Com vas anar a parar al CN Sitges sent tu de Vilafranca?
Havia nedat a Vilafanca quan era petit però ho havia deixat córrer. Llavors desconeixia l’existència de les competicions paralímpiques. Després de veure els Jocs Paralímpics de Londres em vaig animar a provar-ho, però no sabia on anar, ja que a Vilafranca no tenien secció adaptada. Des de la Federació em van recomanar que anés al club més proper que tingués una secció específica de natació adaptada. Em vaig començar a informar i vaig veure que del Sitges havia sortit l’Esther Morales, que havia anat a diversos Jocs amb bons resultats, així que vaig considerar que era el millor lloc possible.
Vas decidir ser nedador paralímpic mirant els Jocs de Londres des del sofà de casa?
A casa mai m’havien tractat diferent per la meva discapacitat i no em reconeixia com a tal. Quan tenia catorze anys vaig quedar últim en una cursa i vaig entendre que la natació no era el meu fort. És ara quan me n’adono que nedava al costat de gent sense discapacitat i que el més normal era quedar últim i que fins i tot que em doblessin! En aquell moment, amb aquella edat, ho veia diferent. Mon pare em va veure atabalat i vam decidir abandonar la piscina. Vaig estudiar, vaig treure’m el cicle formatiu, vaig saltar a la universitat per treure’m la carrera de fisioterapeuta, em vaig independitzar… el temps va anar passant, vaja. Fumava, pesava 30 quilos més que ara i no em cuidava físicament. Un dia que estava assegut al sofà vaig topar-me amb una prova de natació fent zàping i vaig descobrir els Jocs Paralímpics. Em van impactar.
Què et va sorprendre?
Vaig veure gent amb discapacitat més lleu i d’altra més severa i tots competien com bèsties. Li vaig dir a la meva dona: «Maria, jo vull anar als Jocs Paralímpics!». I malgrat mirar-me amb certa incredulitat, no em va dir que no. Va ser un moment clau en la meva vida. Uns anys abans havia mort la meva mare després de patir un càncer i vaig sortir molt tocat psicològicament. Ella em va dir: «Encara que et cuidis, que siguis sa, que planifiquis, la vida et pot sorprendre així. El futur se’n pot anar en orris en qualsevol moment, així que fes el que et faci feliç». Aquella conversa em va canviar la meva forma de ser. El 2012 vaig decidir ser nedador i posar-me com a objectiu anar als Jocs de Rio. Això em va fer canviar el meu estil de vida. Tot va canviar.
“Els Jocs Paralímpics de Londres em van impactar. Tots els nedadors competien com bèsties!”
Vas començar aquell mateix 2012 a nedar?
Primer vaig estar tres mesos a Vilafranca entrenant amb l’ajuda del meu preparador físic, en Josep Ciércoles, posant-me en forma. Havia de fer unes proves al CN Sitges per saber si podia competir o si no era realista fer-ho.I el 2013 vaig començar a formar part del club.
Tu llavors rondaves els 25 anys. T’has trobat amb casos similars al teu, de començar tan tard a nedar?
El més habitual són els nanos que comencen en un club al costat de nedadors i que es van endinsant de mica en mica en el món paralímpic. Sí que hi ha casos de nedadors convencionals que després de patir una lesió, ja sigui un ictus o un accident de trànsit que els ha deixat en cadira de rodes, han seguit nedant com a paralímpics. El meu entrenador sempre m’ho ha dit: no és normal que comencis pràcticament des de zero i siguis tan bo.
Els altres nedadors devien al·lucinar amb la teva aparició fulgurant a les competicions…
La primera competició que vaig fer el 2013 va ser una lliga catalana a Martorell i vaig fer les mínimes per al campionat d’Espanya dels 50, els 100, els 200 i els 400 lliures, els 50 braça i els 50 esquena. I clar, em van convocar. El meu entrenador del CAR de Sant Cugat, el Jaume Marcé, encara recorda el meu debut al campionat de Catalunya d’aquell any on anava sentint cada certa estona que un tal Toni Ponce acabava d’aconseguir un nou rècord d’Espanya. Es deia: «Qui és aquest paio, d’on ha sortit?». Jo havia nedat de petit i llavors som com esponges, alguna cosa et queda. Devia tenir un do per nedar que quan era petit no vaig saber aprofitar.
