La Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985) afronta el seu cinquè Dakar consecutiu amb més bones perspectives d’èxit que mai. 16 vegades campiona del món (13 en trial, 3 en enduro), aquest any ha abandonat la disciplina de la seva vida per preparar-se per a la prova sud-americana. Debuta a l’equip oficial d’Honda (Joan Barreda, Hélder Rodrigues) amb l’ambició de continuar escalant posicions i consolidar-se entre els millors.
El títol femení, si no hi ha cap contratemps, el té assegurat.
// Una entrevista de Roger Castillo // Fotos: KH7 i Mediagé Comunicació //
Laia, enhorabona! T’han tornat a premiar com a esportista catalana de l’any…
Gràcies! Amb el super nivell esportiu que hi ha a Catalunya… uf! Rebre un reconeixement com aquest és un honor, més encara si tinc en compte les altres candidates que hi havia aquest any, com la Mireia Belmonte. I rebre’l al costat del Marc Márquez, que és una màquina… estic molt contenta. Aquests dies feia memòria i ja fa 11 anys que vaig rebre el premi per primera vegada (2003)… començo a fer-me vella!
Apa, que ni tan sols has arribat als 30! Veterana, en tot cas. O jove amb experiència..
Sí, potser és més precís (riu).
En qualsevol cas, aquest 2014 ha estat especial per a tu, perquè has renunciat al trial, el teu esport de tota la vida. Complicat?
Molt dur, perquè el trial és l’esport al qual li tinc més ‘carinyo’, el que m’estimo més i el que m’ha permès arribar on sóc. Però és una evolució natural: el trial no dura per sempre i necessitava nous objectius. Hi ha tres factors de pes: amb els raids pots córrer més anys, i si tens la sort de poder competir en cotxes, pots allargar força més temps la teva carrera esportiva. En segon lloc, era impossible compaginar el calendari de competició amb el d’enduro, els darrers anys vaig haver de fer autèntics malabarismes. I finalment, la lesió al colze.
La lesió va ser determinant?
Em va ajudar a prendre una decisió que ja em rondava pel cap. Feia molts anys que competia sense poder-me aturar i he après que el descans és una part important de l’entrenament. Aquest ritme passa factura al cos i la lesió n’era una conseqüència. Crec que aparcar el trial ha sigut una decisió intel·ligent, encertada.
És més fàcil combinar el Dakar amb l’Enduro?
Sí. De fet, vaig començar a practicar Enduro perquè volia fer el Dakar i no tenia gens de tècnica amb aquest tipus de motos. Això ha canviat! L’objectiu és guanyar el mundial i per tant practico molt amb l’enduro, que és una disciplina compaginable amb el Dakar: la base de la moto és la mateixa, la tècnica és semblant, i els entrenaments també són útils per al dakar. Si ho analitzo fredament, el Trial era una interferència. Ho volia fer bé en els raids i en el trial, però la moto i les rutines són tan diferents, que al final no feia bé ni una cosa ni l’altra.
Canviar el calendari t’ha permès competir per primera vegada en un raid previ al Dakar, al Ral·li de Merzouga, al Marroc. Un test difícilment millorable, en què vas guanyar el pròleg i una etapa i vas acabar sisena a la general. Has d’estar especialment satisfeta de la millora en la navegació…
Molt! Tothom diu que a Merzouga la navegació encara és més difícil que al Dakar. És cert que en aquest ral·li el ritme amb la moto no és excessivament alt, perquè has de navegar molt i això ho complicat tot. Has de navegar perfecta, perquè no segueixes unes roderes concretes. De fet, hi ha molts camins i de roderes n’hi ha per tot arreu, perquè al Marroc hi ha molta gent que va amb moto.
Aquesta experiència t’ha d’omplir de confiança…
I tant! Molts dies vaig haver d’obrir pista i quan et toca fer-ho, per nassos has de confiar en tu mateixa. Quan has de navegar bé i sense roderes, t’has de posar les piles. M’ha ajudat molt. Crec que si l’any passat hagués competit a Merzouga abans d’anar al Dakar no hauria fet un dels errors de navegació que vaig cometre.
Al Marroc vas competir amb la mateixa moto que t’enduus cap al Dakar. T’hi sents còmode, què té d’especial?
La moto és una versió millorada de la de l’any passat. Tot el conjunt és una mica millor, perquè és una moto de fàbrica: millors suspensions, millor motor. És una moto de ral·li però quan hi puges sembla una moto d’enduro. És molt manejable, fiable, fàcil de portar. N’estic molt contenta. A més, com que ja he recorregut molts quilòmetres amb ella, la conec més, hi estic adaptada i això és molt bo.
L’any passat vas acabar setzena a la general, en una etapa vas aconseguir la millor posició d’una dona al Dakar amb un setè lloc i fins i tot, a les dunes de Copiapó, vas arribar a liderar un dels trams per davant dels grans favorits. Ara, a més, formes part de l’equip oficial i has pogut entrenar bé. La pressió per mantenir-se o millorar deu ser enorme!
