Uns Jocs per a tots?
Tot just acabar els passats Jocs d’Estiu vam fer menció a un fet que per habitual no deixa de ser lamentable: Àfrica havia estat el darrer continent al medaller, per sota fins i tot de la Gran Bretanya (65 milions d’habitants vs el bilió d’africans).
Citàvem l’economista Busqueta per tractar l’holocaust social que viu el continent africà, i que entre moltes d’altres coses feia que els seus habitants no hi poguessin dedicar temps ni diners a una activitat purament recreativa. Com podreu imaginar, si traslladem aquesta reflexió als Jocs d’Hivern, la reflexió ja és dramàtica.
Fins ara s’han disputat 22 Jocs d’Hivern, amb milers de medalles en joc. Obrim apostes, quantes medalles ha guanyat el continent africà? Cap.
La primera participació, amb accent noruec
No només cap persona d’origen africà ha guanyat un metall als Jocs d’Hivern, sinó que la primera participació d’un ciutadà d’aquest continent es va fer esperar 52 anys i 12 edicions d’aquests jocs. Va ser l’ugandès Tofiri Kibuuka, qui va participar en els Jocs Paralímpics del 1976 disputats a Ornskoldsvik, Suècia, en la modalitat d’esquí nòrdic.
Kibuuka va perdre la visió amb tretze anys a causa d’una malaltia degenerativa, però això no el va aturar i anys més tard va poder seguir els seus estudis en centres d’educació especial a Kènia. Amb 25 anys va arribar el moment que possiblement li canvià la vida: va pujar el Mont Kilimanjaro (el més alt del continent, 4.900m.), convertint-se en una de les primeres persones cegues en assolir aquest repte.
La relació entre la neu i Kibuuka
Arran d’aquest fet, en Tofiri va ser convidat a un camp esportiu internacional a Noruega, on va provar diversos esports que mai abans havia imaginat podria gaudir, com poden ser la canoa, l’hípica o, quan l’hivern arribà, l’esquí.
Després de posar-se uns esquís per primera vegada i tenir grans dificultats per mantenir-se dempeus, tal com ell mateix reconeix, Kibuuka va decidir quedar-se a Noruega. La situació a la seva Uganda natal era massa inestable: Idi Amin havia efectuat un cop d’estat el 1971 (un any abans de l’arribada d’en Tofiri a Noruega), i el país havia quedat col·lapsat en una dictadura que duraria gairebé una dècada i en la qual el país va quedar devastat. El poder adquisitiu dels ugandesos va baixar un 90% i els observadors internacionals calculen que sobre el mig milió de persones van ser executades.
Amb aquesta situació a la seva terra natal i les propostes educatives d’un dels països amb l’estat del benestar més consolidat de l’època, en Tofiri no va tornar mai més a Uganda.
Aprendre a esquiar en quatre anys
La història d’en Tofiri ens demostra, per si algú tenia un mínim dubte, que els dolents o inexistents resultats dels africans als Jocs d’Hivern res tenen a veure amb les seves capacitats físiques; ho tenen tot a veure amb els condicionants socials i econòmics.
Quan es van disputar els Paralímpics del 72 a Heidelberg, en Tofiri no havia agafat mai un esquí. Quatre anys més tard es convertia en terres sueques en el primer africà a participar-hi, però no només això: l’esquiador ugandès va aconseguir unes meritòries 10ª i 16ª posició a les proves de mitjana distància (15km) i curta distància (10km) respectivament.
En Tofiri participà de nou als Jocs del 1980 disputats a Arnhem, Holanda, on va obtenir posicions similars: 11è a llarga distància (20km) i 12è a mitja distància. Seria la seva darrera participació en uns Jocs d’Hivern, i fins avui només un altre atleta paralímpic africà hi ha pogut participar: Bruce Warner, un sud-africà de raça blanca que ha participat en quatre edicions dels Jocs.
La aventura d’en Tofiri no es va quedar aquí
L’any següent, el 81, la vida d’en Tofiri va canviar de nou. Es va graduar en fisioteràpia, va obtenir la ciutadania noruega i va decidir penjar els esquís per passar a practicar un esport que li era més familiar, córrer.
Les bones aptituds físiques i mentals d’en Tofiri el van fer destacar en aquesta disciplina i va poder participar en cinc Jocs d’Estiu. Al primer de tots, el 1984 a Nova York i ja sota bandera del seu país d’acollida, l’atleta ugandès va impressionar tothom i va aconseguir la medalla de plata a les tres competicions a les quals va participar (800m, 1500m i 5000m en categoria B1).
Els èxits no es quedarien aquí, a Seül 1988 va aconseguir una plata i un bronze, mentre que als Jocs de Barcelona es va penjar la plata a la marató. Els Jocs de casa nostra van ser especialment emotius per a en Tofiri, ja que va ser escollit per portar la bandera de Noruega a la cerimònia inaugural. L’atleta ugandès va tenir encara forces per competir als Jocs de 1996 i el 2000, per a després prosseguir la seva carrera com a fisioterapeuta al país escandinau, on es va casar amb una dona local amb qui han tingut dos fills.
Els pròxims dies tornarem amb històries africanes dels Jocs d’Hivern, aquest cop per parlar de la que probablement serà la primera participació del continent en la competició de bobsleigh: la història de tres dones disposades a fer història i trencar els estigmes preestablerts.
