Entrevistem Oriol Antolí, corredor de fons guanyador de la Suffolk Backyard, una prova d’ultra resistència Backyard
Oriol Antolí (Terrassa, 1983) és un dels millors corredors catalans de curses d’ultra resistència. Està especialitzat en les proves Backyard, curses que consisteixen a recórrer un circuit de 6,7 quilòmetres que s’ha de completar cada hora i, si es triga més de 60 minuts en fer-lo, suposa l’eliminació de la cursa.
Fa una setmana l’egarenc va guanyar la Suffolk Backyard, una de les més dures del calendari internacional que es disputa a la Gran Bretanya. Antolí va fer el rècord d’Espanya amb 550 quilòmetres recorreguts i 82 voltes en 82 hores en cursa. Més de tres dies en què va dormir poc més de 60 minuts repartits en tirades de tres o quatre minuts cada hora. Amb aquesta marca Antolí ha batut el seu rècord d’Espanya que tenia en 31 voltes i a l’octubre correrà el Mundial de la disciplina. El fondista atén la trucada de la Fosbury per fer-nos arribar més detalls d’aquesta gesta.
Bon dia Oriol i felicitats per la victòria a la Suffolk Backyard. Primer de tot explica’m què fas a part de córrer, a què et dediques?
Sóc enginyer electrònic i treballo a HP a Sant Cugat del Vallès fent coses de desenvolupament electrònic en R+D.
Parla’m una mica de la teva trajectòria esportiva. Quins esports has practicat?
Jo vaig jugar a bàsquet durant molts anys, des que era molt petit. Vaig començar jugant a bàsquet perquè el meu pare era fan del bàsquet. Vaig jugar-hi fins als 23 anys i fins fa poc vaig seguir jugant en una lliga de veterans. Sempre m’havia agradat la muntanya i cap als 27 anys, quan vaig estar vivint a Madrid un parell d’anys, em va donar per apuntar-me a la marató de Madrid. De fet, un dia vaig sortir a córrer a veure fins on podia arribar, vaig veure que havia fet 36 quilòmetres i vaig decidir que m’apuntaria a la marató. A partir de llavors curses sobre asfalt n’he fet molt poques perquè sempre he tirat més cap a la muntanya, però sempre he intentat anar augmentant una mica la distància de les curses que anava fent.
Després de la marató vaig pensar que podria fer 80 quilòmetres i em vaig apuntar al que abans era la ‘Cavalls del vent’. Més tard en vaig fer una de cent quilòmetres a Mallorca i després de seguida vaig passar 160 km i així vaig anar augmentant la distància. He tingut alguna època d’aturada, més per temes de feina i de gestió familiar que una altra cosa fins que al final vaig arribar al màxim, que va ser quan vaig córrer la Monarch Way, en què vaig completar 990 quilòmetres.
View this post on Instagram
Per què hi ha gent que busca rebaixar temps i tu, en canvi, busques augmentar distància?
Suposo que mai se m’ha donat bé córrer molt de pressa, sempre he volgut explorar els límits del meu cos i el que em dona explorar la distància no m’ho dona el fet de córrer ràpid, aquella incertesa de “Seré capaç de fer-ho?”. Ja sé que puc fer una marató, en canvi, si no he corregut mai 80 quilòmetres, ostres, no ho sé si seré capaç de fer-ho, oi? Això és una mica el repte aquest que m’enganxa, anar de pressa també és un repte, però no m’ho suposa el fet de veure si soc capaç d’anar d’un Punt A a un Punt B en un temps determinat.
Quan decideixes fer ultradistància i per què?
De fet, molt aviat, vaig començar amb la marató de Madrid i de seguida vaig veure que m’agradava molt la ultradistància, fent tant marxes de resistència, com curses així més de caminar. Jo sempre les feia pràcticament caminant i molt lent i vaig veure que m’agradava molt el fet d’estar moltes hores en contacte amb la muntanya i que a més això em permetia quan anava als llocs… per exemple, recordo quan vaig anar a la Serra de Tramuntana a Mallorca. En un cap de setmana vaig veure sencera la Serra de Tramuntana i la vaig poder gaudir durant molt temps. Hi ha molts moments especials en la ultradistància. Des que ho proves t’adones que tens des dels moments personals pel que fa a baixades que llavors acabes superant i acabes tenint unes emocions molt bèsties. Pots gaudir també de sortides i postes de sol, tot això són coses que en curses més curtes és molt difícil de trobar i la ultradistància t’ho dona.