Quan s’interessa el CAR per tu?
El 2013 jo no hi tinc cap relació i acabo la temporada amb el CN Sitges. El 2014 em truquen des del CAR i em comencen a convocar alguns dissabtes durant la temporada per fer tecnificació al costat de nanos amb bona projecció en l’àmbit català. A la tercera convocatòria em van preguntar com estava al Sitges i jo els vaig dir que hi estava bé, però que de vegades tenia la sensació que em quedava curt. L’entrenador principal del club aquella època no tenia horaris disponibles i tot i que marcava la pauta, no hi era per corregir les coses. Comptava amb la Montse, que m’agafava els cronos, però em faltava que l’entrenador polís els detalls. Llavors els del CAR em van proposar d’anar allà a entrenar. Jo ja estava classificat per disputar el meu primer europeu aquell 2014 i volien que entrenés més, amb sessions més exigents en piscines de 50 metres. Per mi entrenar al CAR de Sant Cugat era un objectiu en aquell moment i alhora un somni. És el millor lloc on un nedador paralímpic pot entrenar-se.
El CAR de Sant Cugat és el millor lloc on un nedador paralímpic pot entrenar-se
Què comportava entrar al programa del CAR?
Vaig rebre una beca, que en el meu cas era la mixta, per cobrir entrenaments, dietes i altres serveis, però sense allotjament. Anava allà als matins.
Amb qui vas coincidir que et sorprengués?
Vaig compartir experiència amb la gran Sarai Gascón, que és brutal. No he vist ningú que entreni tan fort com ella i quan competeix encara és capaç de transformar-se. N’he après molt, d’ella. També de la seva parella, el José Antonio Marí, que és boníssim i sempre té molta motivació. Després hi havia els veterans com el David Levecq, un altre crack, el Miguel Luque, que ha fet un munt de Jocs Paralímpics… el nivell era altíssim. El 2014 vam entrar un grup de deu nedadors i d’aquella generació ja només hi quedo jo. Ara n’han entrat tres de nous, que són el futur de Catalunya.
En quin moment veus que el somni olímpic és possible i el tens a l’abast?
Jo tenia clar que volia provar-ho fins al final. Quan entres al CAR ets conscient que has fet un pas molt important. Si hi ha gent que aposta per tu, si hi ha diners pel mig, un programa que no hi pot accedir tothom, federacions que et donen suport… allò ja té un cert pes. A més, quan anava fent campionats internacionals veia que les coses anaven ben encarrilades. Quan van sortir les mínimes dels Jocs el 2016 vaig pensar que les podria aconseguir. Potser el moment determinant van ser els dos diplomes que vaig aconseguir al campionat del món de 2015.
Com vas compaginar la roda competitiva cada cop més bèstia en natació (amb entrenaments i viatges pel mig) amb la vida que duies en aquell moment, també en clau laboral?
Si ens imaginem una balança, al principi la fisioteràpia tenia molt més pes que la natació. A mesura que van passar els anys la balança es va invertir i la natació va guanyar molt de pes. He tingut molta sort de comptar amb el suport de la meva família i la meva dona malgrat passar anys molt dolents econòmicament, ofegats, però amb una gran il·lusió. També he tingut molta sort amb el meu cap als Serveis Mèdics Penedès, el doctor Panyella, que sempre ha apostat per mi en l’esport. Em deia: «Ara només pots venir en la franja de tarda? Doncs fem-ho així! Que necessites augmentar el ritme i venir només dos dies a la setmana? Endavant!». Al final, el 2016, quan ja només hi anava un dia a la setmana li vaig dir que no podia seguir, que treballar l’única tarda disponible que tenia generant incertesa a pacients que no em coneixien de res, no era raonable. A casa vam decidir obrir una consulta privada i la vaig combinar amb els entrenaments.
