Entrevistem el subcampió del món de Downhill, el rider vallesà Marc Escoda Turró
Marc Escoda Turró (La Floresta, 1993) es va proclamar la setmana passada subcampió del món de Downhill -descens en longboard– al Mundial disputat a Filipines. El rider català va tenir una gran actuació a la cursa final i va tornar a casa amb la medalla de plata penjant del coll. El Downhill és la modalitat més ràpida del longboard, un monopatí de roda tova. Consisteix a baixar per una carretera de corbes, amb força desnivell, a tota velocitat sobre la taula. Els millors riders del món, entre els quals hi ha Escoda, agafen velocitats superiors als 120 quilòmetres per hora i han de baixar jugant amb la seva habilitat per guardar l’equilibri amb el pes del seu propi cos, l’habilitat de derrapar i poden frenar ajudant-se del peu o les mans.
El circuit on el català va ser plata mundial tenia una longitud de 1,6 quilòmetres i els patinadors van trigar menys de dos minuts en completar-lo. Hem parlat amb el Marc Escoda perquè ens expliqui que se sent en ser subcampió del món i com van ser els seus inicis sobre les quarte rodes.
Moltes felicitats, Marc! Què és i com vas començar en això del Downhill?
El Downhill és anar en longboard per baixades. Jo començo amb el monopatí perquè el meu pare tenia un skate i la meva mare explica que jo amb quatre anys ja estava sobre la taula. Vaig jugar una mica a hoquei patins i tinc una base d’equilibri. El meu primer record sobre una taula d’skate és amb set anys i el primer que vaig comprar amb la meva setmanada va ser una skate i vaig anar patinant aquí i allà durant tota la meva vida.
Amb 17 o 18 anys un amic em descobreix la roda tova i passem de fer trucs d’skate al carrer a fer trucs amb una roda més grossa i més tova i descobreixo que es pot anar per asfalt amb un skate i se’m va obrir un nou món de possibilitats. Vaig començar a investigar què es podia fer amb aquest nou mitjà i una cosa va portar l’altra. Vaig descobrir que es podia derrapar i a partir d’aquí vaig conèixer gent de la comunitat que els agradava derrapar i anar ràpid. Cada cop anàvem més ràpid fins que vam acabar competint.
View this post on Instagram
Quan comences a competir?
En el moment que descobreixo això de la roda tova, m’hi enganxo a sac. Els primers anys, quan en tenia 17 o 18, cada dia anava on fos que hi hagués una baixada i em posava a practicar pel meu compte o amb els amics que conec en aquell moment, que és un grup que es diu Longboard Mediterrània i amb aquests ja a gas des de l’inici.
Vas començar a patinar a La Floresta?
Sí, sí, aquí a prop de casa hi ha un carrer que fa baixada i està apartadet i aquí vaig començar a fer unes derrapades i després fer trobades amb els de Longboard Mediterrània. Anàvem a buscar llocs on es poguessin fer baixades, com el Fòrum i més llocs de Barcelona amb inclinació on es pogués derrapar, aquest és el meu inici.
I el pas a la competició quan el fas?
En aquest esport és natural perquè quan vols anar a més, hi ha uns esdeveniments, que es diuen freeride en què talla una carretera de muntanya d’algun lloc, l’organització protegeix el circuit amb bales de palla i posa remuntadors, que són camions o autobusos, per anar fent baixades. És anar pujant i baixant, com si fos un dia d’esquí.
Aleshores, a partir d’aquí, els patinadors el que volem és buscar altres llocs. I això, on es fa? Doncs si són organitzadors d’aquí, a Tuixent, per exemple. Veia vídeos de gent que patina a Eslovènia, a la República Txeca i allà es fan carreres també. Doncs toca buscar amics que hi vulguin anar, fas un grupet i tots cap allà. T’apuntes a la cursa, viatges i la fas.
Aquestes curses que comentes les feies sota el paraigua de la Federació Catalana de Patinatge o encara no?
No, de fet, en aquell moment ni el longboard ni l’skate en general formaven part de la Federació Catalana de Patinatge, més tard ja sí. En aquell moment fins i tot s’estava pensant de fer una Federació Catalana d’Skate.
A més de practicar hoquei patins, havies fet alguna cosa més?
Els meus pares són els dos graduats d’INEFC, o sigui, sempre he fet esport… ja sigui bàsquet, futbol sala, taekwondo, hoquei herba, natació, sempre he estat fent alguna cosa.
Com els teus pares, tu també ets graduat a INEFC. Ara t’estàs dedicant a alguna cosa relacionada amb això?
Ara sóc monitor d’skate amb l’escola Skatia i The Long School i des de fa deu anys estem fent classes a nens i nenes de totes les edats. Ens estem expandint bastant i estem fent classes a col·legis, a skateparks, muntant competicions i esdeveniments a tota Catalunya, estem ocupats.
Els riders de downhill i d’altres disciplines semblants us podeu guanyar la vida amb l’esport?
