Aquest dimarts, davant de 600 assistents, entre ells autoritats, federacions i esportistes olímpics i paralímpics, s’ha celebrat al Race Village de la Copa Amèrica de vela al Moll de la Fusta de Barcelona l’acte central de la IV Setmana Catalana de l’Esport, esdeveniment en el qual la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha homenatjat els medallistes catalans olímpics i paralímpics dels Jocs Olímpics de París 2024. Els catalans olímpics i paralímpics de París 2024 han estat els principals protagonistes de l’acte i han rebut cada un d’ells una medalla commemorativa, a través de la qual se’ls ha reconegut el seu treball.
QUIN GOIG! Reconeixement de l’esport català als olímpics i paralímpics que van participar a @Paris2024.
✊Sou un orgull!#SomEsport #Som750mil #SCE24 #Paris2024 pic.twitter.com/pXvxrFytJX
— Unió de Federacions Esportives de Catalunya (@UFECcat) October 1, 2024
L’entrenador de Girona FC, Míchel Sánchez, ha estat guardonat amb el Premi Pompeu Fabra per la seva promoció i projecció de l’ús del català al món de l’esport. La Federació Catalana d’Escacs s’ha emportat el Premi Ramon Basiana per la seva tasca d’internacionalització de l’esport català, el Govern del País Basc ha aconseguit el premi David Moner per la seva implicació, potenciació i difusió del món de l’esport a la ciutadania, i la Copa Amèrica de vela s’ha fet amb el Premi Dolors Vives per la projecció de l’esport femení català amb l’organització de la Puig Women’s America’s Cup Barcelona.
La Fosbury va assistir a l’acte i vam poder xerrar amb el ciclista paralímpic Sergio Garrote, medallista d’or en contrarellotge i de plata en la prova de ruta a París. El barceloní es mostrava molt satisfet amb la seva actuació a la capital francesa: “estic molt content, tornant a la realitat que ens envolta, al dia a dia, després d’aconseguir una nova medalla d’or i una de plata. Hi ha Sergio Garrote per estona, jo em veig anant a Los Angeles 2028 a per dues medalles d’or. L’esport paralímpic va donant passes fermes cap endavant, ens queda camí per fer i crec que la part més governamental, conjuntament amb els esportistes hem de seguir fent passes endavant i fixar-nos en la feina que es fa als països del nord d’Europa i agafar-ho com a exemple“.
View this post on Instagram
També vam parlar amb la remera ampostina Aina Cid, que confessava que “aquest mes posterior als Jocs Olímpics ha estat estrany. Han estat els meus tercers Jocs i cada edició ha estat molt diferent de l’anterior i és la primera vegada que em sento realment satisfeta, és una sensació estranya per a un esportista que sempre té ambició i fam de seguir millorant amb aquesta agressivitat que tenim. Per primera vegada en la meva carrera esportiva em sento satisfeta i tranquil·la, és una sensació que no havia tingut mai“.
Cid reflexionava i deia que “això passa, per una banda, per la maduresa adquirida amb els anys i l’experiència. Ara ja tinc 30 anys i he anat a tres Jocs Olímpics i el fet que l’última regata a París fos la millor que hem fet amb l’Esther Briz en tot el cicle olímpic va significar adonar-nos que ho havíem donat tot, que havíem donat el 100% i no teníem res més. Per molt que haguéssim volgut estar a la final i lluitar per les medalles, potser sí que hauríem pogut lluitar per un cinquè lloc però no hauríem estat en la lluita per les medalles com volíem. Per tant, guanyar la final B i obtenir el que és el meu tercer diploma… no puc demanar més. La maduresa fa que per primera vegada assumeixi que no podíem fer més i estic tranquil·la amb això“.
View this post on Instagram
Malgrat tot li agradaria ser a Los Angeles 2028: “va haver-hi una època en què no tenia gens clar si seguiria remant o no, però a dia d’avui és una etapa que no estic preparada per tancar i m’agradaria seguir remant. Però si en algun moment d’aquest cicle olímpic aparegués alguna oportunitat laboral o que em motivés més o m’aportés més que el rem, m’ho plantejaria perquè la vida esportiva té un límit per l’edat. No estic preparada per a deixar-ho, però no puc afirmar al 100% que estaré a Los Angeles perquè he d’anar any a any, quatre anys és molt temps i ara que tinc 30 anys tot va molt més ràpid i no sé què pot passar. També algun dia m’agradaria ser mare i aleshores no sé què passarà“, acabava dient Cid.
Imatge de portada: UFEC