És cert, vulgui o no, hi ha pressió, perquè tothom espera molt de mi. Jo demano calma perquè no tot és tan fàcil. Que l’any passat ho fes bé no vol dir que automàticament aquest cop també hagi de rendir bé. Tots aquests factors que cites, per una banda, em generen pressió, però per l’altra, m’ajuden a visualitzar la possibilitat de superar els reptes que em plantejo: ara confio més en mi mateixa. És una tensió positiva. La gent t’apreta, demana resultats. Diuen: «Laia, a pel top ten!», però no és gens fàcil.
Cada cop que vas al Dakar la pressió és més alta, de la gent que dius que t’apreta i que està pendent de tu i que es connecta a internet per saber si vas passant tots els waypoints sense problemes. Quan competeixes ets conscient del suport que reps, de l’atenció que generes?
Tinc la sort de saber gestionar bé la pressió i les expectatives que genero, sempre ho he portat bé. M’anima saber que hi ha gent que em segueix, pendent de l’ordinador. M’anima a intentar fer-ho bé, a donar el millor de mi mateixa. Crec que hem d’extreure la part positiva de la pressió. Dit això, quan ets allà, un cop has arrencat, t’oblides de tot.
Què té el Dakar que atrapa tant?
Alguna cosa té, és cert, perquè tots hi tornem. I mira que quan l’acabes i arribes a casa, no tens ganes ni de sentir-ne a parlar, però al cap de pocs mesos ja et torna a venir el cuquet per anar-hi. És una carrera molt especial: són quinze dies, però els vius molt intensament, dorms poc i et sembla que duri ben bé tres mesos! Són dies que els vius travessant paisatges desconeguts i molt variats, és una aventura. No és comparable a l’Àfrica, no vius les mateixes batalletes que fa uns anys, però déu n’hi do.
La convivència al Dakar és una experiència singular?
Totalment, i provoca que sigui una prova tan especial. També la solidaritat que hi ha entre nosaltres. Segurament els pilots top, els de davant, els professionals, els que van a guanyar, en queden fora durant la cursa: és lògic, absolutament normal. Però sí que veus històries molt maques de gent que s’ajuda per tirar endavant, per resoldre qualsevol problema. O notes el bon rotllo que hi ha entre els pilots, quan arribes al bivac i un dia sopes amb el Peterhansel, l’endemà amb l’Al-Attiyah, i l’altre amb el Coma… és un ambient molt maco. Que qualsevol pilot amateur que participa en la cursa pugui viure tot això, és el que converteix el Dakar en una cita tan especial.
El Dakar té una cara fosca: el risc, els accidents i també la mort. Hi penses sovint?
Sí, és clar. Cada any per desgràcia passa alguna cosa, i de vegades hi penses. I és contradictori: no va massa bé pensar-hi, perquè si ho fessis massa, segurament no obriries gaire el puny de gas, però pensar-hi és necessari per intentar córrer amb una mica de marge i evitar el risc al màxim possible, encara que sempre hi és present i ets conscient que et pot tocar a tu en qualsevol moment.
El Dakar és la prova més mítica del motor, però des del seu naixement ha generat crítiques de diversos sectors, d’aquí i d’allà, que consideren que la prova perjudica el territori. Les entens després d’haver-lo viscut des de dins?
Recordo que quan el Dakar es feia a l’Àfrica acostumava a rebre moltes crítiques des d’Europa, però no s’adonaven de la gran ajuda que significava el Dakar per a aquest continent. Jo vaig conèixer guies d’allà, gent que vivia tot l’any del que els aportava el pas de la prova. Diria que hi ha gent que parla sense saber ben bé què passa en aquests llocs.
Què ha canviat amb el trasllat de la prova cap a Llatinoamèrica?
A Sud-amèrica hi ha trams que són molt rurals. Per exemple, el darrer cop que vam passar per Bolívia, ens esperava una gentada espectacular, que segurament al·lucinava amb les motos que veien. Si els països hi estan interessats i posen diners perquè la carrera passi per allà, és que tenen un motiu que els impulsa a fer-ho: els diners que reporta o bé l’interès turístic que genera.
Per aquest Dakar de 2015, quin repte et marques?
Acabar contenta, que voldrà dir que he fet un bon resultat i una bona carrera. Dir un número és complicat, depèn del què passi. Durant la carrera potser tens un problema concret que t’impedeix ser a dalt, però potser has fet un ‘carrerón’ i això et satisfà. Així que… acabar contenta, sí, aquest és l’objectiu.
Acabem. Quin és el moment Fosbury de la Laia Sanz relacionat amb el Dakar?
L’etapa de l’any passat tan bona que vaig fer, en què vaig acabar setena. L’arribada va ser espectacular. A més va ser l’etapa d’Iquique, en què arribes a les dunes i veus el mar… va ser una sensació brutal!