Com vas viure l’experiència dels Jocs?
Brutal! És que encara ara em venen moments molt nítids. Recordo perfectament com baixava de l’apartament i me n’anava al menjador, a la Vil·la, amb tots els esportistes. Me’n recordo dels autobusos que agafava per anar a la piscina. Ho tinc gravadíssim i ja tornem a estar en any paralímpic! Els Jocs són incomparables. Al mundial som els mateixos rivals, però el que mou uns Jocs en l’àmbit paralímpic és brutal. La gent no et coneix de res i et para per fer-te fotos, ve a parlar amb tu. I el que es viu a la Vil·la és màgic: tots els esportistes de tots els esports paralímpics que hi ha, cadascú amb uns objectius enormes, en un mateix espai. És la hòstia!
El que mouen els Jocs Paralímpics és brutal. És una experiència que tinc gravadíssima!
D’allà en va sortir alguna amistat?
Acabes tenint relació amb altres nedadors perquè et vas veient durant l’any. Per una qüestió de facilitat en la comunicació a mi m’és fàcil dirigir-me als colombians, als argentins o als brasilers. Però no sóc una persona que estigui allà per fer amistats. A l’aigua no hi ha amistats. Són companys a qui respectes perquè també entrenen, tenen els seus objectius i competeixen, però no aniré a dinar o a sopar amb gent de la meva categoria. Dels rivals directes no en vull saber res. Això sí: he anat coneixent gent que val la pena a mesura que he anat guanyant més trofeus i m’han conegut nedadors i entrenadors d’altres països.
Vas complir els objectius que perseguies a Rio 2016?
Sí, totalment. El meu gran objectiu, de fet, era anar-hi. Tenia el repte de classificar-me i fer el debut als Jocs, però un cop era allà em vaig marcar com a objectiu mínim millorar les meves marques. Els meus companys que venen del CAR i que ja eren veterans, que havien debutat a Pequín 2008, em deien que m’acolloniria quan sortís a nedar i sentís la cridòria del públic. Nosaltres no estem pas acostumats a veure grades plenes de gent en un europeu o un mundial. El públic apareix als Jocs. Però el dia que em vaig llançar a l’aigua als Jocs per fer la meva primera prova d’esquena la meva mirada va topar amb el logo de Rio 2016. I em vaig dir: «Ei, que estic en uns Jocs Paralímpics! He d’anar a totes!». En aquell moment vaig créixer i vaig acabar fent millor marca en totes les proves que vaig disputar. Quan em quedaven les meves proves més fortes, els 400 lliures i els 100 braça, vaig proposar-me disputar una final. Volia un diploma. I finalment vaig aconseguir classificar-me entre els vuit primers en les dues proves. La satisfacció va ser molt gran.
Els diplomes són reals?
Sí, els tinc a casa.
Quan vas acabar els Jocs de Rio estaves convençut de completar un nou cicle paralímpic fins a Tòquio 2020?
Tornant del Brasil ja estava preguntant quan començàvem a preparar la següent temporada. Ho tenia claríssim. El meu primer plantejament era fer els Jocs i després pensar amb calma el futur al costat de la meva dona, però és que de seguida vam veure que volíem continuar endavant. A més, el 2017 tenia una reclassificació de la meva discapacitat.
Fins llavors no competies a la categoria que et pertocava?
Jo havia tingut mala sort el 2014 perquè els meus informes no eren del tot correctes, ja que ni jo mateix sabia en aquell moment exactament la discapacitat que tenia. Em van posar en una categoria que sempre hem considerat que no era la meva. El 2017 ens van resituar en la categoria correcta i allà jo tenia moltes més possibilitats de competir per les places d’honor. Amb la nova categoria el 2017 ja em vaig coronar campió del món i la roda d’èxits ha continuat amb la victòria al campionat d’Europa de 2018 i el subcampionat del món i el triomf a les World Series el 2019. Abans competia al costat de gent que tirava de braços i de peus, i jo només puc fer força amb els braços. La diferència entre quatre palanques que t’impulsen davant només dues era evident.
