, l’estratègia va ser clara i lògica: formar la columna vertebral de l’equip amb jugadors de Nova Zelanda que fossin de plena confiança de l’entrenador.
Amb la difícil tasca de substituir un tot terreny com Jamie Chipman arribava el llargarut Liam Mitchell, qui des dels primers minuts va fer-se indispensable. Sam Sturgess, Brad Truesdale i més tard Ethan Woodmass se sumaven a Baker i Tauli per formar el sextet de novazelandesos santboians. L’excel·lent rendiment del tercera italià Pietro Moreschi ha fet oblidar la marxa de Niels Van de Ven, i altres peces noves com Paolo Raggazi o Mikel García han complert la seva funció al llarg de l’any, mentre que el ben tornat Àlex Palomo ha rendit com s’esperava de titular.
Sota la direcció de Lewis Williams, el còctel format per homes que han crescut al Baldiri Aleu com el capità Josep Balsalobre, Nil Baró, Marcos Puig, Héctor Garcia, Hugo Pichot o Josep Puigbert, jugadors de fora que s’incorporaven a la disciplina santboienca molt joves com Millan, Sanz, Orbaneja, Delgà, González o Francisquelo, i les posicions claus (el talonador, el “8”, l’obertura) ocupades pels “kiwis”, la Santboiana recuperava enguany la seva millor versió.
Si bé ha acabat la lliga amb tan sols 7 punts més que el curs anterior, el joc del Sant Boi ha incorporat l’essència més “kiwi”, amb un joc atrevit i alegre que busca la continuïtat tant amb els tres quarts com amb els terceres i segones, combinat amb una davantera sòlida i aguerrida també en el joc tancat. Al Baldiri Aleu gaudeixen amb les carreres de Tauli, Mitchell o Francisquelo, amb els xuts de Millan, amb els placatges de Sanz o amb la melé de Balsalobre. Aquells jugadors que l’any anterior estaven un pèl verds ara rendeixen a bon nivell cada diumenge, tot i que la joventut general de la plantilla els ha fet perdre algun enfrontament en els últims minuts.
Recollir els fruits
El títol que va sumar la Santboiana al Zorrilla no és fruit d’una gesta èpica, ni d’un miracle, sinó de la constància i de creure en un estil determinat de rugby; en el seu estil. Malgrat la pluja, l’ambient, els 22.000 aficionats o els nervis comprensibles d’una final, i contra el bicampió de lliga i copa, els catalans van ser fidels al seu rugby. Moltes pilotes van caure lliscant de les mans (en un parell d’ocasions a punt de fer marca), la melé no rutllava la primera mitja hora i el Salvador va tancar els blaus al seu camp durant molts minuts de la primera meitat, però el Sant Boi va mantenir-se ferm.
Ni amb el 0 a 3 en contra al descans van canviar els plans Williams i Martinena, que paulatinament van executar els canvis a la segona per poder mantenir el mateix ritme de partit, el que a ells els convenia. Monopolitzant la possessió, la segona part va ser un recital santboià. Les incursions incansables de Tauli, els xuts de Millan, la direcció de Garcia, la defensa en equip… el que vam veure a Valladolid és el que la Santboiana ha fet durant tota la temporada, algunes vegades amb èxit, d’altres sense.
Al Zorrilla va sortir cara a la moneda que inevitablement roda i jutja totes les finals esportives. L’alegria de jugadors, directius i aficionats era més que justificada, i la rebuda a la ciutat de Sant Boi de l’endemà n’és un clar exemple. El bressol del rugby acabava amb deu anys de sequera i, el que és més important, pretén iniciar una nova època de títols amb aquest model de club que segueix sense abraçar el professionalisme però que aspira a jugar el rugby modern.
Diumenge que ve, els de Williams poden donar un nou pas en aquest cicle quan el Cisneros es planti al Baldiri per jugar els quarts de final de la Divisió d’Honor. De nou els catalans s’hauran de mantenir fidels al rugby que els ha dut fins aquí, fugint de la paraula miracle i acceptant el repte de ser favorits a casa. Si bé parlar de guanyar la lliga ja són figues d’un altre paner, la dinàmica i el joc santboians són els idonis per intentar-ho.
Que la moneda torni a sortir de cara.
