Avui comença l’eurobàsquet amb un clar favoritisme de la França de Parker, Gobert, Batum i companyia per guanyar la medalla d’or. No sembla, a priori, la competició esportiva de l’any: es bat el rècord de jugadors NBA a la competició però simultàniament el torneig neix debilitat per absències notòries a la gran majoria de combinats.
N’esmentem 25, per fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia: Marc Gasol, Goran Dragic, Mozgov, Kaun, Ricky Rubio, Navarro, Shved, McCalebb, Antic, Noah, Ajinça, Ibaka, Teletovic, Nurkic, Marjanovic, Asik, Preldzic, Motiejunas, Kleiza, Krstic, Porzingis, Lampe, Udrih, Jeter, Lafayette.
A priori, entre els candidates a podi, Itàlia i Grècia són els combinats que en surten indemnes i Espanya i Rússia els que en surten més perjudicats.
Pel que fa a seleccions, només trobem a faltar Montenegro per completar l’habitual ple al sis balcànic (una decepció enorme per a un país petit que viu apassionadament aquest esport i que va deixar escapar el bitllet amb dues derrotes vergonyoses contra la dèbil Holanda l’estiu passat), ja que l’absència de la mediatitzada Gran Bretanya, allunyats ja els Jocs Olímpics de Londres 2012, és perfectament comprensible.
Però anem al gran: el torneig neix amb l’atenció focalitzada en quatre ciutats: Montpeller (França), Riga (Letònia), Berlín (Alemanya) i Zagreb (Croàcia). I, passada la primera fase, serà una cinquena (Lille, França) la que ja està preparada per acollir tots els enfrontaments de la fase final. Aquesta, sens dubte, és la gran novetat del torneig.
Encara que hom podria pensar a primer cop d’ull que es tracta d’un homenatge encobert a les ciutats-estat medievals i a una ferma voluntat de trencar tota frontera en defensa del somni europeu, més aviat es tracta d’una solució d’emergència de la FIBA, que va veure com la seva aposta per Ucraïna s’esfumava en esclatar-hi un conflicte armat que es manté plenament vigent al Donbass, Mariupol, Donetsk tot i la seva pèrdua de pes mediàtic. Show must go on.
Ucraïna, que esportivament va brillar al darrer eurobàsquet amb una meritòria 6a plaça arriba tocada a la cita per la pèrdua de la condició de país amfitrió i per les nombroses baixes de jugadors que han optat per renunciar a la cita.
Probablement ens hem de remuntar fins al 1949 per trobar una seu d’eurobàsquet encara més estrambòtica que l’aposta d’enguany. Durant bona part del segle XX, l’eurobàsquet l’organitzava el país guanyador en la darrera edició del torneig. Però la Unió Soviètica (campiona el 1947) va refusar l’organització i Txecoslovàquia, que havia acabat a la segona posició, no el podia acollir perquè ja havia exercit d’amfitrió dos anys abans i la normativa impedia que un mateix país acollís el torneig de forma consecutiva.
Atenent a aquests dos factors, el torneig es va desplaçar fins a Egipte, medalla de bronze el 1947. Curiós el cas d’Egipte: des de 1937 va participar amb regularitat a l’eurobàsquet convidat pels països europeus davant la falta de competència que tenia el país africà en el seu continent. El 1949, però, es donava la paradoxa que l’eurobàsquet es disputava fora d’Europa i la majoria de seleccions del vell continent van renunciar a un viatge costós i insegur.
Finalment, només Grècia, França i Holanda van accedir al desplaçament i van obligar els dirigents de la FIBA a buscar més seleccions: Turquia, poc habitual, va ser una tria senzilla, a la qual s’hi van sumar dos equips de la federació asiàtica: el Líban i Síria
L’eurobàsquet de 1949, disputat a Àfrica, guanyat per Egipte i amb la participació de dos conjunts asiàtics, és sens dubte una de les principals singularitats històriques del torneig que arrenca avui lluny d’Ucraïna i que un dia, ja força llunyà, va obrir les portes als sirians.
