Com estàs després de la retirada?
Bé, encara m’estic adaptant al nou ritme. He guanyat una mica de temps al matí perquè he deixat d’entrenar, però amb les dos feines vaig una mica més justa i estic provant de quadrar el temps per reservar-me espai per continuar fent esport cada dia.
Has tornat a llançar-te a l’aigua?
De moment no. Encara no he tingut temps per fer-ho i com que no tinc la rutina d’anar a entrenar les sensacions són diferents. El que havia fet en els darrers temps era combinar la natació amb el CrossFit, que m’ajudava a treballar la part més física fora de l’aigua. En aquesta disciplina continuo tenint uns objectius i un ritme més marcats, de manera que estic intentant practicar-lo cada dia per mantenir el vincle amb l’esport.
Actualment entrenes un grup d’infants al CN Sabadell. La natació no la deixes pas de banda…
Estic amb el grup de benjamins (9-10 anys) i els intento transmetre què és la natació. M’agrada molt, perquè es tracta d’ensenyar-los a començar a nedar, els estils, la part més tècnica dels moviments, de la respiració… és molt agraït i és recuperar la part de la natació que quan estàs immersa en l’esport d’elit no pots gaudir tant. És una manera d’equilibrar la balança.
Quins records tens dels teus inicis amb la natació a l’Horta?
Vaig començar quan tenia sis anys i tinc molt bons records, m’ho passava molt bé entrenant, fent amics, de gaudir a l’aigua. De les competicions dels primers anys no me’n recordo gaire i intento que els nens que entreno també ho visquin així, que no es fixin tant amb les marques que fan, que no són importants amb l’edat que tenen, sinó que es tracta de passar-s’ho bé i aprendre a nedar de la millor manera possible.
“Els nens no s’han de fixar amb les marques que fan. La meva missió és que aprenguin i s’ho passin bé”
Ells són conscients de la teva trajectòria a l’elit?
Són molt petits per haver-me vist en directe nedant, però amb tot el rebombori de la retirada i el fet d’haver competit amb el CN Sabadell en els darrers anys sí que saben més o menys el que he fet. Han vist entrevistes i reportatges, i m’ho diuen: “Has sortit per la tele!“. Estan molt contents.
Si seguim mirant enrere, abans de brillar en grans campionats d’Europa i del món vas guanyar una primera medalla d’or als Jocs del Mediterrani de 2001 de Tunísia. Com ho vas viure?
Va ser una concentració molt dura, perquè venia molta gent d’un mundial previ i d’altra que arribava allà després de fer vacances. Ho vaig viure al costat de dues noies amb qui entrenàvem plegades i per a nosaltres era una competició molt important. La concentració va ser a l’agost, ens havíem de quedar allà i va ser difícil, amb sessions d’entrenaments llarguíssimes. De la final recordo que vaig començar amb sensacions estranyes, però cap a meitat de cursa vaig agafar una mica d’avantatge i vaig començar a accelerar fins a la victòria. En tinc molt bons records.
Villaécija: “En categories inferiors no nedava gaire bé. Mai havia destacat pels bons resultats”
Afrontaves aquells Jocs amb la convicció que podies guanyar un or?
No, no, de cap manera. Em va sorprendre molt aquell èxit. Era el segon any que tenia una beca al CAR de Sant Cugat gràcies a la Federació Catalana de Natació, però jo no havia destacat mai en categories inferiors per haver fet bons resultats. De fet, no nedava gaire bé. Però devia tenir alguna cosa que la gent que en sabia veia en mi, i per això em van donar les beques. Després d’aquella medalla vaig començar a entrenar amb la federació espanyola i entrenava de valent però en les competicions els resultats no acabaven de sortir bé fins que la dinàmica va tornar a canviar.
T’interessava la natació al màxim nivell? Seguies els campionats? Tenies referents?
Molt poquet. Jo anava al meu aire, vivia el meu dia a dia i per a mi va ser molt estressant adaptar-me a la vida al CAR, de sobrepassar el ritme normal d’estudis, natació i amics. No em fixava en campionats del món ni en Jocs Olímpics, potser perquè en aquella època la repercussió mediàtica era molt menor que la d’ara, no teníem tanta informació al nostre abast.
“Abans la repercussió mediàtica de la natació era molt menor. No teníem tanta informació al nostre abast”
Al CAR vas compartir experiència amb altres esportistes més enllà de la natació?
Allà era l’única de la meva edat que practicava natació. Hi havia gent més gran i gent més jove, però cap altra noia del meu curs. Compartia classe amb gent d’altres esports i sempre feia vida amb ells a les estones lliures. Més enllà del vincle amb algunes persones importants per a mi en el món de la natació, tinc molta amistat amb l’Aina, que feia esgrima i amb qui compartia habitació.
A mesura que va anar avançant la teva carrera vas anar enfortint la teva condició de fondista, cada cop amb distàncies més llargues fins arribar a les aigües obertes. Et vas adaptar a les condicions on el teu cos podia rendir més?
El salt a les aigües obertes va arribar per casualitat. Jo estava nedant en piscina i estava molt còmode, és el que m’agradava. Les aigües obertes les vaig provar una vegada, sense més pretensions, però l’experiència també em va agradar i vaig acabar posant-hi tots els esforços perquè era una manera d’allargar la carrera esportiva, canviant la motivació, però gaudint de la mateixa manera.