En què penses quan fa tantes hores que corres?
Moltes vegades penso en operacions matemàtiques, començo a fer números, sobretot jugant amb els temps que estic fent a les voltes i penso: “Ostres, ara porto 32 minuts i 25 segons, si segueixo a aquest ritme, però comptant que hi ha aquelles pujades, hauria de reduir un 10%”. Passo molta estona fent càlculs i, evidentment, també acabes pensant moltes coses a la teva vida. Hi ha solucions a problemes tècnics que he tingut a la feina que se m’han acudit mentre estava en una cursa i portava 15 o 20 hores corrent i acabes donant voltes a coses a problemes que tens habitualment i els soluciones o a coses de casa.
Oriol Antolí: “Hi ha solucions a problemes tècnics que he tingut a la feina que se m’han acudit mentre estava en una cursa”
Estàs tantes hores corrent que et dona per pensar en pràcticament tota la teva vida i en reflexionar molt en accions, en coses que t’han passat, coses que has fet, projectes que tens de com els pots encarar, tens temps per pensar molt.
I aquestes solucions les has d’apuntar en una llibreta o te’n recordes?
En general me’n recordo i si veig és molt important i no me’n recordaré alguna vegada m’he gravat una nota de veu.
Kilian Jornet quan ha de córrer moltes hores s’imagina que el persegueixen i ha d’escapar-se. Tu tens algun truc per fer-ho tot més suportable?
No, bàsicament, amb això de les operacions és amb el que em distrec. Però no, en principi, no faig servir cap cosa d’aquestes. Sí que intento estar pendent de la família perquè la meva parella, que sempre m’anima, molts cops m’envia àudios de gent que em diu “vinga va, ànims”. Això, vulguis o no, t’ajuda i et fa pensar també en altres coses. També, moltes vegades intento portar coses, sobretot quan vas a l’estranger, on hi ha menjars una mica estranys, a vegades porto un tros de fuet i quan me’l menjo em transporta a moments que em fan sentir a casa. Un tros de fuet no va gens bé per una cursa realment, perquè porta molt greix i és difícil de digerir, però et dona aquest plus psicològic que ajuda molt a continuar.
Oriol Antolí: “A vegades porto un tros de fuet i quan me’l menjo em transporta a moments que em fan sentir a casa”
En algunes d’aquestes curses t’has creuat algun animal i has pensat: “Què fot això aquí?”
Recordo una cursa que vaig fer a l’Àrtic en què ens van avisar que per allà hi havia llops. I clar, l’impactant és quan estàs allà de nit en un camí on no veus gairebé res, però veus petjades de llop a la neu. El que et diuen és, “això s’apartarà, no s’acosten, ja saben que vens i no s’acosten, no fan res”, però clar, tu veus petjades de llop grosses i dius, “Ostres, aquí hi ha llop!”. També he vist cabirols, esquirols, animals d’aquest tipus n’he vist molts i és una cosa molt bonica i divertida que passa. Sobretot, a la nit t’espanta una mica, perquè és fosc i vas amb el frontal i el que veus són els ulls que reflecteixen i des del camí veus els ulls i de cop veus que es posen en un lateral i penses “a veure si em saltarà quan passi per allà al costat”.
Ara només fas curses Backyard Ultra?
Ara estic centrat en Backyard Ultra perquè em vaig classificar pel Mundial d’aquest any que es farà a l’octubre a Tennessee, llavors estic dedicant molts esforços i tots els entrenaments a això, així i tot no he abandonat les ultres normals, que és el que realment m’omple per tot això que t’he explicat abans, perquè em permet veure llocs molt diferents. El que passa és que sí que és veritat que el que estic buscant són rutes que em serveixin per entrenar Backyard Ultra. El Backyard Ultra no té massa desnivell, en té però no molt, llavors ja busco Ultres que tinguin relativament poc desnivell, que siguin més de córrer. No és que només faci Backyard Ultra, però sí que és veritat que tot aquest any i aquesta temporada la tinc encarada a l’octubre, quan tindré el Mundial als Estats Units.
Què tal és això de córrer donant voltes a un circuit?
