Només hi ha tres pilots que hagin guanyat el Dakar pilotant una moto i al volant d’un cotxe: Hubert Auriol, Stéphane Peterhansel i Nani Roma. El pilot de Folgueroles celebra el seu 20è aniversari al ral·li més dur del món amb l’objectiu de recuperar un títol que el 2015 se li va escapar després de patir nombrosos problemes des del primer dia i acabar desqualificat. Fa unes quantes setmanes ens vam trobar amb ell en un cèntric hotel de Barcelona després d’una jornada mataroniana d’entrevistes amb els mitjans. La primera havia començat a les 9:30h del matí. La nostra, la 18a i última, la vam començar passades les 3 de la tarda, amb el dinar esperant a taula.
Bona tarda Nani! Com estàs? Cansat d’escoltar una i altra vegada les mateixes preguntes?
Mira, avui no he tingut sensació d’avorriment, de repetir-me excessivament… de vegades sí que hi ha rodes de premsa o actes en què escoltes reiteradament la mateixa pregunta i penses: «òstia, quina mandra», però avui les preguntes han estat força variades. De tota manera, el Dakar és el Dakar… que hi hagi coincidències és ben lògic!
L’expectació també és lògica: estàs a punt de celebrar el 20è aniversari al Dakar i això ja són paraules majors! Què és el que et fa tornar cada any cap allà?
És una cursa que m’encanta! M’agrada ser-hi, córrer, estar allà… és el fet de tornar-hi. Mai ho afronto com una feina, no penso que em paguen per fer això. El Dakar és la base: m’entreno i treballo per poder-hi anar cada any!
Al Dakar hi tornes com a favorit després d’un 2015 en què vas acabar desqualificat. Vas arribar a dir que havies après a córrer putejat…
Sí, és cert… crec que és millor passar pàgina del passat, també de les coses bones, com la victòria de 2014. L’any passat va ser una experiència nova, una altra més per explicar de les viscudes al llarg d’aquests 20 anys. Però la gran virtut dels Dakars és que sempre són diferents: encara que condueixis per llocs on ja has passat les sensacions sempre són diferents. Així que l’afrontem com una cursa nova, que sens dubte ens tornarà a sorprendre.
En el camí cap a aquest Dakar has aconseguit victòries a Navarra, a la Baja Aragón i a Vidreres…
Sí, tot i que ens hauria agradat competir més, hem fet una bona temporada: hem competit bé i això és important. De vegades corres molt però l’última carrera no et va bé i et quedes amb mal gust de boca, així que estem contents. El cotxe funciona i estem bé físicament, així que el punt de partida és interessant.
Després de la retirada de Michel Perin, com ha anat la relació amb el nou copilot, amb l’Àlex Haro?
Francament bé! És un nano jove que aporta energia nova dins el cotxe. Crec que l’aposta és encertada, ens entenem bé!
Al Dakar acumules 25 victòries d’etapa, un títol en motos i un altre en cotxes… per mèrits acumulats t’has convertit en un dels grans pilots de la història del Ral·li. Això afecta les relacions amb la resta de pilots de la prova, especialment amb els novells? Ho notes quan esteu en plena competició?
Jo intento tractar a tothom de la mateixa manera, però és cert que de vegades escoltes comentaris de gent que et sorprenen i te n’adones que potser ets un referent per a ells o una persona amb prou experiència per mirar d’aprendre’n. És curiós. De vegades estic amb un grup de gent que està xerrant i quan començo a parlar tothom calla i dius: «òstia, tothom m’està escoltant. Això abans no em passava!». Potser sí, doncs, que la gent ha canviat la mirada cap a mi, tot i que jo continuo essent el mateix.
La convivència al Dakar, la proximitat entre pilots veterans i novells, mecànics i la resta de gent que formeu la caravana, és un fet singular en una prova esportiva d’aquest nivell..
És conseqüència del format de ral·li raid i del fet de passar pel desert: situa a tothom en les mateixes condicions. Abans, quan la cursa es disputava al continent africà, encara era més exagerat: estaves sol al mig del desert i no et podies refiar de res. Imagina’t en un bivac al mig de Mauritània! El més important no era ser el millor professional o un simple debutant amateur: l’important era arribar i disposar d’una taula o d’un espai on menjar i descansar com fos. Tot això genera un equilibri de forces i també la certesa que fa falta l’ajut de tothom per poder guanyar un Dakar.
Ara que n’has fet referència: enyores el Dakar africà?
I tant! Els que vam tenir la sort de conèixer el Dakar a l’Àfrica el trobem a faltar. Era un repte molt ben parit, diferent del d’ara, que és molt xulo, però hi ha coses que han canviat. Abans allà estaves sol al mig del no res, ara ja no passa. L’enyorem, sí. I crec que la gent d’allà també ens troba a faltar.
