L’últim cap de setmana de Novembre (27-29) es juga la final de la Copa Davis. La disputaran Gran Bretanya i Bèlgica. Els belgues serà la segona vegada que la juguin, l’última va ser el 1904. Per la seva banda, fa 37 anys que els britànics no arriben a una final en aquesta competició i l’última vegada en proclamar-se campions va ser el 1936, amb Fred Perry de protagonista. Ha plogut molt des de llavors. I més a les illes. Més enllà d’aquesta final, si hi ha algun culpable que el tennis torni a ser popular al Regne Unit, i en concret a Escòcia, aquest és Andy Murray. Tot i que el seu germà gran Jamie, també formarà part de l’equip, el petit de cals Murray és el que ha guanyat més punts en el llarg camí a la final.
Gràcies a ell, el golf, el rugbi o el futbol estan passant a un segon pla, també per culpa dels mals resultats en aquests esports. En canvi Murray aconsegueix que els escocesos s’enganxin a la televisió (amb una pinta a la mà) amb l’esperança que un dels seus pugui guanyar quelcom. Poc guanya per culpa de grans rivals com Djokovic, Federer o Nadal, però almenys té possibilitats. En els altres esports, la selecció del tartan el millor que fa és participar i perdre. Ho perden tot. I participar i no guanyar mai, al final cansa. Amb Murray és diferent.
La popularitat de l’escocès però li comporta mal de caps. I polèmica. La seva posició política durant el referèndum d’independència (Yes Scotland), el seu casament, si es casaria amb el kilt o no (sí, es va casar amb el tartan dels Murray), ser testimoni de l’atemptat a l’escola primària de Dunblane, el fet que quan guanyi els mitjans el qualifiquin de britànic i quan perdi sigui escocès. Sempre a l’ull de l’huracà. Que perdi contra Djokovic no importa, perquè perdre, és un verb que porta conjugant-se a Escòcia durant molt de temps. Perdre és molt escocès. Perdre, el fa més escocès. Però més enllà dels seus èxits o derrotes esportives i la polèmica que comporta ser qui és, Murray ha de carregar amb alguna cosa més que ser qui és. Ha de carregar amb la seva mare, Judy Murray. Com tots.
Judy és una rockstar a Escòcia. Per bé o per malament, la mare de dos dels tenistes més famosos de les illes britàniques, Andy i Jamie, ha sabut explotar la popularitat dels seus dos fills. Presenta gales benèfiques, li encanta fer declaracions a la premsa, és enfocada en els partits dels seus fills, es reuneix amb polítics. La carrega més pesada per Andy Murray. Aquell passing de dretes que no pot aturar. Com un smash que sap que, tot i l’esforç de cara a la galeria, no podrà aturar. El crit de cansament que no pots evitar després de quatre hores de jugar. Aquell Djokovic que et trobes a la final d’un Gran Slam.
Més enllà de gestionar el patrimoni dels seus fills i ser la portaveu del petit (Andy Murray és famós per ser molt tímid, per no dir res), Judy es dedica a promocionar el tennis arreu d’Escòcia. “Crec que és realment important. A Escòcia, l’interès per aquest esport és el més alt de tots els temps i la clau és ser capaç de deixar que els nens tinguin una oportunitat per jugar”. No li falta raó, s’estan obrint més pistes de tennis que mai, gràcies al govern escocès i en part també, als diners que aporta el seu fill Andy a la “causa” tenística. Judy sap que el seu fill Andy és el “culpable” d’aquesta onada tenística al país del golf.
