Pere Marsinyach, a les instal·lacions del Foment Cardoní amb el Premi Fosbury

Pere Marsinyach: “El millor del patinatge artístic és la creativitat, la capacitat de comunicar”

9 minuts de lectura
La Fosbury publica aquesta setmana les entrevistes amb els guanyadors dels Premis Fosbury 2018 i 2019.
Anar i tornar de Cardona en cotxe pot ser sorprenent per la delegació de la Fosbury el dissabte al migdia que hem d’entrevistar a en Pere Marsinyach. Ell, en realitat, el trajecte el podria fer a ulls clucs. Aquest doble subcampió del món i bicampió d’Europa en patinatge artístic ha pujat a entrenar com fa sempre, ja que és fidel al Foment Cardoní, el seu club de tota la vida. Ara viu a Barcelona, fa de professor a Sant Cugat i d’entrenador a Tona. Qualsevol càlcul aproximat de quilòmetres en cotxe és comparable als metres que arriba a recórrer en un entrenament rutinari.
Quan arribem veiem en acció diferents patinadors de Cardona. Sembla que cadascú vagi a la seva perquè de fet entrenen tots junts i separats a la vegada. D’entre el garbuix aviat reconeixem l’esportista més votat com a millor de l’any, que posa en pràctica una rutina sobre música de Sílvia Pérez Cruz. L’entrevistem en un vestidor que aprofita el sota-grada d’un pavelló antic i vetust. En Pere Marsinyach ens atén amb els patins posats i el somriure permanent, amb una bufanda guarint-lo del fred hivernal. Ens fa la sensació de ser un home molt cerebral que ara ha decidit fer el mateix que els últims 20 dels seus 24 anys: ser amo del seu destí i no treure’s els patins.
Completem la jornada repassant amb l’alcalde de Cardona l’estat del pavelló, seu del Foment Cardoní, així com la resta d’espais d’aquesta mítica ciutat del Bages, la darrera de caure el 1714. Marxem havent parlat amb dos cardonins i convençuts que estan fets de molt bona pasta tots dos.

Com és que et vas dedicar al patinatge artístic?

Els meus pares em van portar quan era molt petit a un festival de patinatge. Era un festival molt llarg, que durava dues o tres hores i van pensar que m’adormiria però pel que es veu vaig estar despert i molt atent. Als cinc anys em van apuntar a patinatge juntament amb un grup d’amics de l’escola. Per això patino, així de simple. I sempre al Foment Cardoní.

En quin moment te’n vas adonar que realment era l’esport de la teva vida?

Hi ha gent que ho veu de seguida però jo anava fent però no deixava de ser un hobby. Jo feia anglès, música, teatre i patinatge. Com una cosa més. Vaig veure però que se’m donava bé i que a més exigència anava millorant i millorant. Al cap d’un temps vaig veure que més que un esport era com una passió i que valia la pena apostar-hi. Quan em vaig classificar pel primer Mundial va ser el moment clau. Abans havia anat als Europeus entrenant menys –4 o 5 dies a la setmana– però va ser amb el Mundial que vaig fer el salt a entrenar tots els dies, a portar una preparació física, a regular el que menjo. Allà, amb 18 anys, vaig veure que l’afició havia passat a ser un somni.

Hi deu haver hagut persones claus en aquesta eclosió.

Penso per exemple amb la meva entrenadora. Sempre m’exigia molt. De fet jo crec que a vegades m’exigia més del que jo potser volia donar i fins i tot xocàvem. A casa sempre m’han donat molt suport i han vist que el patinatge per mi era quelcom especial. He estat acompanyat.

Com decideix les rutines que fa un patinador?

Jo en el meu cas sempre he estat molt jo. He buscat sempre fer coses de manera diferent, ser creatiu jo i no fer la típica coreografia amb una mateixa música que molts cops fa tothom. Això no vol dir que treballi sol. Per exemple ara fem feina en comú amb un coreògraf, el Manel Villarroya, que comparteix amb mi el fet d’estar com una cabra. Busquem innovar.

Com treballeu junts?

