La publicitat és una necessitat per molts esportistes que depenen d’ella per competir. Motor, natació, alpinisme… Diversos esports han hagut d’explotar al màxim les diferents oportunitats per encabir les marques en parts dels propis cossos dels esportistes. Ara ha trascendit que Nick Symmonds, atleta nord-americà de 800 i 1.500 metres, que l’estiu de 2012 es va tatuar temporalment el nom d’un patrocinador al braç, ha venut per més de 20.000 euros a T-Mobile un tatuatge que lluirà fins als Jocs. Tot i això la IAAF i el COI li prohibiran ensenyar-lo, com ell mateix es queixava a les xarxes:
New ink! Why in the world would IAAF and IOC make me tape over such a great logo?! #OwnYourSkin pic.twitter.com/3tQEAKNN7e
— Nick Symmonds (@NickSymmonds) 10 de mayo de 2016
Des de fa molts anys que publicitat i esport són dos elements que van lligats. Fa temps que les marques es barallen per comptar amb les grans figures de l’esport mundial: futbolistes, tennistes, estrelles de la NBA, etc. Tots estem acostumats a veure’ls protagonitzant anuncis de màquines d’afaitar, patates fregides o calçotets. Però en la majoria d’aquests casos es tracta tan sols d’esportistes que presten la seva imatge per a una determinada publicitària.
Un pas més enllà d’aquesta típica relació entre publicitat i esportistes n’hi trobem una altra. La dels esportistes que porten la publicitat a sobre vagin on vagin. I és que la porten amb ells, la porten al cos. Ja sigui a la roba que utilitzen per competir o fins i tot, de vegades, a la pròpia pell.
Així, tots estem acostumats a veure els pilots de rallies, de Fórmula 1 o de motociclisme amb els seus ‘monos’ plens de logotips que aprofiten fins l’últim racó. En alguns casos es tracta d’explotar la tirada que tenen els noms més famosos d’aquests esports. En d’altres, ens trobem amb esportistes que han de llogar literalment la seva imatge per poder competir. És el cas, per exemple, dels pilots que participen al Rally Dakar pel seu propi compte. I un cas molt similar, fora del món del motor, és el de les expedicions alpinistes que omplen els anoracs dels seus membre d’anunciants per tal de costejar l’intent de fer el cim d’aquesta o d’aquella muntanya.
La publicitat a la pròpia pell
Portar la publicitat a sobre és quelcom del tot literal quan l’anunci es porta enganxat a la pell. La visibilitat dels cossos dels participants d’alguns modalitats esportives facilita aquesta possibilitat. El cas més conegut a casa nostra és el del nedador sabadellenc David Meca, un veritable home anunci i un cas exemplar d’esportista mediàtic.
Estudiant d’art dramàtic, cinema i televisió a Los Angeles, Meca va saber aprofitar al màxim les seves habilitats comercials per convertir-se en una icona publicitària i així llançar endavant la seva carrera esportiva. A banda dels seus mèrits esportius (guanyador de fins a set medalles en diversos Mundials de natació en aigües obertes), Meca es va fer famós per portar a terme reptes com ara creuar el Canal de la Manxa, fer la travessa Xàtiva-Eivissa o bé nedar de la presó d’Alcatraz a San Francisco amb grillons als peus. I la majoria d’aquestes proeses Meca les va finançar aportant el seu propi cos com a suport publicitari per a anunciar-hi tot tipus de marques i productes amb nombrosos tatuatges.
El cas de David Meca ens porta al dubte de saber si primer és l’esport o la publicitat. Amb tant d’enrenou, va acabar sent ben discutible si Meca era un nedador que feia anuncis per pagar la seva carrera o bé un home anunci professional que aprofitava les seves dots dins l’aigua per explotar més encara la seva vessant publicitària.
On és el límit?
En l’escena internacional hi ha hagut diversos casos d’esportistes que han aprofitat els tatuatges per obtenir noves fonts d’ingressos publicitaris. Un dels primers va ser l’any 2002 quan l’empresa de casinos ‘online’ Golden Palace va pagar a diversos boxejadors perquè estampessin la seva marca a l’esquena.
I potser el cas més curiós i extrem de tots és el de Mark Roberts, l’’streaker’ professional britànic dedicat a interrompre competicions esportives corrent completament nu. Doncs bé, en una ocasió Roberts va córrer patrocinat per l’esmentada marca Golden Palace i ell mateix, a la seva web, s’oferia com a home anunci.
Haurem de veure en el futur si proliferen nous casos d’homes anunci en el món de l’esport. Com més impacte tingui l’esport a nivell mediàtic, d’una banda, i com més necessària siguin les aportacions de patrocinadors per la supervivència de segons quins esports, de l’altra, més fàcil serà veure nous episodis d’aquest tipus i, segurament, noves polèmiques sobre el debat de fins a quin punt són lícites algunes formes de patrocini en el sector esportiu.
