Uns dies després de l’èxit conversem una estona amb Anna Quintana, la capitana de l’equip i l’única patinadora del club que ha viscut en primera persona l’evolució d’un equip amateur que aquest 2018 intentarà guanyar per dotzena vegada el campionat del món de patinatge artístic. La derrota ajustadíssima a l’estatal davant el CPA Girona ha marcat el primer tram d’una temporada que no requerirà d’un gran desplaçament costós: aquest any el mundial es disputa a Nantes.
Enhorabona pel triomf!
Moltes gràcies.
Heu fet la millor actuació de la temporada?
Sí, sens dubte. Cada temporada el campionat d’Europa és la competició on millor arribem, perquè ja hem tingut el temps suficient per pair la coreografia i és quan millor ens surt. Aquest any, amb més diferència que mai, ja que veníem d’un campionat d’Espanya d’on no vam sortir amb massa bon regust de boca.
Tot just acabar l’exercici ho celebreu a la pista. Ja éreu conscients que l’havíeu feta grossa una altra vegada?
De seguida som conscients de si ho hem fet bé o no. Les nostres cares, quan ens mirem entre les companyes, són bastant transparents. I quan vam veure la puntuació, amb els 10 per allà al mig, així com la reacció del públic, vam dir: «ostres, avui ho hem petat!».
Moltes patinadores del CPA Olot encara no havien perdut mai amb el grup de xou grans! És fort!”
El “sense opcions” s’havia quedat sense l’or als campionats estatals després d’un resultat ajustadíssim davant el Girona. Heu canviat alguna rutina en aquests darrers dos mesos? Com us heu preparat físicament i psicològicament?
La rutina d’entrenaments no va canviar. No pot ser que el que fan els altres ens condicioni a nosaltres, perquè podríem caure en l’error de relaxar-nos si una competició ens va molt bé o de frustrar-nos i caure en el negativisme: «vaja, aquest any no ho aconseguirem». Ni una cosa ni l’altra és bona, aixi que vam seguir com sempre. Psicològicament, al principi, vam fer un canvi de xip. Vam dir-nos: “fem-ne una lectura positiva, un segon lloc tan a prop del primer no és ni molt menys un resultat negatiu. Tenim molt marge de millora i hem de treballar per arribar bé al proper campionat“. A l’equip tenim moltes patinadores que mai havien perdut: no sabien el que era no guanyar! És fort. Al principi va costar una mica d’encaixar, d’entendre que no havia passat res, que tots competim, que tots ho volem fer bé.
Deu ser molt emocionant haver disputat els europeus a Lleida, amb un munt de persones d’Olot a les grades i amb una rebuda immensa de la vostra gent!
Aquest és el motiu per què ens agrada tant competir a casa. Sempre ho diem: “tan de bo poguéssim celebrar més competicions aquí“, perquè rebre el caliu de la teva gent no té preu. Et fa sortir a un altre ritme, no té res a veure. Quan vam arribar al pavelló i vam veure allò ens vam quedar totes sense paraules, plenes d’emoció. Aquest va ser un dels factors que faran que aquest campionat el recordem durant molt de temps, perquè ens vam sentir molt estimades pel públic. Molt.
La comunió entre l’equip i el públic és el més important de tot”
Saps quants trofeus has aixecat al llarg de la teva carrera?
No, i no és que no m’agradi guanyar, perquè competim per estar a dalt de tot, però per a mi no ha estat mai el més important. Si em sento bé, sóc feliç i em sento acompanyada, és suficient. Per això d’aquests dies destaco tant el que va passar, aquesta comunió que vam tenir amb la nostra afició i el conjunt del públic. Per mi això és el més important.
Has viscut tot el cicle d’èxits de l’Olot i fa un mes i mig rebies el premi a la millor patinadora de 2017. Què et fa mantenir la passió per un esport exigent però lluny del professionalisme?
El caràcter. Sóc una persona molt passional, també a la resta de facetes de la vida. Estic vivint una experiència molt bonica, no només ara, que guanyem, sinó també quan vam començar i no sabíem pràcticament ni el que fèiem. És un tret diferencial d’aquest esport: en ser amateur no comptem amb res més que la feina de les persones que hi som. Hem creat uns vincles familiars, màgics. Amb la meva família, arran del patinatge, he viscut alguns dels millors moments de la meva vida. Això enganxa. Atrapa viatjar, veure com ha canviat tot. Quan vam començar ningú sabia què fèiem, i ara la gent d’Olot que no té cap relació amb el patinatge n’està pendent i et ve a veure, com si fos un esport de qui sap què… i en el fons, no som ningú. Forma part de la màgia que ens enganxa a tots.
