Donant per fet que en temps de cerques i xarxes socials cada persona només arriba a la part de la veritat que el refotut algoritme decideix, les últimes setmanes d’actualitat esportiva amb protagonisme australià estan resultant d’una digestió ètica més que discutible. És més: diria que hem fracassat, ja. Ja està fet.
Austràlia està immersa en una crisi d’incendis sense precedents, que cremen sense control i que de forma monitorada podem arribar a seguir. S’imposa la preocupació però també una certa pudor de ‘voyeurisme’ davant una situació infame, mostra inexcusable de l’emergència climàtica que nega el seu màxim dirigent. No sé com ens ho hem fet que mentre ens estiràvem els pèls amb la irrupció d’en Trump a Estats Units se’ns ha omplert el món de rèpliques, imitacions, versions adaptades i caricatures iguals o pitjors. També aquí el fracàs és patent.
En l’era del minut a minut un cop has entonat que ‘Austràlia es crema’ segurament l’interès pugui anar a la baixa, de la mateixa manera que cauen a l’oblit guerres, injustícies o vulneracions de drets perquè ja van entonar la crítica a l’inici i l’actualitat demana teca novedosa. Però el continent, situat en el pic del seu estiu més càlid i ventós, s’aboca a un desastre ecològic de dimensions incalculables. És l’Amazònia d’aquest hivern, Austràlia podríem dir. I ens retratem com a societat (altre cop fracàs) ja que de ben segur que hem deixat de banda el futur de la selva sud-americana tant com vam parlar-ne setmanes enrere.
A Austràlia, a diferència del frondós pulmó verd brasiler, resulta però que mentre se’ls crema la terra s’hi disputen nombroses competicions internacionals que dipositen l’atenció en prodigioses persones, genis de la raqueta o la bicicleta per dir-ne dos exemples. L’actualitat vociferant aparca els incendis i les seves causes i s’abraça al lament de les seves conseqüències més banals de manera que a la premsa esportiva –aquella que alguns volen abonada a la competició, sense alçar la vista ni fer funcionar la neurona– s’omple de càbales sobre si el fum pot acabar per esbombar alguna de les cites importants previstes.
El fracàs ètic col·lectiu no pot ser major. Dissertem sobre com el fum empobreix la qualitat de l’aire que han de respirar els millors tennistes del món… mentre l’origen d’aquest gris putrefacte segueix cremant o les conseqüències que pugui tenir sobre la resta de societat australiana –i ull aquí amb les diferents afectacions ètniques, segons zona en flames– són omeses. Absolutament.
Podem fer l’exercici de valorar aquesta ATP Cup (una Davis de l’ATP perquè la Davis no és de l’ATP) sense ressenyar que s’ha disputat en un país en alarma climàtica i de salut evident? Podem tenir la barra com a sector mediàtic de reiterar fins la banalització el mareig d’una tennista a la fase prèvia de l’Open d’Austràlia per la mala respiració sense fer una esmena a la major de com tot pot seguir tirant endavant, amb una impunitat de mercat insultant per sobre de qualsevol sentit col·lectiu?
L’esport d’elit s’ha convertit en una sínia que no té altre objectiu primari que el de seguir girant, sense atendre massa a res. Quin sentit té el de diputar la competició internacional que dona més nom al país-continent mentre el seu ecosistema i equilibris se’n van a can pistraus? Ningú abona aquest dilema perquè tots tenim reservat espai i interès en la pròpia sínia. Que fa girar fracassos? Jo ho superarem. Però que giri, volen.
També el ciclisme internacional situa l’inici mercadotècnic del calendari a Austràlia amb la primera prova per etapes, el Tour Down Under. A les pàgines de L’Equipe, Romain Bardet no és que posi pas el seu cul en remull però obre una sèrie de reflexions sobre la sostenibilitat de l’esport, el seu impacte ambiental i què hi fa a l’altra punta del continent que es crema. No s’esperin un discurs digne de la famosa Greta. Però és una mica reconfortant.
L’esquema argumental segon el qual l’esport ha de tenir una relació amb l’actualitat de simple subsidiarietat puntual –han fet un partit benèfic pels incendis, diran– no s’aguanta per enlloc en casos com la crisi australiana. Només plegant veles i alterant la normalitat de la sínia de fer diners podríem eludir aquest paper galdós de seguir fent la gara gara al negoci mentre encara tindrem nassos de queixar-nos del fum perquè ens fa malbé l’estampa o el vídeo promocional. És fracassant com a persones que els esportistes i tot el seu circ fan evident que l’esport es pensa que no forma part del mateix món que se’ns en va a la merda.