Ara mateix, no. Ni aquí ni enlloc. Hi havia hagut algun moment en què potser, si tenies molt suport de la indústria, podies estar sobrevivint amb això. Hi ha persones que han fet la seva marca i han muntat el seu xiringuito de descens i sí que han estat vivint d’això i han fet diners, però com a patinador ara mateix és impossible. Fa un temps potser alguna cosa, però ara res.
Com és una competició de Downhill?
Partim de la base que el longboard és un skate amb una forma específica per baixar per carreteres d’asfalt amb inclinació i a la competició el que busquem és anar de pressa baixant per carreteres d’aquestes. El nostre format de competició és similar al motorsport, curses de motos o de cotxes, s’assembla moltíssim.
Una competició dura uns quants dies. Tenim un o dos dies d’entrenaments lliures en què patinem lliurement fent baixades per aprendre’ns el circuit i les traçades i provar les rodes i la resta de material. Després fem unes classificatòries en què aconseguim un rànquing, igual que a la Fórmula 1 i l’endemà es fa la cursa. A les classificatòries baixem individualment per veure qui fa el millor temps. En la competició que hem fet a Filipines, per exemple, qui feia el millor temps en les classificatòries, tenia un premi.
Un cop tenim aquest rànquing fet es formalitza el bracket, que és l’organització de les eliminatòries. De manera que la persona que tingui millor temps, a les primeres rondes s’emparellarà amb persones que tenen els pitjors temps i les eliminatòries es fan de manera que al final es trobin els riders més ràpids. Aquestes eliminatòries són de quatre patinadors, dels quals dos passen a la següent ronda. Els formats aquests són de 64 patinadors, passen 32 a la següent ronda, després 16, 8 i la final la corren els quarte millors.
View this post on Instagram
Baixeu a velocitats altes.
Sí, agafar els 80 o 90 quilòmetres per hora és una velocitat alteta, però hi ha circuits més ràpids. Aquí a Europa hi ha una carrera que es fa a Romania, a Transsilvània, d’on és el Dràcula, que els que som més ràpids arribem a 110, 112 o 117 quilòmetres per hora i n’hi ha una altra al Brasil en què es poden agafar els 130 quilòmetres per hora. Jo potser no, perquè no peso gaire i aleshores potser no vaig tan ràpid.
He vist que porteu casc i guants per derrapar perquè poseu la mà a terra en alguns revolts.
Tenim diferents tècniques perquè anem sobre un skate i agafem velocitats molt altes i venen corbes i n’hi ha alguna que a l’hora de negociar-la se’t gira feina. Hi ha diferents tècniques per frenar i agafar les corbes, una d’aquestes és derrapar i utilitzem els canvis de pesos i la rotació del cos per aconseguir que l’skate, en lloc d’anar cap endavant vagi de costat i, d’aquesta manera, frenar. Portem guants perquè la mà és un punt de suport per mantenir l’equilibri. La mà no ajuda a frenar ni a girar, simplement és un punt més d’equilibri.
Tornes del Mundial amb la medalla de plata, t’ho esperaves?
No, la veritat és que no m’ho esperava. Quan anàvem cap allà sabíem una mica com era el circuit i vaig veure des d’un principi que es podia adequar a les meves crítiques de com patino i com és la meva constitució i tenia moltes ganes d’anar-hi, encara que de primeres no esperava que ens hi portessin, però… ostres, ha anat molt bé, la veritat. La Federació Espanyola de Patinatge va veure que era un bon campionat, organitzat per la Federació Internacional, i ens va dir que hi havia la possibilitat d’anar-hi i ens ho vam muntar ràpid per anar a Filipines.
Al minut 18:50 d’aquest vídeo podeu veure la final masculina de Downhill:
Com va ser la cursa?
A mi m’agrada competir, m’ho passo molt bé competint i a partir de quarts de final per mi ja era un regal i volia passar-ho bé. Jo trobo molt gratificant trobar-me amb persones que tots som amics, al final, tots ens coneixem de les curses que fem per tot arreu, no som gaires en aquest mundillo i ens juguem el tipus quan estem en aquestes situacions i ningú vol que cap patinador es faci mal. M’agrada trobar-me amb totes aquestes persones, tots estem alineats per aconseguir el mateix objectiu i esforçar-nos al màxim. Gaudeixo molt quan baixo a gas, amb el ganivet a la boca, sabia que a partir de quarts de final podia passar qualsevol cosa i a la final jo volia aspirar al màxim.
Marc Escoda: “En aquest mundillo tots som amics, ens juguem el tipus i ningú vol que cap patinador es faci mal“
A la sortida em poso primer ja als primers metres, però com que no sóc gaire corpulent no tinc gaire velocitat punta i quan hi ha un tram recte la gent que pesa més que jo m’avança i entro tercer a la primera corba. Però sabia que al tram de dalt del circuit, que és més recte, les persones que pesen més tenen avantatge, però a partir d’allà tot es torna molt més revirat i és on jo sé que puc avançar. Aleshores, a la segona corba fallo la frenada i perdo molta velocitat, els dos primers se m’escapen una miqueta i el que venia quart, l’americà, m’avança i jo aleshores, decebut amb mi mateix pensava com em podia haver equivocat, però just arriba el tram de xicans que és on jo trobo que vaig més fort, aconsegueixo fer les traçades molt bé i aconsegueixo ser molt aerodinàmic durant les fases de corba, que és el que m’he esforçat més a perfeccionar i això em dona aquest plus de velocitat que em permet no despenjar-me del grup.