Gràcies al patinatge artístic he viscut alguns dels millors moments de la meva vida”
Pagueu quotes per formar part del CPA Olot i llanceu campanyes imaginatives cada cop que el mundial és llunyà per fer front als costos de desplaçament i allotjament. No se us fa costa amunt?
És súper xulo poder comptar amb el suport de la teva gent, i quan marxem lluny, no el tenim en viu. Per aquest motiu, i perquè econòmicament és un esport insostenible, el millor que ens podria passar és gaudir de desplaçaments el més propers possibles. La gent que ens ajuda i col·labora amb nosaltres és gent de carrer, ciutadans d’Olot i rodalies, i empreses que no treuen cap benefici de donar-nos un cop de mà, que ho fan només per ajudar i per intentar contribuir amb la causa. Costa aguditzar cada any la ment per trobar campanyes i fórmules màgiques per poder desplaçar el grup cap a l’altra punta del món. Aquests últims anys, amb la crisi, ha estat força complicat, però podem dir que hem aconseguit arribar a tot arreu i n’estem molt orgulloses i molt agraïdes.
A qui se li acut traslladar una coreografia al món dels escorxadors?
És que t’has d’imaginar les nostres cares, de les patinadores, quan vam saber què faríem. Va ser surrealisme pur i dur. És cosa d’en Ricard, que per a mi és el geni número 1 evidentment del club però també del món a nivell coreogràfic en el patinatge artístic. Només ell és capaç de fer un ball en un escorxador, que sigui tranquil, que la gent s’emocioni i s’acabi aixecant per aplaudir-lo. Crec que només ell és capaç de fer-ho.
La gent que col·labora amb nosaltres, gent de carrer i empreses de la comarca, ho fan per la causa. No en treuen cap benefici”
Com treballeu les idees? Són el Ricard i l’Ester qui ho lideren, o les patinadores també hi dieu la vostra?
En Ricard pràcticament ho fa tot. L’Ester, com a entrenadora, i també les patinadores, de vegades també mirem d’aportar alguna idea que no sempre s’acaba fent, però que pot ajudar-lo en alguna cosa o una perspectiva diferent. Però la coreografia és seva, sí.
Tens predilecció especial per alguna de les rutines fetes al llarg de tots aquests anys?
No, i això ho defineix bé el Ricard. Diu: «és com si parlessis d’un fill, que no en triaries mai un per sobre d’un altre». En les coreografies que jo he participat em passa el mateix. Cadascuna d’elles és especial i complicada en el seu moment. No en podria posar una per davant d’una altra.
Sou un dels millors equips esportius del nostre país d’aquest segle. Vaja, al top 5 segur. Us sentiu reconegudes pels mitjans més enllà de l’àmbit local?
Uau, sona gruixut això que dius! Si tenim en compte d’on venim i dels nostres inicis ens sentim molt recolzades pels mitjans. El 2001, 2002 o 2003 ni tan sols sabien que existia el nostre esport! Ara cada cop és més freqüent, sigui en format més breu o més llarg, trobar-se amb una nota sobre el què està passant en el patinatge. I no només l’olotí, sinó el català, que és un dels motors més importants del patinatge artístic mundial. Jo em sento molt feliç i no tinc cap retret a fer. Ho visc així: m’agrada com és i no ho canviaria per res.
Catalunya és un dels grans motors del patinatge artístic mundial”
A les xarxes et posiciones políticament i opines d’allò que passa al país i a la societat amb plena llibertat. Els esportistes d’elit no estan massa acostumats a fer-ho..
Fixa’t que mai m’he plantejat què puc dir o deixar de dir. En el meu cas, ho trobo ridícul. Sóc passional i radical i penso que seria bo que tothom es manifestés. Hauria de ser bo, necessari i acceptable que així fos. Pel fet que un esportista opini d’una manera o altra no t’ha de deixar d’agradar com a esportista. Si tu l’admires per la feina que fa, no t’hauria de condicionar la seva posició política. Entenc, tot i no compartir-ho, que certs esportistes d’elit, com més reconeguts i més fans tenen, decideixin no mullar-se i que prioritzin la seva tranquil·litat personal al compromís públic.
Acabem. Quin és el teu moment Fosbury?
Com a aficionada a l’esport, com que sóc molt culer i futbolera, em quedo amb la darrera champions del barça. Com a esportista em quedo amb el primer campionat del món que vam participar, a Buenos Aires (Argentina), on vam aconseguir la medalla de bronze. Era l’any 2003!