En aquest període d’èxits esportius la malaltia s’ha agreujat?
La meva discapacitat és degenerativa i com més exigeixi el meu cos en entrenaments durs, tant de gimnàs com d’aigua, més em casco físicament. Per això ara vaig amb cadira de rodes tot i que no fa pas tant podia caminar. La cadira ha arribat més ràpid del que tocaria, però l’experiència com a nedador no me la treu ningú.
Ser nedador d’elit m’ha fet anar en cadira de rodes abans del que tocaria, però l’experiència viscuda no me la treu ningú
Prioritzes l’esport de competició per davant la salut. Fins a quin punt?
Molta gent m’ho diu: «Ei, que estàs accelerant la degeneració!». I jo els dic que ja ho sabia. Ha arribat la cadira, sí, però era evident que l’acabaria necessitant i tots aquests anys no els hauria pogut gaudir com ho he fet. Jo nedaré fins que pugui, fins que sigui competitiu a nivell internacional i fins que la meva discapacitat em deixi fer-ho. El món paralímpic pot durar molt en funció de la teva discapacitat i el teu estat físic: en categories mitges-baixes com la meva el temps per nedar a l’elit és més llarg. Quan ja no em pugui posar dret o treballar a la meva consulta privada ho deixaré. Tot i que ara treballo de fisioterapeuta per desconnectar de la natació, sóc fisioterapeuta i és la meva professió de futur. Això ho he de preservar.
T’amoïna pensar en el futur i en com avançarà la malaltia?
De vegades hi penso quan m’arriba una tremolor. Si estic al gimnàs fent sèries fortes amb molt de pes o entrenaments nedant al màxim i acabo amb tremolor de cames, immediatament penso en com m’estic destrossant el sistema nerviós. Però alhora sé que estic entrenant bé, que és un indicador clar que estic donant el 100%. És clar que noto el declivi. Per exemple ara no puc anar a passejar amb la meva dona com abans perquè em falla la cama i he d’agafar la cadira, i la solució potser passa per comprar-me un patinet elèctric i anar amb ella al costat. Però tot plegat no em genera la mateixa preocupació que pot tenir gent que ho veu des de fora.
El teu entorn proper com ho viu?
Jo sóc molt tossut, però també sé on és el límit. Vull tenir una qualitat de vida mínima i de moment celebro que no m’afecti els braços. Ells m’animen a entrenar-me i a cuidar-me. També s’ho passen bé compartint els viatges amb mi, com aquest estiu que anirem tots a Tòquio. És un estil de vida molt xulo. Mon pare quan ha vist que estic guanyant medalles en l’àmbit internacional i que surto als diaris li cau la bava. Ell va per Vilafranca, on el coneix tothom, i no paren de felicitar-lo. Ell va ser futbolista i va estar a les categories inferiors del València i va decidir no continuar i tornar cap a casa. Ell ha tingut un fill amb una discapacitat i durant molts anys ha imaginat com reaccionaré a la llarga, quan sigui gran. Ara veu que visc amb la meva parella, que sóc independent, que competeixo als Jocs. Està guadint com mai!
Aquests darrers tres anys has començat a guanyar un munt de curses i establir nous rècords. No deu ser senzill seguir millorant des d’un nivell tan alt!
El salt de qualitat ha sigut bestial, guanyant medalles en les meves proves principals. Has de saber gestionar l’èxit i per això treballem amb el psicòleg al CAR de Sant Cugat, que sempre em diu que encara que sigui el campió del món he de tenir clar que no guanyaré la propera cursa, que el títol no vol dir res. Has de ser fred a l’hora de plantejar la prova perquè ara ets el rival a batre. Abans jo em fixava en el primer per veure com nedava, per si calia canviar l’estil i apropar-me als seus temps, i ara els que estan segons i tercers fan el mateix amb mi. Quan vas primer hi ha imatges teves des de fora de l’aigua, des del lateral, subaquàtiques i pots estudiar perfectament on vas més fort, en quin moment fas un canvi de ritme…
Has de saber gestionar l’èxit. Tenir el títol de campió del món no serveix de res quan m’he de tornar a llançar a l’aigua
Has estudiat la manera de nedar dels teus rivals?