Quan fem referència a la gent que viu en territori Dakar sempre es genera debat, una disjuntiva: la prova els aporta beneficis o els destrossa la terra? D’elogis i crítiques n’han plogut per totes bandes…
Saps què passa? Les crítiques constructives són necessàries perquè ens fan avançar, però també apareixen crítiques fàcils, populistes, que avui en dia per desgràcia són massa habituals. I aquestes em foten ràbia, sincerament. Dir que trinxem el desert és, com a mínim, desconèixer la realitat: allò està tot cuit, és àrid, i quan bufa el vent, es regenera tot. Per contra, el que aportes a la gent d’allà és brutal!
Tu d’això n’has parlat sovint amb amics, coneguts i saludats!
Jo he tingut discussions interessants amb molta gent i sempre els he plantejat el mateix: «heu preguntat a la gent d’allà si els agrada? Amb quin dret pots decidir tu per la gent d’allà?». Els europeus som una colla d’hipòcrites, que hem anat allà a robar-los el petroli, els diamants, tot! I per si no n’hi ha prou, també volem decidir per ells! Algú et diu «El Dakar no està bé». Aviam, li has preguntat què en pensa un tio d’allà que podrà viure un any sencer i que tindrà recursos pel sol fet que hi passi la cursa?
Et deu posar nerviós escoltar aquest tipus de comentaris…
No, no, però dius: «òstia, és que fins aquí hem arribat!». T’has d’imaginar 3.000 persones que arriben a un poble i que compren benzina, menjar i el que faci falta allà mateix. Saps el benefici que genera això? Un any vam estar 4 dies a Mali i vam generar el 13% del seu PIB anual! És brutal! Mali és el país més pobre del món i alhora el que produeix més diamants. Hauríem d’analitzar-ho més enllà del Dakar! Deu ser fàcil escoltar les notícies des de casa i pensar: «quin cabró aquest Nani Roma, que se’n va allà amb un cotxe que costa un milió d’euros a aixafar la terra d’aquesta pobra gent!». Però el cotxe ja hi és, eh? Crec que el més rellevant és el que podem aportar a la gent d’allà.
Aquest darrer plantejament va ser clau en la decisió de tirar endavant la Fundació Nani Roma?
Bé, jo feia moltes cosetes per allà però ens mancava organització i vam crear-la principalment per impulsar projectes a Mauritània que tenien la mateixa base: generar eines perquè puguin viure de les seves feines i trencar amb la idea estesa d’esperar que els portem coses d’aquí cap allà. Vam començar un projecte a Nouakchott basat en una casa-taller amb gent que treballava la metal·lúrgia, altres que treballaven amb teles i altres que feien sucs, que tocava diversos sectors, però no ens va funcionar. No vam acabar de trobar la persona d’aquí que fes de lligam amb el projecte i… va fallar el projecte, un drama! Ells estan a l’expectativa que algú els ajudi, i està molt bé que hi hagi gent que ho faci, amb ONGs molt potents que fan molt bona feina. Però ens falta trobar la via perquè puguin viure de la feina que han generat. I ara… bé, ara qualsevol hi va, allà vaig! Ara la situació és complicadíssima!
Tornem al Dakar, que també ens interessa la prèvia esportiva de 2016. Quins canvis heu fet al Mini? Suspensions, caixa de canvis…
Sí… a nivell visual la gent veurà poques diferències: excepte el canvi de colors, és força semblant al model de l’any passat. A l’interior, com bé dius, hem canviat les suspensions i la caixa de canvis, que va provocar uns quants maldecaps. Tot plegat ens permet comptar amb un cotxe més competitiu i crec que hem millorat tot el que el reglament ens ha permès.
A Mini comparteixes equip amb l’altre gran favorit, el defensor del títol Nasser Al-Attiyah, i també amb Orlando Terranova i Mikko Hirvonen. Tinc la sensació que fins ara hi has estat molt còmode, però la pressió que teniu a sobre és tremenda!
En tot cas és una bona pressió, benvinguda, perquè vol dir que tenim el millor cotxe possible. I millor estar aquí que no pas en un altre equip amb un cotxe inferior. També tens l’oportunitat de demostrar la teva capacitat de ser prou bo per guanyar davant els teus companys. Les eines hi són, el cotxe és fiable… (riu) Bé, l’any passat també ho deia, és clar, però és que de debò penso que anirà molt bé i no fallarà pas! I òbviament hi ha vida més enllà de Mini i tenim equips com Toyota o Peugeot que ens complicaran la vida.