“Els estudis de psicologia m’han donat eines que he aplicat com a nedadora d’elit”
Paral·lelament a la teva trajectòria com a nedadora et vas llicenciar en psicologia. Com ho combinaves amb l’exigència de la natació d’elit?
Vaig començar a l’autònoma perquè tenien un programa adaptat per a esportistes, però per a mi era molt complicat combinar-ho amb el meu ritme. Llavors entrenava de 7:00 a 9:30h, de 12:00 a 14:00 i de 18:00 a 20:00h. Era impossible. Va coincidir que just després vaig anar a entrenar i a viure a Madrid durant un parell d’anys i va ser un moment clau per decidir que la millor manera de poder combinar la natació i els estudis era acabar la carrera a través de la UOC, a distància. Era el model que més em beneficiava i on podia respectar el meu ritme. Em muntava els semestres a la meva manera… era molt més pràctic.
Què t’han aportat els estudis de psicologia a la teva carrera com a nedadora?
M’han anat bastant bé. Ja durant la carrera moltes de les assignatures les podia aplicar al que m’he trobat i he vist. M’ha anat bé per fer una mica d’anàlisi personal, d’adaptar tot allò que t’expliquen a les teves vivències. He viscut la carrera de manera dual i he aprofitat les eines que aprenia com a estudiant al meu ritme competitiu.
“Els nedadors han de tenir clar que no són futbolistes, que no podran viure de l’esport durant anys”
El teu cas o el de la Jessica Vall, que va aparcar la natació d’elit fins que va completar els estudis universitaris, demostren que en el món de la natació hi ha diverses persones que teniu clar que la formació és necessària. És una qüestió pràctica, d’assumir que la trajectòria esportiva té un recorregut finit?
Sí, però de vegades és complicat. La natació és un esport que cada cop més es pot allargar més, que es treballa més la part mental i que això pot ajudar a suplir la davallada física, però és cert que també comença molt d’hora. Això pot generar que molt aviat arribin grans resultats, que econòmicament això et repercuteixi en coses poc reals, com la mateixa vida al CAR, i que això et porti a no pensar en el futur. Però tots els nedadors han de tenir clar que s’acaba aviat i que econòmicament no són futbolistes, que no podran viure de l’esport durant anys, que tocarà treballar com tothom i que formar-te sempre t’obrirà més portes.
Et queda alguna recança, algun objectiu que ha quedat pendent?
Sí, quan entrenes, lluites cada dia i poses el cos al límit sempre vols guanyar. Tinc una medalla d’or en un campionat del món, però no és el mateix que una medalla en uns Jocs Olímpics, perquè es disputen cada quatre anys i són molt especials. Sempre he lluitat per això, per pujar al podi, però al final no ha estat possible i m’he de quedar amb totes les coses que sí que he fet i no amb les que podrien haver estat. Imagina’t passar-te la vida pensant en allò que no has pogut fer! Quan ho penses fa mal, però l’orgull de tot el que he aconseguit és molt més fort.
“A mi la natació m’encanta. Si tingués temps per entrenar seguiria competint”
Quina és la rivalitat més gran de la teva trajectòria?
No he tingut tensions amb ningú, però al final competeixes per guanyar i sí que he tingut una rivalitat constant i molt maca amb una nedadora danesa, la Lotte Friis, que nedava les mateixes proves que jo. Hem viscut trajectòries similars, ella era una mica més jove que jo, però hem coincidit en un munt de finals i també hem passat temporades entrenant juntes. Ha sigut una rival molt forta per a mi i la recordo amb molta estima.
Al llarg de la teva carrera t’has plantejat la retirada en diferents moments. Què t’ha portat a mantenir-te al màxim nivell tants anys?
M’agrada la natació, m’encanta! A més, les lesions m’han respectat. Quan he tingut una mala època o algun mal resultat sempre m’he dit que l’últim record que tingui ha de ser bo i per tant m’obligava a tornar-ho a intentar. També he tingut temps per entrenar-me i ha sigut una manera de guanyar-me la vida amb una gran passió. En el moment en què han sorgit noves oportunitats, que la motivació ha canviat i que el temps per entrenar s’ha reduït és quan he pres la decisió de deixar-ho.
“Els grans èxits d’algunes nedadores catalanes ha portat les joves a ser molt més ambicioses”
Què ha canviat en la natació catalana des que vas començar a treure el cap a les grans competicions internacionals?
No hi ha hagut cap sotragada en els mètodes d’entrenament, ni en els sistemes, ni en les piscines, però sí que s’ha transformat la mentalitat de la gent. El fet que hi hagi hagut nedadores que hagin aconseguit grans èxits ha portat les joves nedadores a viure l’esport amb més ambició. També ha crescut el ressò mediàtic, que genera que més gent s’interessi per la natació i tingui ganes de fer carrera en aquesta disciplina.
Quin és el moment Fosbury d’Erika Villaécija?
M’he de quedar amb la medalla d’or al campionat del món de Dubai, perquè em va costar molt d’aconseguir i l’havia perseguit durant molt de temps. No hi havia manera que arribés el dia de guanyar! En el moment de la cursa m’ho vaig passar bé, vaig lluitar molt i en el moment de tocar la paret em va venir al cap tota la gent que m’havia donat suport durant una pila d’anys i va ser una sensació magnífica.