Sí, i tant! I ells m’ho van tornar al mundial de Londres, on em van passar la mà per la cara. Ara em toca a mi tornar a estudiar un rival que no tenia controlat i que va aparèixer com un bolet. Confio en les meves opcions per tornar al capdavant als Jocs.
El campionat d’Europa d’aquest any te’l planteges com un test decisiu per als Jocs?
Depèn. Ho estem plantejant amb l’entrenador. Hem de ser murris. Si els russos, que són els meus principals rivals en braça, estan sancionats i finalment no poden competir a l’europeu, no hi mostraré les meves cartes. Jo he canviat totalment el meu estil i estic nedant molt més ràpid que les meves millors marques. Puc nedar una prova en 27.2 i l’any passat ho feia en 29.4. Ell va guanyar amb un 27.1 i és una marca que tinc al meu abast: probablement puc estar en un 27 pelat o fins i tot un 26 alt… i això encara no ho vull demostrar. La sorpresa s’ha de fer als Jocs. Aquest europeu és més descafeïnat que els altres. No li hem de treure importància, però tothom té el cap a Tòquio.
Va, doncs anem cap als Jocs. En quines proves veus opcions de pujar al podi?
El 26 d’agost tinc els 200 metres lliures, on si tot va bé puc lluitar per la plata o el bronze. Hi ha un italià a un altre nivell, és la seva principal prova i jo no puc millorar massa en aquesta disciplina. El dia següent puc rondar un quart o un tercer lloc en els 100 lliures. Espero no quedar-me amb la medalla de xocolata i aconseguir el bronze, sempre partint de la base que jo no sóc velocista. El 29 el tinc marcat en vermell, ja que disputo els 100 metres braça i l’objectiu és l’or. Hi ha un xinès i un rus amb qui ens partirem la cara a l’aigua, si no surt cap altre xinès d’aquí als Jocs que tot pot passar. A priori no hauria de tenir problemes per pujar al podi.
Quin moment viu la natació adaptada al nostre país?
El món paralímpic està treballant bé, però cal treballar més. Si comparem la situació actual amb Sydney 2000 o Atenes 2004 sí que ha millorat molt. Abans no es cobrava per guanyar una medalla paralímpica: rebies una felicitació de l’entrenador i llestos. Ara hi ha beques, hi ha més patrocinis d’empreses que col·laboren amb el Comitè Paralímpic Espanyol i també hi ha beques per dedicar-se exclusivament a l’esport, encara que és dificilíssim aconseguir-les perquè has d’estar cada any entre els quatre millors del món. En l’àmbit català hi ha clubs potents que treballen molt bé. El Mataró fa molt bona feina i sap captar els nanos joves i el Terrassa ho està fent força bé. Són els dos clubs punters a Catalunya en clau paralímpica.
La natació adaptada està a l’abast de tothom?
Jo no estic a Vilafranca perquè ells no han volgut. Considero que hi ha clubs com aquest on fa falta fer més feina, crear una secció adaptada i superar l’entrebanc dels diners amb propostes imaginatives. Hi ha nens que em pregunten on han d’anar a fer esport i no tothom viu a les rodalies de Barcelona, on hi ha més facilitats. Hem d’aconseguir que les dificultats actuals no impedeixin a cap nen fer esport. En clau d’elit el futur el veig just: tots els catalans que hem d’estar a dalt ja hi som i hem d’esperar que surti més gent jove.
A nosaltres ens representen les anelles olímpiques, les que tothom coneix. Hauríem de competir sota el mateix logo i rebre els mateixos premis que els olímpics
Manca relleu a la generació que esteu brillant en aquest darrer lustre?