Nascuda el 1959, a Bridge of Allan, prop d’Stirling, Judy estava destinada a l’esport. El seu pare, Roy Erskin, va jugar a futbol de forma professional amb l’Hibernian. Per això els seus dos fills també són seguidors del club d’Edimburg. Ella va triar el tenis sent avui dia, la capitana de l’equip britànic de Copa Federació, l’equivalent a Copa Davis, en format femení. Judy no era una mala tenista. Inclús va arribar a posar 64 títols de nivell escocès a les vitrines de casa seva. Professionalment però, va ser més aviat discreta. De fet, va abandonar l’idea de fer carrera després de viure a Barcelona, on li varen robar la cartera (no ho haguéssiu dit mai) i s’enyorava. Així que es va dedicar a entrenar a joves jugadores de tennis mentre ho combinava amb els estudis. Es va inclinar per les llengües, que també sembla que se li donen bastant bé. Finalment, es va llicenciar en llengües estrangeres per la Universitat d’Edimburg, especialitzant-se en Alemany. També en Francès i Business.
Judy va entrenar els seus dos fills fins que varen tenir 12 anys. Començaven a ser massa bons. Tot i la seva experiència entrenant, sempre va qualificar el seu fill petit, com el més dolent dels dos. “L’Andy era dolentíssim quan va començar. Vaig pensar que no tenia talent i seria com un nen més que dels que es dediquen a jugar a tennis. En Jamie era molt millor” va afirmar als mitjans britànics la mare dels germans Murray. Una visionaria. Amb el temps, el petit de cals Murray s’encarregaria de demostrar-li qui era el millor dels dos. No sabem si empès i motivat per l’opinió de la seva progenitora, Andy Murray ha guanyat una medalla d’or als Jocs de Londres en individuals i una de plata en dobles. També dos Grand Slams, el US Open i Wimbledon, convertint-se en el primer britànic en conquistar el torneig de l’Old England Club després de la victòria de Fred Perry, el 1936. Tot això sense comptar la mala sort que ha tingut de coincidir amb bèsties d’aquest esport com Federer, Nadal i Djokovic; que sempre l’han deixat a les portes d’emportar-se més tornejos. Aquest cap de setmana pot aconseguir la Davis, gairebé ell sol. Not bad, Judy.
Sembla que Murray no li té en compte. Per bé o per malament, l’escocès sempre carrega amb la seva mare, allà on va. Judy ha estat present fins i tot, dins la pista. En una ocasió, el tenista de Dumblane se les va tenir amb Martín del Potro per culpa de la seva progenitora, que cridava de forma grollera cada punt del seu fill, i sobretot, cada error de l’argentí. Era l’any 2008 en el torneig de Roma quan els dos van ser advertits per l’àrbitre del partit:
Murray: Has intentat donar-me una pilotada! Creus que està bé això?
Del Potro: Sempre igual. Tu i la teva mare sempre igual, sou els mateixos! Mai canvieu!
Murray: Tornes a parlar de la meva mare altre cop?
Del Potro: Deixa’m portar el tema a mi, Andy!
Murray: No, no! Això és inacceptable! Parla de la meva mare i a sobre intenta donar-me una pilotada! Creu que això és normal?
L’episodi no va arribar a més.
Però tres anys més tard, tornava a ser protagonista. Aquest cop, dins i fora de la pista. Va ser durant el torneig de Wimbledon del 2011 quan la mare del tenista escocès no va amagar la seva admiració com a dona per Feliciano López. Separada del seu marit i llavors, amb 55 anys, Judy va dedicar-se a twittejar durant el torneig missatges com: “Un autèntic festí de Feli a Wimbledon, massa pel cos” o “Oooooooh, que guapo estàs, com sempre”. Fins i tot va qualificar a les televisions britàniques que el tenista espanyol era com “un Déu romà”. “Fa poc vaig estar a Roma i vaig veure estàtues dels seus déus; crec que la de Feliciano es trobava entre elles” va deixar anar la mare de Murray, que va arribar a qualificar-lo de “Deliciano”. El problema va arribar quan el seu fill es va haver d’enfrontar al tenista espanyol.
Totes les càmeres pendents de Judy. I pressió pel seu fill. “Amb qui anirà la seva mare?” es preguntaven els mitjans britànics sensacionalistes. El mateix Andy s’ho preguntava: “La cosa ha anat massa lluny, ja és hora que es deixi de tonteries perquè em donen ganes de vomitar, encara estic avergonyit de dir-li a en Feli que la meva mare pensa que està com un bombó, tinc curiositat per veure a qui recolza” va declarar el fill avergonyit que va acusar las seva mare d’afectar-li la concentració. Judy ho va deixar clar. Aplaudia discretament els punts de Feliciano, mentre cridava els del seu fill. Pel que fa al tennis, Judy tenia clar amb qui anava.