Sorprenentment, no cansa tant com sembla, a mi m’arriben a dir això fa uns quants anys i diria “ostres, però si això és anar a fer l’hamster“, perquè realment tu el que t’imagines és la gent com en una pista d’atletisme fent voltes i pensava que jo això no ho podria fer per un tema psicològic. Però el Backyard Ultra en ser un recorregut de 6,7 quilòmetres, et dona prou marge perquè no sigui super repetitiu. Normalment, hi ha trams de camp, trams de bosc, algun tram de camí que és una mica més fàcil i algun que és una mica més complicat, llavors et permet tenir una mica de varietat.
A mi em sorprèn que sigui capaç de fer això, perquè sempre havia renegat una mica de tot el que fos donar voltes. Però mira, t’aporta la possibilitat de, en aquest cas, fer que sigui una cursa molt social i conèixer molta gent, però el concepte és una mica diferent de les curses normals i com que coincideixes amb tanta gent, tens l’oportunitat de parlar tant amb el que ve a completar una volta, com el que ve per veure si és capaç de fer-ne cinc, com el que acabarà sent el guanyador i això és molt divertit i molt enriquidor. I després, clar, el repte que suposa anar fent una volta més i anar veient que els altres cauen, també acaba motivant molt.
Explica’m com i quan descanses en una cursa com aquesta de 82 hores.
A cada hora es dona la sortida al recorregut i has d’estar preparat, si no quedes eliminat. Aleshores, jo normalment acabo completant el circuit en uns 50 o 52 minuts, per tant, vol dir que em queden vuit o deu minuts per descansar fins a tornar a sortir la següent volta.
En aquest temps, he de fer diverses coses, des de canviar-me els mitjons o les sabatilles quan he de canviar-me-les, estirar els músculs si els he d’estirar, menjar i dormir. Aleshores, jo intento centralitzar-ho tot, per exemple, quan toca dormir dormo i no faig res més. Però vulguis o no arribes amb 8 minuts de marge i entre que fas l’avituallament i tot, passa un minut, ja en queden 7 i després quan queden 3 minuts ja et despertes per preparar-te per sortir per la següent, per tant, moltes vegades acabes dormint com a molt 4 o 5 minuts per volta. Llavors, jo crec que en total devia acabar dormint al voltant d’una hora en tota la cursa en tirades de quatre o cinc minuts o alguna cosa així.
Oriol Antolí: “Durant les 82 hores que va durar la cursa vaig dormir al voltant d’una hora en tirades de 4 o 5 minuts”
Com aguanta el cos, no t’adorms mentre corres?
És el més complicat. De fet, en el meu cas, les sensacions eren bàsicament això que has dit, estava corrent i m’adormia dret i en algunes voltes vaig tenir algun ensurt en què gairebé queia perquè m’adormia. Igualment, els últims participants que vam quedar som els tres que vam fer més voltes, els tres que vam passar les tres nits sense dormir. Els meus dos competidors van haver de plegar perquè van perdre el cap literalment per culpa de la son. Un no sabia on era i es va quedar assegut en un lateral perquè tenia al·lucinacions i a l’altre el que li va passar és que me’l vaig trobar assegut en un banc preguntant-me “Què estem fent aquí?, per què estem corrent?”, i li vaig haver d’estar explicant i per això va plegar també.
Físicament, quan arribes al final i vas fent sí que agafes un estat d’anar tirant i podries continuar fins molt endavant, però la son és el que t’acaba afectant més. Hi ha diferents estratègies, jo intento dormir el màxim possible, però hi ha molta gent que tira molt de cafeïna i no dorm gens. Crec que aquesta és la diferència que vam tenir, que els altres dos, sobretot el que va quedar tercer, no va dormir gens i només va utilitzar cafeïna. L’altre va intentar dormir, el que passa és que no ho va aconseguir o, si ho va aconseguir alguna vegada, va dormir menys que jo i per mi va ser la clau. Potser en un altre cursa em passa a mi que no m’adormo i no puc tirar més endavant.
Com estàs mentalment i físicament després d’una cursa així?