Fa falta una bona embranzida. Jo crec que arribarà un grup de nedadors que ho faran molt bé i que competiran al màxim nivell internacional, però a dia d’avui hi ha un cert buit o no tants nedadors com voldríem. Si els clubs van treballant, algú sortirà. Tot i això, els resultats actuals a l’elit són brillants: Catalunya suma la meitat de medalles que la selecció espanyola. Ho estem fent molt bé.
Fa falta una aposta més generalitzada perquè aquestes opcions de podi creixin exponencialment?
Cal que hi hagi més coneixement, especialment als pobles petits, ja sigui en natació, bàsquet, hoquei… que hi hagi seccions adaptades. Es tracta d’invertir-hi més, encara que Catalunya ja lideri l’esport adaptat a l’estat espanyol.
La distància entre esport paralímpic i olímpic continua sent excessiva?
Cal avançar cap a la igualtat envers els Jocs Olímpics. Nosaltres a Catalunya no formem part de la Federació Catalana de Natació, sinó que estem a la Federació Catalana de Persones amb Discapacitat Física… i dins el món paralímpic a Catalunya hi ha quatre federacions diferents. Fem-ne només una! I si les coses es fan bé, per què no ens ajuntem amb la natació convencional en el nostre cas? També en l’àmbit estatal. És evident que som esportistes paralímpics i hem de tenir aquesta etiqueta, perquè som diferents, però no entenc que hi hagi un logo diferent dels Jocs. A nosaltres ens representen les anelles olímpiques que tothom coneix! Molaria poder dir que som iguals, que tots som olímpics i paralímpics, amb el mateix logo, els mateixos premis. No pot haver-hi una medalla d’or a Rio per a Mireia Belmonte pagada a 90.000 euros i donar 30.000 euros als ors paralímpics. Ep, i entenc que nosaltres tenim més opcions de medalla perquè hi ha més categories i menys rivals, que si jo he de competir davant 200 esportistes la Mireia n’haurà de guanyar a 600 per arribar on és. Però cal fer més passos endavant.
No es podrien unificar els campionats de Catalunya de natació amb els de natació adaptada?
Aquí tenim un campionat inclusiu amb el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona. Hi ha la final per a persones amb discapacitat i la clàssica, però no venen les estrelles. Jo crec que els campionats s’haurien de poder fer tal com planteges. D’això va la inclusió.
Ets sents reconegut com a campió del món i d’Europa?
Cal parlar de la cobertura mediàtica. A mi em sorprèn que projectes petits com el vostre o altres entitats li donin molta més importància al moviment paralímpic que l’Sport, el Mundo Deportivo, l’As, el Marca o els canals de televisió. Ara tenim sort que hi ha una secció de 20 minuts a la setmana en clau paralímpica a Teledeporte! Quan veuràs una portada protagonitzada per un esportista paralímpic? Els campionats del món de natació surten a tot arreu. Nosaltres pràcticament enlloc. Necessitem que la gent sàpiga que els nedadors paralímpics no entrenem quatre piscinetes fent el gosset i marxem perquè estem cansats. Jo faig deu entrenaments setmanals d’aigua i quatre de gimnàs. Com la Belmonte o qualsevol altre nedador d’elit. Cada cop la gent és més conscient d’això, però falta molta feina per fer. Afortunadament, hi ha el tracte amb la gent. Avui m’han vingut tres nens i m’han dit: «Tu ets el Toni Ponce, oi? Vam estar parlant de tu a l’escola perquè ens fixàvem en nedadors importants». I això és molt bonic.
Necessitem que la gent sàpiga que els nostres entrenaments són tan exigents com els de la Mireia Belmonte
Després de Tòquio què faràs? També et planteges ser a París 2024?
A mi m’encanta aquest món i faré tot el que pugui en funció de la discapacitat i els resultats. Intentaré seguir, sí, però aniré any per any, marcant objectius per temporada i anar valorant. És el que m’han inculcat des del CN Sitges: “No pensis a llarg termini, ves pas a pas”.
