L’imprescindible d’inicis d’any

dakar

Les vacances de Nadal –un invent només apte per a escolars, estudiants i gent amb sort– tenen un punt de coincidència amb les d’estiu. Es diferencien en els hàbits, la temperatura, els rituals, l’ambient que es respira. Unes són a finals d’una meitat i les altres en acabar l’altra meitat de l’any, sí: però tenen un punt en comú. Les consagrem a esports diferents als quals parem més atenció durant bona part de la temporada.

Igual que quan arriben els Jocs Olímpics ens sorprenem a nosaltres mateixos davant la televisió amb aires d’experts en floret d’esgrima o criticant la mala tàctica d’un lluitador de Taekwondo, durant bona part del gener molts l’hem passat engolint resums televisius i pendents d’una sèrie de motoristes, conductors de cotxe, quad o camió que recorren deserts i zones impossibles sota la bandera de la capital del Senegal.

No m’he considerat mai un amant dels cotxes i la gasolina, més aviat al contrari. Però en aquella època en què els canals entre els quals triar a la televisió eren pocs, era molt aficionat a seguir l’evolució d’aquell París-Dakar que, també, havia arribat a creuar casa nostra i dur el nom de Barcelona. La fascinació per aquells paisatges, tot l’ambient que envolta un raid duríssim, l’Àfrica necessitada com a escenografia de tot, constituïen un tot difícil d’oblidar. Anys després, els problemes sociopolítics van escombrar del continent negre a tota aquella corrua diversa que en creuava un bon tros i, mantenint el nom, el Dakar va canviar el llac rosa com a teló de fons optant per una Amèrica Llatina que li ha donat un altre caràcter, redimensionant l’essència d’aquesta prova.

El Dakar bé mereix fer-li atenció en tota una Fosbury com aquesta que ara comenceu a llegir. Pel que és la prova –també pels seus punts més dubtosos– i, sobretot, perquè és un dels millors aparadors del nostre esport, amb noms com els de Laia Sanz, Marc Coma o Nani Roma. La Laia i en Marc, precisament, ens van atendre abans d’anar-se a enfangar i empolsegar. Els seguirem com a gent Fosbury que ja són.

Seguit i idolatrat per uns, ‘rara avis’ pels altres, tots coincidirem que al Dakar no li falten ni fils per estirar ni històries per descobrir. Mentre a l’altra punta del món la nostra gent –i la de tota la resta del món– comencen l’any enfrontant-se a mil-i-una complicació, nosaltres hem d’anar a la nostra. I el que posem són facilitats per llegir, entendre i descobrir més d’aquesta prova de motor.

// Cugat Comas – Director de la Fosbury //

Ja tenim aquí la Fosbury 33!