Quina festa esportiva que han estat els Jocs Olímpics de París! Els amants de l’esport no hem tingut prou hores per poder veure i seguir tot el que ens hagués agradat. Realment el volum de competicions és inabastable, tot i que per sort ara tenim l’avantatge que si no sabem com van acabar certes finals, les podem recuperar i viure-les de nou amb la mateixa emoció gràcies a la televisió a la carta. (Bé, en algunes plataformes, ja que en d’altres no es poden recuperar les competicions que han emès… llàstima).
I mentre els més frikis programem per aquesta nit aquella final d’escalada o de ciclisme en pista que no vam poder seguir, ens toca veure amb resignació com els mitjans de comunicació tornen al menú mediàtic habitual. Passem de veure i gaudir amb medalles i gestes de tota mena i de qualsevol esport, a parlar de conceptes tan apassionants i “esportius” com “la regla de l’1 a 1”, “el fairplay econòmic” o “les palanques”. Sí, com vaig sentir fa dies a la televisió de casa nostra, ara “seguim parlant de futbol, seguim parlant del Barça”.
El que em pregunto ara, i cada quatre anys, és si després de tot el que s’ha viscut a París canviarà alguna cosa. Els que tenim aquest esperit fosburià mantenim una petita esperança: que l’aparició a les pantalles de tants i tants esports i disciplines diferents i apassionants obrin la ment d’alguns dels més joves i aquests siguin el motor de canvi. Perquè el curiós del cas és que per apropar els més joves als Jocs Olímpics el COI ha apostat per esports com l’skate, el breakdance, l’escalada esportiva, el bàsquet 3×3 o el ciclisme BMX. I mentre que en molts partits de futbol olímpic les grades no estaven ni molt menys plenes, la plaça de la Concòrdia s’omplia de gom a gom per veure alguns d’aquests esports espectacle.
Però a casa nostra els mitjans que paguem entre tots tarden poquíssim en fer un canvi de xip i tornar a omplir-se de futbol… i del que no és futbol. Perquè el que em preocupa més no és que es parli de futbol (que se’n parla i molt bé, és cert). El que em rosega per dins és quan gastem tants minuts i tantes hores a parlar d’hipotètics fitxatges, de possibles recursos econòmics i de conceptes tan allunyats del propi esport. Vaja, que aquest estiu es deu haver sentit més en les tertúlies esportives parlar de Nico Williams, de la regla de l’1 per 1 i de Líbero, que no pas de Duplantis, Marchand o Simone Biles. I això no és normal. Perquè si heu pogut compartir aquests dies davant la pantalla amb nens i nenes petits haureu vist com al·lucinaven amb els salts de trampolí, el judo, la gimnàstica, l’esgrima, el piragüisme, l’atletisme o el tir amb arc. Esports que ara quedaran en el més absolut anonimat fins d’aquí a quatre anys.
Em queda l’esperança que alguns d’aquests petits i petites que han vist com a la televisió de casa, durant quinze dies, no parava d’haver-hi esports diferents se sentin atrets per alguna d’aquestes disciplines. I qui sap si en el futur podem tenir més esportistes d’aquests esports. I si en tenim més i més, qui sap si algun arribarà algun dia a somiar amb ser a uns Jocs. I algun fins i tot en prendrà part. Perquè per uns dies fer clic a la televisió volia dir entrar a un univers esportiu que malauradament s’apaga al mateix moment que la flama del peveter.
Nota: El curiós del cas és que la frase que titula l’article no era del dia de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics… sinó del dia de la cerimònia d’obertura.