Aleshores, arriba el tram de baix, on hi ha una doble corba d’esquerres molt forta, a molta velocitat on es gira molt i les rodes estan al límit de l’adherència i els dos de davant es comencen a intentar avançar i a molestar i jo des de darrere aconsegueixo fer unes traçades més obertes i mantenir una velocitat molt més alta i això fa que em tiri a sobre del grup i en l’última corba faig un moviment que és el que determina la meva posició a la línia de meta. Els de davant ja s’havien oblidat de mi, pensaven que m’havia quedat enrere, però no, estava allà amb la canya preparada i tots agafen una traçada molt interior a l’última corba. Jo ho veig, m’obro i agafo una traçada molt més oberta i a l’última corba aconsegueixo mantenir aquesta velocitat més alta i el primer, que és l’italià Stefano Barbizzi, aconsegueix que no l’avancin i escapar-se una miqueta. Aleshores, el francès, l’Adrien Paynel i l’estatunidenc, el Morgan Owens, es barallen molt entre ells i aprofito aquesta pugna que tenen per, amb velocitat alta, fer la traçada més oberta i avançar-los just abans del colze previ a la recta final i arribo segon a meta a prop de l’italià.
Què significa per a tu ser subcampió del món?
Ser subcampió del món no m’ha canviat, continuo sent el mateix que fa dues setmanes, el que he notat molt és com han rebut altres persones aquesta notícia, estic rebent una atenció que no havia tingut mai i he de dir que hi ha hagut moments que se m’ha fet feixuc de gestionar. La significança d’un bon resultat esportiu per mi radica en la raó per la qual un competeix, en el meu cas hi ha una raó molt concreta per la que ho faig. Gaudeixo terriblement quan em trobo en una situació competitiva d’alt nivell. Quan les 4 persones a la línia de meta estan alineades a entregar-se al mateix objectiu, en aquest cas arribar abans a la meta, és una situació única en l’esport i estar-hi immers i ser-ne part és una sensació indescriptible per mi. La meva raó de competir no és aconseguir l’objectiu d’arribar abans a la línia de meta, és trobar-me en la situació en què aquestes 4 persones es troben amb la màxima motivació i entrega en intentar aconseguir aquest objectiu. Per mi, què implica passar de quarts de final a semifinals? Que tinc dues possibilitats més a les semis i la final de trobar-me una altra vegada en aquestes situacions, i amb l’afegit que seran encara més competitives. Haver obtingut un bon resultat, per mi, és una conseqüència fortuïta de desitjar experimentar el màxim d’aquestes situacions competitives.
Quedar eliminat en rondes prèvies a la final no és agradable, però avançar i quedar per davant d’un contrincant sí que ho és. El més important per a mi és, si durant la baixada hi ha hagut aquestes situacions que són impossibles de trobar en altres entorns.
Quan comences a ser dels patinadors que la Federació truca quan s’ha de competir?
La primera competició internacional a la qual es porta una selecció espanyola es fa als Estats Units i és abans dels World Roller Games de Barcelona de 2019. Els seleccionats vam ser l’Òscar Rodríguez, del Garraf, i jo. Va ser la primera prova internacional de la selecció espanyola, l’Òscar va fer la pole del circuit i va quedar segon a la cursa.
Tu només competeixes en Downhill?
Sí, la meva competició és Downhill, tot i que hi ha moltes modalitats de longboarding. Si hi ha alguna cosa de freestyle jo m’apunto a fer trucs, també. Hi ha coses que m’agradaria fer, per exemple, eslàlom. Hauríem de muntar alguna cosa d’eslàlom però com que aquí no hi ha ningú que en faci gaire ho hauríem de muntar nosaltres. Que no seria el primer cop que alguna cosa que ens agrada ho muntem nosaltres mateixos, i per això es fa, perquè ho muntem nosaltres.
Quins reptes o competicions tens marcades al calendari aquest any?
Doncs resulta que per quedar entre els 5 primers al Mundial de Filipines estic seleccionat per anar als World Skate Games de Roma que es farà setembre. Així que tocarà anar-hi.
Als World Roller Games de Roma tocarà teure’s l’espineta de la plata i anar a per l’or?
Roma serà com sigui, dependrà de les característiques del circuit i si per les meves habilitats sóc competitiu, però sens dubte seguiré buscant trobar-me immers en aquestes situacions competitives. Si això em porta a passar de ronda i arribar a finals, doncs benvingut sigui. No tinc cap espineta daurada ni m’he tret cap de plata, però de filipines m’enduc records i vivències inoblidables. Si la medalla m’ajuda a mantenir vius aquests records, doncs altre cop, benvinguda sigui.
Imatge de portada: @themarcscod