Sempre protagonista, Judy és mencionada, tot i que amb un altre nom, en una cançó dedicada al seu fill petit. Durant el torneig de Wimbledon del 2013, el tema “Hey there, Andy Murray” de Far in Jim, es va convertir en viral aconseguint més de 30.000 visites en tres setmanes. Amb una base electrònica de fons, l’autor es dedica a escriure una carta al tenista escocès sobre els seus sentiments quan el veu jugar a tenis. Òbviament, fins i tot en aquest tema, Judy tenia que ser-hi present, ja que l’artista li pregunta a Murray si la seva mare el crida perquè ha d’endreçar l’habitació com fan totes les mares. Tot i que la nombren com a “Julie” i no Judith, el seu nom real, o Judy, ella sempre hi és.
La penúltima polèmica va sorgir quan Andy Murray va comprar l’Hotel Cromlix, prop del seu poble. 1,8 milions de lliures. Uns 2 milions d’euros. L’adquisició, no només comportava l’edifici, sinó també els terrenys del voltant. Pel que sembla, algú de l’entorn del tenista, hauria donat dos mesos als habitants dels terrenys per marxar de les seves terres. Al més pur estil senyor feudal escocès de l’Edat Mitjana. Les crítiques al campió de Wimbledon no es van fer esperar i Judy va sortir a donar la cara. “Es una historia que dona per molt, com una espècie de amo despietat que fa fora a la gent. Però hi ha un problema: no és cert” afirmava davant els mitjans Judy. “Accepto els cometaris cínics sobre els diners que farem però podríem haver comprat l’hotel en qualsevol altre lloc d’Escòcia. Som conscients que això generarà quaranta llocs de treball al nostre poble i revitalitzarà la zona” deia la mare del tenista, que aquí sí, va treure les seves urpes per deixar el nom del seu fill en bona posició.
L’última que no deu haver agradat massa al seu fill va ser a principis d’aquest mes de Novembre. George Clooney visitava Edinburgh per un acte benèfic. Després de donar-se un bany de masses visitant una charity que dona menjar als sense sostre, l’actor americà va coincidir amb la mare de Murray a una gala benèfica. Davant de dues mil persones que assistien al centre de conferències de la capital escocesa, la mare del tenista escocès, divorciada i amb cinquanta nou anys, va afirmar sentir-se “devastada” quan va llegir que Clooney es tornava a casar. Rialles per tot el recinte. Tímid com és, sort que l’Andy no hi era. S’hagués volgut fondre. De fet, tots ens hem avergonyit algun cop de la nostra mare. Passa en totes les famílies i en diferents circumstàncies. A casa els Murray però, potser passa massa sovint i davant de tot el país. Però, què seriem sense elles?
Una vegada Steve Bierley va definir Judy Murray com la “culpable de tots els mals del tenis britànic perquè, al cap i a la fi, quan va tenir l’Andy va deixar de tenir fills”. Potser és veritat. Qui sap si tenint més fills, tota la família Murray integraria l’equip britànic de tenis. De moment, els dos que té, els tindrà a la pista a la final de la pròxima Copa Davis. Serà un cap de setmana de tenis. Els amants de la raqueta tindrem hores i hores de cops entre britànics i belgues. Mentre es jugui la final de la Copa Davis entre Gran Bretanya i Bèlgica a Flandes, els germans Murray seran protagonistes, tant si la guanyen com si no. I amb ells la seva progenitora. Els enfocaran als dos jugant, patint, cridant i potser rient. Veureu a Jamie en dobles a Andy en individuals. Els Murray. I darrera, sempre ella. Animant, cridant i patint. L’enfocaran i pensareu: La mare que el(s) va parir.
Jordi Caixàs – @palamospower
