Amb un món embogit on milions i milions de persones viuen sota els designis de règims autoritaris i personalistes, populistes i nacionalistes, el lector habitual pot arribar a pensar que “tot allò” del Pròxim Orient ja deu estar resolt o potser no n’hi ha per tant. Mentida. La conflictivitat entre Israel i Palestina, entre sionistes i musulmans neix de moltes dècades enrere i si no surt a les notícies no vol dir pas que camini vers cap solució sinó més aviat tot al contrari.
La situació es corca, la tensió és patent, la treva mai és pau i no hi pot haver solució on hi ha segregació, opressió, militarització ni submissió. Feta aquesta llarga filípica arribem per fi a l’esport, que per alguna raó això és la Fosbury i no pas un ‘Le Monde Diplomatique’ de baixa qualitat. El conflicte entre àrabs i israelians és prolífic en creuar-se amb l’esport. Des del més recordat i tràgic, Munich 72, a tants altres petits episodis, rivalitats o fins i tot boicots.
Aprofitar la projecció de l’esport
La projecció de l’esport ha estat utilitzada per Israel que diposita en l’èxit dels seus atletes bona part de la sempre reforçada i milionària campanya de neteja d’imatge i promoció internacional de l’estat jueu. I en resposta també és a l’esport, quan hi ha rivalitat, que de tant en tant la posició pro-palestina pot treure el cap. Fins i tot guanyant petites batalles simbòliques just després de perdre, com passa sovint. Al Mundial de Judo de Japó, l’avantsala del que poden ser els Jocs, n’hem vist una nova mostra.
Negar la mà
El mateix gest que situat al final de la peripècia esportiva simbolitza l’acceptació del resultat i el reconeixement del rival. En disciplines com el judo és un ritual quasi sagrat, fins la punt que negar la mà pot implicar sancions. En esports originats en la rigidesa formal oriental no hi ha detalls sobrers i, com bé saben al País Valencià, no és el mateix donar-se-la que enviar l’altre a fer la mà.
Situem-nos a Tòquio. Competició del 81 quilos que l’israelià Sagi Muki guanya al belga Matthias Casse. Israel ja té un nou herou, primer or masculí de la trajectòria del país de l’Estrella de David en aquest esport. L’emoció és evident però a les notícies que se’n deriven comparteix protagonisme amb el que ha passat un combat abans, a les semifinals.
https://www.youtube.com/watch?v=hgtPHTUbqR8
Muki hi guanya a l’egipci Mohamed Abdelaal, guanyador del Campionat Africà per waza-ari. Resultat inapel·lable L’àrbitre recrea l’habitual gest d’assenyalar el guanyador. Muki, contenint l’alegria veu com Abdelaal se’n va de l’estora negant-li la mà. Deixant-lo amb un pam de nas. Ràpidament tothom sintonitza: gest de boicot a Israel. El conflicte torna a ser al centre del tatami.
L’interrogant de la segona semifinal
El morbo –si és que quelcom derivat d’un conflicte que ha provocat i provoca tant patiment es pot anomenar així– no es quedava aquí. El resultat històric del judoka israelià tenia noves lectures ja que era previ al segon combat de la sèrie. A l’altra semifinal hi havia el vigent campió de la categoria, l’iranià Saeid Mollaei que si guanyava aniria a una final que desafiaria una altra de les expressions de latència del conflicte: Iran sempre evita enfrontar-se a Israel, no el reconeix, en competicions internacionals.
Mollaei va perdre i alguns analistes no van tardar a arrufar el nas per si ho havia fet, precisament, expressament. I no només això! Un cop fets fora de la final sembla que els dos lluitadors àrabs es van ocupar d’absentar-se del podi, per si finalment acabava passant el que va succeir i havia de sonar l’himne israelià a la cerimònia de les medalles. En els dos combats pel bronze, per dir-ho suaument, l’egipci i l’iranià s’ho van fer venir bé. Van acabar empatats al cinquè lloc. Es van estalviar la mà i l’himne.
El retorn a Japó
El Mundial ja és història. Però la disciplina tornarà a exactament les mateixes instal·lacions de Tòquio pels Jocs Olímpics del proper estiu. Llavors podria repetir-se tota la seqüència amb el redoble de ressò que sempre té l’esdeveniment de les cinc anelles. L’israelià ja hi està classificat i tot i deixar-se perdre –mai ho sabrem, però ho semblava– tant Abdelaal com Mollaei tenen molts números de ser-hi ja que la classificació pels Jocs es decideix, en endavant, per la classificació del preolímpic. On no hi haurà judokes d’Isrel… fins que el campió Muki se’ls torni a creuar pel camí.
