Aquella imatge icònica ha esdevingut símbol de l’esport compromès i qualsevol persona, independentment de la seva passió per l’atletisme o pels Jocs Olímpics, és capaç de reconèixer-la. Un símbol de lluita explicat del dret i del revés i que en els darrers anys ha reviscut amb la història de Peter Norman, l’atleta australià que va patir un munt de represàlies per donar suport, a la seva manera, al gest dels seus companys. Aquella potent acció va tenir unes conseqüències devastadores per les seves vides. Ni el COI ni els EUA van tolerar un gest que els deixava en evidència i han hagut de passar unes quantes dècades per entendre la rellevància d’aquells dos punys plens de consciència i solidaritat a l’estadi dels rècords de Ciutat de Mèxic.
El misticisme del puny, però, ha fet ombra a les persones. Tommie Smith i John Carlos, durant dècades, només han estat aquells velocistes que van protestar al podi dels Jocs Olímpics. Quan van alçar el puny, però, no ho van fer a l’atzar. Aquell gest era la conseqüència de dues vides marcades per l’esport i el compromís social. El 2011 John Carlos va decidir explicar la seva història al costat del periodista Dave Zirin en una autobiografia brillant.
“La història de John Carlos” és un magnífic llibre. No és, en absolut, una biografia d’algú que aprofita la seva fama per vendre exemplars. De fet és exactament el contrari: algú que qüestiona el per què de la seva fama descobrint-nos una persona íntegra, lluitadora i apassionada per l’esport que des de ben jove va comprometre’s a construir un món més just des del seu racó de món.
Al llarg de la seva trajectòria abans de Mèxic 1968 John Carlos es creua en el seu camí amb personatges transcendentals de la història recent dels EUA com Martin Luther King i Malcom X. Abans que debutés als Jocs Olímpics havia exercit de Robin Hood a Harlem, havia liderat protestes al seu institut i al seu veïnat, havia format una família essent quasi adolescent i havia plantat cara al racisme de Texas. És reconfortant comprovar que el puny alçat només era un acte més de compromís entre tants que havien configurat la seva carrera. Un bon llibre, també, per conèixer com va anar l’intent de boicot dels Jocs de 1968 i posar noms i cognoms a aquells que van saber entendre la importància de posicionar-se des de l’esport i aquells que van exercir de peons en l’ofensiva mediàtica del nefast Avery Brundage.
Esport i política
El pròleg d’Oleguer Presas desarma els partidaris (sempre des del poder) de desvincular política i esport. La història de John Carlos, és clar, rebla el clau. Els dos primers capítols del llibre, allunyats encara de l’esport d’elit, són una autèntica delícia. Els del tram final, on la vida ja és pausada, un retrat de la dignitat malgrat els obstacles, el patiment, el desencant o la depressió.
És un plaer poder llegir en català la trajectòria d’aquest esportista compromès, referent contra les injustícies i garantia en defensa dels drets col·lectius. No caldrà que un jove John Carlos faci acte de presència a casa vostra amb la seva frase mítica: “Tens quaranta-vuit hores!“. La seva història us atraparà des de les primeres pàgines i perdurarà a la vostra memòria.
