Aquest mes de juny Bakú acull els primers Jocs Europeus. Lluny de ser una novetat, des de 1951 se celebren a Amèrica i Àsia competicions amb un format similar, si ens crida l’atenció és perquè una part de la cuina per arribar al punt on som ara es va fer a València i té com a protagonistes a Iñaki Urdangarin, Rita Barberá, Diego Torres i la Generalitat Valenciana units amb un concepte: l’Institut Noos.
Els inicis
Situem-nos al 2005. La Generalitat Valenciana encarregava a l’Intitut Nóos, d’Iñaki Urdangarín i Diego Torres, un estudi per veure si seria possible fer una competició de caràcter continental a València. La Fórmula 1, la Copa Amèrica, ja eren al calendari d’una ciutat i un govern que somiaven en convertir-la en el centre del món esportiu. En temps del ciment i el maó, la figura de l’exjugador d’handbol i la seva relació amb la casa reial semblaven la combinació perfecta per poder portar a a la ciutat del Túria a l’olimp. Amb un “European Games” l’institut Nóos batejava el seu nou projecte.
La posada en escena de tot plegat es va fer durant la tardor. Durant el Debat de Política General, el president Francisco Camps va anunciar aquest projecte com a estrella del seu programa, i el 21 d’octubre de 2005 una roda de premsa al Palau de la Generalitat de València servia per fer públiques les quatre idees que fins aleshores es tenia d’un esdeveniment que havia de celebrar la seva primera edició el 2010 amb 35 països participants. Hi van assistir Francisco Camps, aleshores president autonòmic; Iñaki Urdangarin, en qualitat de president de l’Institut Nóos, i el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco.
Camps no es va estar de vendre el producte. Un Jocs Europeus que no eren “una utopia, sinó un somni, una cosa palpable” que suposarien una inversió de 400 milions d’euros i que revertiria en tot el País Valencià. Per Urdangarin els Jocs Europeus a València de 2010 suposaven “un repte personal“. Faltava a l’escenari el cervell de l’operació, Miguel Zorío, aleshores responsable de la consultora Lobby Comunicación. Des d’allà s’havia gestat la idea, parlat amb la Generalitat i posat en contacte el govern valencià amb Iñaki Urdangarín.
La presentació
Els plans, però, van durar poc. Mario Pescante, president dels comitès olímpics europeus, i en declaracions a EFE, va afirmar que era “impossible la posada en marxa d’uns Jocs continentals“, preguntant-se “per què han d’acceptar les federacions uns Jocs Europeus si la de futbol ja té el seu campionat continental, la d’atletisme també, la de bàsquet, igual, la de natació, el mateix; i tots tenen molt d’èxit? “. Una pregunta que tenia en els diners un argument de pes. “És un tema econòmic. Amb el que guanya per la venda de drets de televisió dels seus campionats d’Europa, la IAAF treballa quatre anys. No veig per què ha d’admetre uns Jocs que facin competència a la seva pròpia competició “.
Aquesta advertència, però, no va aturar a Francisco Camps. El 23 de desembre, quasi com un regal de Nadal i encara convençut del seu projecte, va adjudicar a Nóos un contracte de sis milions d’euros per estudiar com es podia fer realitat el somni d’uns Jocs que el propi COI havia titllat d’impossibles.
El final
Durant dos anys Urdangarín, Torres i el seu equip, a sou de la Generalitat, van liderar el projecte. El final, però, va arribar al novembre de 2007. En una reunió del COE (Comitè Olímpic Europeu) el president del COI va fer notar als representats de Madrid i València que era impossible que dues ciutats com Madrid i València optessin a dos grans esdeveniments com els Jocs Olímpics i els Europeus. Alberto Ruiz Gallardón, va demanar als responsables polítics valencians que accedissin a abandonar el projecte europeu i donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid, a canvi de cedir la futura seu de vela a València. Al final van accedir i va continuar amb el projecte europeu Alejandro Blanco.
A la fi, el 2012 Blanco va veure els seus anhels realitat. El canvi al Comitè Olímpic Europeu i l’arribada de l’irlandès Patrick Hickey van ser l’excusa perfecta per dur endavant els Jocs i organitzar-los, sense concurs, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan amb el ferm suport del Comitè Olímpic Español. Uns Jocs que, segons Amnistia Internacional, només seran “pura propaganda d’una dictadura” que “en els últims dies ha demostrat la seva falta de llibertats”.
El nomenament no va passar per alt als antics protagonistes de la història. Quan es va anunciar que s’organitzarien, el 2012, Miguel Zorío, primer ideòleg, no es va estar de treure pit: “Per fi es demostra que els que vam creure i desenvolupar el projecte de Jocs Europeus, nascut a València, vam fer un treball de primer nivell”, va dir. “Ens sentim feliços per haver gestat un esdeveniment que en pocs anys serà referent esportiu, cultural i social a tot el continent europeu “, afirmà aleshores l’empresari a través d’un comunicat.
I els diners?
La història, però, encara porta cua i és als jutjats pels ja coneguts presumptes delictes en l’activitat de l’Institut Nóos d’evasió d’impostos, frau fiscal, prevaricació, falsedat documental i malversació de cabals públics. Els Jocs, però, van prendre protagonisme el 29 de desembre de 2011, quan Iñaki Urdangarín va declarar davant del jutge i va sortir el tema dels “European Games“, una idea que fins fa pocs dies Duc de Palma va atribuir a Lobby Comunicació y Miguel Zorío, qui hauria plantejat el projecte a Francisco Camps.
Darrera de la proposta queden segurs com a despeses els 382.000 euros que Urdangarín i Nóos van cobrar per un informe sobre la celebració dels Jocs, i que es van tornar 123 factures per un valor de dos milions d’euros que la Generalitat no va estimar justificades, segons va declarar l’ex subsecretària de Presidència al jutge. Aquests 382.000 euros es gastaven, per exemple, en el sou d’Isidre Rigau, que treballava en l’esdeveniment amb l’exjugador de bàsquet del Barça José Antonio Montero i Alexander Benito, i que va declarar treballar vuit mesos a raó de 6000 euros al mes en la fase inicial de posar els fonaments dels Jocs a València.
Així que, tot i que Bakú sigui la seu, val la pena no oblidar els orígens als Països Catalans dels Jocs que es celebren aquests dies. Unes bases, unes idees pels que la institució presidida per les que el Duc de Palma tenia previst cobrar tres milions d’euros. I mai es van arribar a celebrar.
