El proper dimarts 8 de novembre tindran lloc els comicis dels quals en sortirà el proper o la propera president/a dels Estats Units d’Amèrica. Una cursa final decebedora per a qualsevol demòcrata (entès demòcrata aquell creient en un sistema polític democràtic, participatiu i on els representants dels electors defensin els seus interessos i no els de les grans corporacions, per no confondre amb el nom d’un dels principals partits nord-americans), en el qual milions de ciutadans tenen dret a escollir entre Donald Trump i Hillary Clinton. El mal major i el mal menor per a aquells ciutadans amb dret a vot: uns ciutadans que no seran tots els qui haurien de ser, ja que la Llei Johnson del 64 nascuda de la lluita pels drets civils, ha quedat en paper mullat, un exemple; les detencions i empresonament posterior d’afroamericans per possessió menor (molt menor) són una constant. Fet especialment destacable en tant que, a molts estats, si has estat a la presó no pots votar.
El mal menor és segurament el qualificatiu més optimista per a una Hillary Clinton adorada a Wall Street, amb Larry Summers (ex-secretari del Tresor en el mandat de Bill Clinton) al seu equip, essent responsable de la desregulació del sistema financer nord-americà (veure Inside Job) i sense respondre les demandes de Bernie Sanders per a que fes públiques les conferències que va fer a Goldman Sachs.
El mal major és l’histriònic Donald Trump, que aprofitant les enormes dificultats que té la població menys afavorida per votar (cal registrar-se prèviament al vot i el centre d’anàlisi PEW quantifica en 51 milions de persones, el 24% de la població en edat de votar, els habitants que no estaran registrats el proper dimarts) i el descontentament d’una població blanca de classe mitjana-baixa en fase de descomposició que canalitza de forma victimista i violenta el nefast estat en el que ha quedat l’economia i la societat dels Estats Units en aquests primers anys del nou mil·lenni.
Immigració, Jocs de Rio i les medalles que Trump rebutjaria?
Un dels punts més destacats en el discurs del candidat republicà és aquell en el que pretén combatre una immigració que porta crim i violència al país així com afavoreix la precarització del mercat laboral. Deixant de banda un debat més profund sobre les causes de perquè tants milions de persones es veuen forçades a deixar les seves llars, els seus pobles i els seus països per venir als països del nord on els tractem tan refotudament malament i centrant-nos d’una vegada en la vessant esportiva d’aquest article, repassem tot seguit 7 casos d’esportistes que es van enfilar al podi de Rio i que, d’aplicar-se les inhumanes propostes de Donald Trump, no ho haguessin fet:
Carmelo Anthony
Sense dubte un dels artífexs en l’or del bàsquet masculí a Rio, la descendència de Carmelo, a part del fet de ser portorriquenya va lligada a l’activisme social. El seu pare, Carmelo Iriarte, va defensar els drets dels més pobres a la illa i aquesta consciència ha quedat en el seu fill. Carmelo, que s’ha manifestat públicament i diverses vegades contra la violència policial contra els ciutadans de raça negra, treballa intensament a Puerto Rico en la rehabilitació de pistes de bàsquet degradades als barris més pobres i amb una ONG que abasteix d’esmorzars i equipament mèdic a aquestes mateixes àrees.
Diana Taurasi
Que dir de la Diana, probablement la millor triplista en el bàsquet mundial actualment i una de les artífexs dels darrers quatre ors olímpics dels Estats Units. El seu pare, futbolista italià, va acabar la seva carrera esportiva a l’Argentina, on coneixeria la seva mare. Coses de la vida els van portar a Califòrnia, on va néixer la Diana. I ara ens preguntem? Sense aquest viatge de l’Argentina a Califòrnia, haurien guanyat els E.U.A els darrers quatre ors olímpics?
Maya Dirado
Les quatre medalles de la Maya a Rio seran en principi les primeres i últimes en la seva carrera olímpica, doncs amb només 23 anys va decidir que només competiria als Jocs una vegada, per després centrar-se en el seu futur com a analista de negocis. El seu pare és argentí i els avis italians emigrats durant la Segona Guerra Mundial, mentre que la seva mare és d’ascendència noruega, tot un bon mestissatge que ha tret bona confitura a San Francisco.
Nico Hernández
A en Nico, d’ascendència mexicana, les travesses el donaven fora dels Jocs al primer combat del mini mosca. Va guanyar per sorpresa l’italià Cappai, d’aquí a aconseguir el bronze, fent sonar el “The Star-Spangled Banner” a una competició olímpica de boxa vuit anys després.
Danell Leyva
Nascut a Matanzas, Cuba i fill de pares professionals a la gimnàstica cubana, la família Leyva González va aprofitar-se dels avantatges que ofereix els EUA als dissidents cubans que contaminats per la propaganda d’una vida millor basada en l’acumulació del capital decideixen abandonar l’illa caribenya. Sigui com sigui, Danell (també gimnasta) va viatjar cap a Rio gràcies a la lesió d’un company i va aprofitar la ocasió de valent, tornant a Miami amb dues medalles de plata sota el braç.
Sarah Robles
La mormona d’ascendència mexicana ha portat una medalla en halterofília als Estats Units 16 anys després. Sarah va posar sobre la taula abans dels Jocs de Londres 12’ una de les majors problemàtiques per a algunes esportistes, ja que guanyava 400 dòlars al mes. La causa segons Robles: que no podia fer anuncis en biquini. Lamentablement, costa creure que no té raó.
Maggie Stefens
Una altra representant boricua amb una incidència brutal en el seu equip. Capitana del femení de waterpolo, MVP de les Olimpíades en les que els EUA s’han passejat a la piscina per batre els rivals, el pare d’Stefens va defensar la selecció porto-riquenya als panamericans en diverses ocasions.
Els temps afegit: tres històries d’emigrants que van competir sota bandera barrada
Ibtihaj Muhammad
En ple debat en el món cultural eurocèntric que creu que tot allò d’Occident és per se millor i superior al de la resta de cultures, un tema ha sobresortit per damunt la resta: com vesteixen les dones musulmanes. Hem vist infinitat de polèmiques, per exemple a França i les seves platges, i per això és positiu haver vist com la Ibtihaj va competir en esgrima amb un hijab, el mocador que cobreix el cap i el coll.
Carlos Balderas
Es va quedar a les portes de les semifinals del pes lleuger de boxa al caure contra el cubà Lázaro Álvarez, però pel jove Carlos (19 anys) la participació suposa un èxit per a tota la lluita familiar. El seu avi i els seus tiets van fugir de la pobresa de Mèxic per a treballar collint maduixes a Califòrnia, on van aconseguir estalviar el suficient per portar la resta de la família. De tots, el primer nascut als E.U.A va ser el ja olímpic Carlos.
Hillary Bor
Nascut a la prolífica regió keniata d’Eldoret, va guanyar una beca de la Universitat d’Iowa d’adolescent i un cop allà es va allistar a l’exèrcit nord-americà juntament amb dos germans seus, adquirint automàticament la nacionalitat d’aquest país. Ara mateix la seva unitat està destinada a l’Afganistan i pot considerar la seva participació als Jocs (7ena posició) com unes vacances dins l’horror de la guerra provocada pel seu nou país.
