D’exemples n’hi ha a cabassos però les ciutats olímpiques semblen entestades en replicar totes les errades prèvies i fer-les cada cop més grosses. L’olimpisme ja fa anys que viu una crisi permanent més enllà de l’espendor esportiva que ha obligat el COI a prendre mesures per revertir la situació canviant el sistema d’elecció de seus i impulsant l’Agenda 2020. Mesures per deixar enrere els fracassos organitzatius sonats viscuts, entre altres llocs, a Salt Lake City, a Atenes o a Sotxi. Sens dubte, Rio 2016 s’afegeix ja a aquesta llista sense cap mena de dubte.
El cas dels primers Jocs de la història a l’Amèrica del Sud és molt cridaner i no deixa de generar titulars pràcticament quatre anys després de celebrar-se. Aquest dimecres un jutge ha decretat el tancament de totes les instal·lacions construïdes pels Jocs i que ja fa temps que presenten un estat de conservació entre escàs i deplorable. D’aquesta manera, el govern local ja no podrà utilitzar cap recinte dels dos parcs olímpics i que inclouen instal·lacions projectades per esdevenir emblemàtiques al Brasil com el Centre Aquàtic, l’Estadi Olímpic o el Velòdrom.
La justícia brasilera ha constatat que cap de les instal·lacions olímpiques compta amb la llicència necessària per garantir la seguretat al públic assistent a actes massius que s’hi han anat programant en els darrers anys com el festival musical Rock in Rio o competicions esportives de diversa índole. Fins que l’Ajuntament no solucioni qüestions centrals com la prevenció d’incendis o d’emergències vinculades a cadascun dels edificis totes les instal·lacions romandran tancades i cauran en el desús permanent.
La corrupció marca el llegat olímpic
Més enllà de la seguretat i ús de les instal·lacions, l’epíleg olímpic ha estat esquitxat per un sonat cas de corrupció al Brasil que continua sent investigat i que de moment ja ha demostrat que hi ha hagut desviaments de recursos públics milionaris cap a algunes de les empreses constructores després del seu suborn previ per l’adjudicació de les obres. Un cas que a Rio no és patrimoni només de les construccions olímpiques però que en el cas dels Jocs té altres ramificacions.
De fet, probablement l’escàndol més bèstia continua sent la investigació que ha afectat a l’antic gobernador de Rio, condemnat i empresonat des de 2016 per altres casos, i al responsable de l’organització dels Jocs Olímpics de 2016, Carlos Arthur Nuzman, que ha estat acusat de corrupció passiva, organització criminal, blanqueig de diners i evasió de capitals per les seves accions vinculades a la candidatura olímpica.
Una martingala de dimensions gegantines que hauria portat a un empresari brasiler implicat en la corrupció per les obres a subornar l’antic president de la IAAF i llavors membre del COI Lamine Diack (implicat alhora en altres escàndols de corrupció) amb 2 milions de dòlars ingressats al compte bancari del seu fill només tres dies abans de l’elecció de la seu olímpica. És a dir: diners per assegurar els vots del COI en l’elecció de Rio 2016 com a seu dels Jocs per garantir l’execució d’obres de gran magnitud a la ciutat brasilera que acabarien sent atorgades als empresaris subornadors.
Per cert, tot sembla indicar que el Comitè Olímpic Brasiler (COB) no ha fet net. Aquesta setmana el president del seu Consell d’Ètica, Alberto Murray Neto, ha decidir plegar del càrrec en desacord amb canvis recents impulsats pel president del COB. Murray Neto assegura que la seva ètica no li ha deixat cap altra opció que presentar la dimissió després de denunciar un presumpte frau en una contractació de serveis informàtics per part de l’organisme olímpic brasiler.
Els costos econòmics dels Jocs, analitzats amb lupa
Més enllà del cas de Rio, dades reals per contraposar discursos triomfals. Abans de la celebració dels Jocs de Rio la mitjana dels sobrecostos de les candidatures olímpiques des de 1960 era del 156%. És a dir: la xifra inicial promesa en el moment de presentar el projecte, a l’hora de la veritat, es multiplica per 2,56. Ho avalen estudis de la Universitat d’Oxford o de Forbes i ho detalla l’economista Andrew Zimbalist en el llibre Circus Maximus. La seva conclusió és contundent: acollir uns Jocs Olímpics és un suïcidi financer per a la majoria de ciutats d’arreu del món.
Zimbalist xifra en més de 9 bilions d’euros negatius la diferència entre els costos i els ingressos d’organitzar uns Jocs amb els paràmetres que marca el COI actualment. I afegeix que les previsions de guanys econòmics a llarg termini que acostumen a anunciar els governants no es compleixen. Per cert: l’estudi de la Universitat d’Oxford situa els Jocs de Barcelona en un 266% de sobrecost sobre les previsions inicials i els assenyala com els tercers més cars de la història olímpics, només per darrere de Sotxi 2014 i Londres 2012. Faltarà veure on queda Rio quan les xifres es donin per vàlides definitivament després de tots els processos judicials en marxa.