Amb el Manel hem fet ja quatre coreografies. Ell pot posar més la idea, tot i que la darrera jo la portava força cuinada i després afinem la part tècnica. Treballem en paral·lel creant el muntatge. Hi ha patinadors que el seu gran objectiu és patinar i patinar molt bé. Nosaltres intentem buscar un plus i fer-ho diferent. Un dels meus ideals és fer quelcom diferent, crear el teu propi segell. Si intentes fer el mateix que fa el millor, mai seràs el millor. Crec que cada patinador ha de trobar la seva essència.

Pere Marsinyach, en ple entrenament / Fosbury

Com es pot notar aquesta essència?

El campió del món, per exemple, és l’exemple de patinador perfecte. Posa una música i l’executa a la perfecció. Com una màquina. En el meu cas intento buscar coses diferents com jugar amb el vestuari, la música, amb idees o sons. Per exemple vam treballar una rutina que simbolitzava la volta al món amb 80 dies i tenia una muntatge de diferents músiques, m’anava canviant el vestuari a capes i anava canviant quan passava pels diferents països. Per mi això és el que més m’agrada: tots els esports tenen valors com l’esforç o la superació però el patinatge té a més el valor de la creativitat i la capacitat de comunicar. Jo patinant expresso un missatge, vull transmetre la meva passió a qui em veu.

La faceta d’entrenador o coreògraf per altres l’has tocat?

Sí, i també m’agrada molt. He preparat parelles o grups xou en aquest aspecte. Fins i tot tinc un grup que és rival del que prepara precisament en Manel. Algun dia els guanyarem, espero.

Has tingut algun referent?

Mai. No he tingut un exemple únic al que seguir, m’han anat agradant coses de diferents patinadors però no un com a gran mirall. No he tingut ídols, he admirat coses diferents de diferents patinadors i he intentat ser una barreja de tots ells.

Quan vas ser campió d’Europa per primera vegada, què vas pensar?

La majoria de patinadors tenen com a gran objectiu la medalla, però jo no. Els meus objectius són més tècnics o personals: arribar al campionat i poder rendir, poder demostrar el que he fet. Com a patinador mai saps quins rivals tindràs, què faran o quins jutges et tocaran. El patinatge té un component molt subjectiu, el dels jutges, o sigui que la medalla no depèn de tu. En canvi la feina a fer sí que en depèn.

T’has emprenyat gaire vegades amb les puntuacions dels jutges?

Alguna vegada. És cert que aquest any han canviat els barems de valoració i s’ha fet una mica més objectiu però hi segueix havent-hi un component en què no entens què valoren. He vist valorar habilitat a patinadors que empenten amb els frens o grans valoracions de performances que no senten el que ballen. Però és normal. És el sistema que hi ha.

Quan algú té nom i ja ha guanyat molt se’l respecte més des dels jutges?

Sí. I és injust. A mi m’han arribat a valorar bé una cosa als europeus que als campionats d’Espanya em valoraven malament. El que diuen de tu és important i compta i ho trobo molt injust.

Tens dos subcampionats del món seguits. Hi ha el cuquet pendent de ser el millor?

Mai m’ho he plantejar i a més a més jo ara mateix estic en procés de saber si competiré aquest any, o sigui que ser campió del món ho veig lluny. Per mi el gran objectiu era ser al Mundial de Barcelona i es va complir. Vam competir en un Palau Sant Jordi ple i és quelcom que no oblidaré mai. Ara he fet un canvi a la meva vida, tinc dos feines, visc a Barcelona i hem apostat molt pel quartet on hem tingut una problemàtica amb la Federació…

Què ha passat?

Vam apostar pel quartet com un format de passar-nos-ho bé. És una modalitat que requereix menys dedicació que un individual. Els grups xou els pots preparar dos dies a la setmana i volíem anar cap aquí. La Federació no ens va deixar participar al Mundial els dos anys anteriors i va ser un xoc important per les dues noies del quartet. Per això ens vam comprometre que aquest cop no seria tant de conya si no que hi aniríem seriosament. En aquestes estem i la conseqüència és que segurament no pugui participar a l’Individual pel criteri de la Federació.

Si fas una cosa no es pot fer l’altra?

Segons la Federació espanyola, així és. I és la única del món que té aquest criteri. El meu gran rival i campió del món és campió del món en lliure i en parelles artístic.

Esteu batallant per aixecar aquest criteri?