Mentalment costa moltíssim recuperar perquè has de dedicar molts esforços i has de pensar que estàs en una cursa que no saps quan s’acabarà. Hi ha curses que encara que siguin de 300 quilòmetres saps que hi ha una meta. En un Backyard Ultra psicològicament has d’estar tota l’estona fent l’esforç de recordar-te que no pots pensar en el final i que només pots pensar en la següent volta. Això a les últimes voltes, quan comences a veure que els altres comencen a defallir és molt difícil de mantenir perquè tu penses que potser ara plegaran i quan comences a fer-te aquestes il·lusions és quan tu comences a fallar perquè ja comences a visualitzar el final i es va allargant i allò s’allarga i s’allarga i és molt difícil de mantenir.
Però bé, al final jo crec s’ha d’intentar fer volta a volta. Físicament, en 10-15 dies estàs recuperat, però mentalment has de dedicar-hi molt temps. Almenys jo no podria fer una cursa d’aquestes ara d’aquí a dues setmanes. Ja no pel físic, que segurament també, sinó pel tema psicològic.
En aquesta Soufolk Backyard Ultra has fet el rècord d’Espanya amb 82 voltes. Què suposa aquesta victòria per tu, no només pel triomf, sinó fer tan bon resultat i fer el rècord?
La veritat és que el rècord no me’l plantejava, ja el tenia en 51 voltes, que és el que vaig superar. El rècord d’Espanya no m’ha realment preocupat mai, el que volia era fer el màxim de voltes possible. Vaig anar a aquesta cursa perquè sabia que hi havia gent bona i sabia que podria fer moltes voltes i volia provar-me de cara al Mundial.
El que m’aporta a mi aquesta victòria a part de la satisfacció d’haver guanyat, que en qualsevol cursa sempre és molt difícil i et suposa molta satisfacció, és adonar-me que estic preparat i que encara falten mesos d’entrenament, però que estic preparat per anar al Mundial i tenir opcions de fer molt bon paper. Jo confio molt en mi i sempre he pensat que al Mundial tenia possibilitats i ara tinc la sensació que és un repte molt difícil, però les possibilitats que tinc han crescut.
Després de 82 hores i per tant 82 voltes, l’Oriol es proclama guanyador de la Suffolk Backyard Ultra batent el record de la prova! 🎉
— Oriol Antolí Sarrau (@_doktor8) June 6, 2023
Explica’m alguna anècdota d’aquesta última cursa que has guanyat.
L’anècdota més significativa és que en una de les voltes, crec que era la 76 o la 77, vaig haver de parar a fer les meves necessitats i a causa de la son en lloc de continuar endavant vaig tirar marxar enrere. Vaig tornar per on venia i quan me’n vaig adonar vaig pensar que ja estava, que allò s’havia acabat i que no tindria temps d’arribar, de fet vaig seure sobre una pedra fustigant-me i pensant “quin desastre, perquè no t’hi has fixat”, però va haver-hi un moment que vaig dir “vinga va, apreta tot el que puguis i si és l’última volta i arribes fora de temps almenys ho hauràs donat tot i ja descansaràs, i si no, tindràs possibilitats de continuar”. I portant 500 quilòmetres vaig fer un esprint de tres quilòmetres i vaig arribar amb 25 segons de marge per tornar a començar.
També em va passar una vegada cap a la volta 40 que vaig anar a la tenda i em vaig posar a dormir i el meu pare, que em feia de suport, també es va adormir i una mica més i m’eliminen perquè ens vam despertar quan quedava només un minut per a la sortida. Tocava començar a córrer una altra vegada i, si ens hagués passat aquest minut, m’haurien eliminat.
A part del Mundial quins altres objectius tens marcats al calendari?
Ara mateix estic super focalitzat en el Mundial, tot el que faig entre ara i el Mundial és de preparació i sí que de cara al juliol vull intentar fer el rècord del GR5, és un recorregut que va des de Sitges a Canet de Mar i passa per diferents parcs naturals: pel Garraf, Montserrat, Sant Llorenç, etc. Són 215 quilòmetres més o menys i 7.000 o 8.000 metres de desnivell positiu i el vaig fer fa temps i és una ruta llarga que no té un desnivell exagerat i em pot anar molt bé per entrenar. La vaig fer fa 10 anys i em fa il·lusió intentar-ho ara, tot i això, tampoc és segur perquè la idea és fer-ho al juliol i amb la calor que fa no sé si m’ho podré muntar o no, però la idea és aquesta, fer això i després ja directe al Mundial.
Imatges cedides per Oriol Antolí
