Dèiem que pot ser i serà un gran Dakar. Tothom està a l’expectativa de què depararà de nou aquesta nova denominació d’arribada –que la d’origen, la capital senegalesa i el seu llac rosa quedaran per sempre inherents a nom de la cosa– i de moment del que es parla més del ral·li és del país que se l’ha fet seu. Aràbia Saudita acull aquest 2020 –i els següents– la competició que és propietat d’ASO –l’empresa del Tour de França– i que veu com a nivell econòmic i de interlocució amb el territori no hi ha res a veure entre el paradís dels “petrodòlars” i l’amalgama de països sud-americans de les darreres edicions. El ral·li manté el nom però entra en una tercera etapa –quarta, si se segrega la inicial amb més presència europea als primers dies– per obra i gràcia de la seguretat econòmica. I pica a la porta, entra a casa i s’instal·la en un país que s’ha guanyat a pols que qualsevol acció internacional que se celebri al seu territori tingui com a molt mínim un sarró ple de contradiccions.
Tàctica Israel
No fa pas tant que s’ha parlat i abastament de l’Aràbia Saudita i l’esport. El futbol espanyol hi anirà a jugar la Supercopa i el rebombori arran de la vulneració de drets humans que és sistema i dogma en aquest país fonamentalista islàmic va ser important. La setmana passada el mateix país, amb el mateix poder, era doblement a l’aparador esportiu internacional: per la revenja entre Joshua i Ruiz en boxa –el combat de l’any– i pel primer torneig de tennis professional que s’hi disputava.
El règim saudita està aplicant amb clarividència el catàleg propi d’Israel, en el sentit d’aprofitar la projecció internacional de l’esport i el seu ressò per promocionar el país i guanyar el relat, quan els seus són topònims que la geopolítica fa ser notícia per coses menys positives que un triomf o una derrota.
La moralina local
Quan l’ASO va decidir que el Dakar fes drecera i s’instal·lés en un país on les lleis d’inspiració islàmica són severes i en clau occidental hi ha drets humans i llibertats personals i col·lectives que poden arribar a suposar la pena de mort, algú deuria sopesar pros i contres i la balança els va sortir a favor. Tenen l’avantatge, a més, que quan comenci el Dakar no es parlarà de les restriccions i recomanacions plenes de moralina que s’han fet arribar a tots els participants. Llavors serà el moment de la competició. Parlarem dels nostres i dels que no ho són. De la Laia Sanz i l’Isidre Esteve, en Carlos Sainz i en Fernando Alonso amb en Marc Coma, l’Stephan Peterhansel, en Nasser Al-Attiyah i tota la faràndula habitual. Però això serà més endavant. Ara la notícia és que l’organització d’un raid com el Dakar arribi a recomanar als seus participants que no es facin carícies en públic. O que les dones s’hagin de tapar. L’any 2020.
Sota l’epítet de “respectar la cultura local i adequar-se a les seves tradicions i maneres” resulta que el Ral·li Dakar 2020 fa una sèrie de recomanacions als seus participants. Una guia pràctica, diu. I quan s’ha fet pública la guia pràctica és normal que hagi fet feredat alguns dels consells que inclou. Està prohibit l’alcohol i les drogues –fins aquí perfecte, i més al voltant d’una competició de motor– i respecte la carn de porc la seva importació o consum estan perseguits fins i tot judicialment. Ni llonganisses ni pernil ni botifarres.
La roba, les mostres d’afecte
Qui hagi anat a països islàmics sabrà precisament que el codi de vestimenta s’estableix amb rigor. Aquí se suposa que pel funcionament del Dakar, amb campament, la caravana de competidors pot ser una mica un oasi enmig del desert –mai millor dit– però de cara a espais públics i projectats la guia resa que “es prega tant a homes com a dones vestir amb cautela pública, d’acord amb els costums locals, evitant roba ajustada o amb paraules o imatges vulgars” i les dones “hauran de portar les espatlles i genolls tapats en públic”, juntament amb la recomanació de vestir una bata.
Qui guanyi, doncs, que es controli. Qui l’acabi, que es contingui. Així és el Dakar de la moralina al país que l’ha volgut comprar.