Algun d’aquests equips el veus capaç de fer un salt endavant significatiu?
Peugeot, sens dubte. Té un cotxe completament nou i serà un cotxe molt difícil de batre.
Han preparat una bona rebuda a Sébastian Loeb…
Sí, i tant! Un súpercotxe i un equip ple de bons pilots. El Loeb, com tots els debutants, tindrà els seus problemes d’adaptació, però estic convençut que ho farà molt bé… i la resta, tots ells, seran rivals molt difícils.
I veus pilots que estiguin en condicions de sorprendre els aficionats, que puguin superar experiències en Dakars anteriors que hagin estat discretes o que puguin repetir l’èxit obtingut en d’altres proves?
Home, l’Hirvonen segur que ho farà bé alguns dies, potser li faltarà experiència també, però penso que ho farà molt bé, com el Loeb. Hi ha un altre pilot que es diu Martin Prokop, que correrà amb Toyota, i que també arriba del mundial de ral·lis i que pot adaptar-se bé. A partir d’aquí, tenir la constància d’estar cada dia al davant fins al final potser els serà més difícil, però n’hi haurà uns quants que vénen al Dakar disposats a elevar el nivell de la prova.
El recorregut d’aquest any va de menys a més, que la primera setmana a priori sembla prou assequible i que després tot es complica. Un primer objectiu passa per arribar a la segona setmana ben situats?
Aquest és l’objectiu, però no podem oblidar els primers dies, perquè serà molt important formar part del grup capdavanter. I quan comenci la segona setmana, a fotre-li fort! També és cert que hi ha dies de la primera setmana que tot et pot anar de cara, que hi ha una situació concreta que has d’aprofitar i tirar al màxim per guanyar coixí. Al Dakar pots fer un plàning global però has de gestionar cada dia de la cursa en funció d’on ets i del que t’ha passat.
Què et sembla el recorregut?
Bé, però han hagut de fer i desfer amb el que s’han trobat, perquè la renúncia del Perú ha estat un bon terrabastall. I tot i així està bé: El pas per l’Argentina serà dur, hi haurà molta humitat i farà molta calor. Reitero, un lloc dur per córrer. I quan afrontem les etapes d’altura, a veure com ens hi adaptem. Cada cop que arribes allà dubtes de com es comportarà el teu cos. Esperem que bé, és clar!
Et fa enveja el pas que ha fet el Marc Coma, que viurà el Dakar des d’una altra perspectiva, sense tanta tensió competitiva?
Ell tindrà una altra tensió que és la responsabilitat. Alerta, eh? Organitzar allò no és fàcil. Cada matí, des que dónes el tret de sortida i veus la primera moto que se’n va prement el gas a fons estàs cagat fins que no acaben al vespre tots els pilots, i de ben segur que encara n’hi ha que s’han quedat pel mig desorientats, buscant el camí. El Marc tindrà una tensió diferent, però també serà molt intensa. La feina que fa és molt malparida, no és gens fàcil. I hi ha un altre factor: com a esportista, reps més elogis que crítiques, la gent està predisposada a felicitar-te quan les coses et surten bé. Com a director esportiu rebrà moltes més crítiques, que ja sabem que tenim tendència a queixar-nos pel sol fet de queixar-nos. I tot això li tocarà gestionar-ho a ell. Farà una feina sota molta pressió i ja sap d’entrada que no tindrà recompensa.
Bé, tu gestiones un altre tipus de pressió, familiar, amb la Rosa, la teva parella, competint a la mateixa prova i en motos. Com us ho feu per no patir més del compte?
La Rosa té el seu motxiller, la persona que l’acompanya, i aquest any compta amb una bona estructura d’equip. Jo sé que ella corre tranquil·la i per tant, jo també estic tranquil.
Potser els que pateixen són els que es queden a casa, a Catalunya…
No, no, que ja són molts anys d’experiència! A més, jo vaig amb cotxe i la Rosa no és de les que cau sempre, que cada any l’hagin de portar a l’ambulància… ella va fent camí, no s’altera, no s’emprenya… suposo que tots plegats ja hi estem acostumats.
Acabo (i et deixo dinar): quin és el moment Fosbury de Nani Roma?
Jo tinc gravada la primera vegada que vaig trepitjar Àfrica, al Marroc, al primer Dakar que vaig córrer. Va ser un moment impactant, de canvi cultural molt bèstia, d’olors, de gent, de tot. Òbviament, si dic que el millor moment han estat les victòries, això ja ho sap tothom. Però em quedo amb aquell moment, la descoberta d’Àfrica: va ser una experiència molt xula.
Fotografies: Nani Roma