El primer any que ens hi vam trobar va ser un cop molt fort. Ens van dir que no podíem competir en quartet a quatre setmanes del Mundial. Era una cosa nova, teníem la il·lusió i la flaire d’allò noi. Vam intentar-ho però en el patinatge els esportistes ni cobrem ni tenim el poder. El té la Federació.

Pere Marsinyach, a les instal·lacions del Foment Cardoní amb el Premi Fosbury
Pere Marsinyach, a les instal·lacions del Foment Cardoní amb el Premi Fosbury

Per tant assumeixes que al prioritzar el quartet no podràs competir en individual, aquest 2020?

Exactament. Això a nivell de mundial. Potser faig individual fins el campionat d’Espanya o d’Europa però ho he de veure, encara. He de veure si em compensa o no. Seria trist jubilar-me així si fos sobrevingut, però com que ja ho havia pensat, vés que la Federació no m’hagi ajudat a deixar l’individual enlloc d’ajudar-me. No ho sé. Aquest és l’any del compromís amb el quartet.

La compensació econòmica d’aquest esport quina és?

De debò? (Riu). Nosaltres no cobrem res d’aquest esport. Com a màxim medalles internacionals, directament del Consejo Superior de Deportes. Pots guanyar del prestigi… però poc. Per mi l’injust del patinatge artístic és que és un esport molt practicat a Catalunya. S’omplen pavellons, el Mundial va omplir el Sant Jordi però no obstant als campionats no es cobra. Jo no ho entenc. A un campionat territorial de grups xou de Girona hi poden haver allà 5.000 persones de públic. Potser part de les entrades haurien d’anar per l’esportista… però no és així. Els que patinem ho fem literalment per amor a l’art i potser amb diners es perdria una mica aquesta competitivitat sana i maca que hi ha.

Com veus la situació actual del patinatge?

La veritat és que molt bé perquè en paral·lel a això que diem, no para de créixer. Hi ha un nivell de professionalització important, de gran dedicació. Hi ha gent que deixa d’estudiar per patinar. Són gent que han d’estar subvencionats pels pares, que quedi clar. Però hi ha gent que està fent aquest pas. Jo no he estat així: he estudiat sempre i ara treballo.

De cara al 2021 seria plausible un retorn a l’individual?

No ho descarto. Jo ara mateix estic preparant el quartet però entrenant poquíssim. Vaig fent com un manteniment de forma que em permeti tornar si mai m’ho plantejo. No m’he descuidat per a res tot i que també he de dir que tornar sempre és un pas difícil. Fent passes enrere descobreixes una nova vida que amb l’esport no pots tenir. Nosaltres sempre tenim mundials al setembre o octubre i l’any passat, per exemple, vaig tenir el meu primer agost de vacances en molts anys. I sincerament va ser fantàstic.

Com valores l’aposta unificadora que suposen els World Roller Games?

A parer meu l’experiència és molt positiva. Tot just s’està experimentant però crec que englobar-ho tot fa que el campionat millori per al públic que no és específic del patinatge.

Quin futur li augures a aquest esport?

Estem en una elevació brutal. Els pavellons cada cop estan més plens, la gent cada cop s’hi dedica més, els grups xou han fet un canvi de mentalitat en clau d’esport professional brutal. Ens falta una empenta més per als patinadors, que ens hi puguem dedicar i fer girar la roda. Però estem creixent i anem bé. Hem arribat a veure Fontajau quedant-se petit pel patinatge artístic. I això hem de ser conscients que està passant aquí, de forma singular. Segurament faltaria un puntet més d’implicació de la televisió.

És curiós la volada que té, en canvi, el patinatge sobre gel.

Sí. És un esport olímpic, val, però a quants llocs es practica aquí? A quatre pistes? En patinatge sobre rodes tenim prop de 50.000 llicències a Catalunya, a cada club n’hi ha. I què veus a la tele? El patinatge sobre gel.

L’has practicat algun cop?

No es pot. A Barcelona les pistes estan obertes al públic i caldria anar a Vielha o Puigcerdà, no hi ha hores de pistes tancades, no hi ha entrenadors. M’agrada molt el patinatge sobre gel i veig com en altres països hi ha patinadors que en poden viure quasi de per vida. Nosaltres necessitem un Pla B de vida.