L’afició els ve de família, el seu pare Lluís Galbas és entrenador i compta amb una dilatada trajectòria a les banquetes catalanes d’OK Lliga. Els dos germans van començar a jugar a hoquei patins a l’escola Jesús Maria i Josep del barri de Sant Andreu de Barcelona amb només tres anys. El Pol, migcampista, comenta que de petits anaven a veure els encontres en què el pare feia d’entrenador i el Joan, defensor, explica que acompanyava el seu germà gran als partits, i que és “tot un exemple a seguir”.
Amb deu anys el Joan canvia el JMJ per continuar formant-se al Caldes i el Sant Cugat per després fer el salt al Barça on passa quatre temporades i guanya campionats de Catalunya i d’Espanya. Amb setze anys torna a casa, al PHC Sant Cugat, i amb divuit fa les maletes per anar a jugar al HC Dinan-Quévert francès, equip amb què aixeca dues lligues. El defensa confessa que volia sortir de casa i després de tres anys a la Bretanya, fa un parell de cursos “tenia ganes de fer el salt a la lliga italiana” i fitxa pel Sarzana.
El germà gran, també s’inicia a l’escola i passa per la base del Cornellà abans d’arribar al Barça, on es forma fins a la categoria júnior, arribant a debutar amb el primer equip blaugrana. Confessa que “sense cabuda en un equip amb jugadors de tanta experiència i qualitat” opta per fer el salt a la categoria sènior amb el Calafell d’OK Lliga. Passa dues temporades al conjunt de la Costa Daurada, una a l’Igualada i les tres següents al Caldes. Amb els estudis acabats marxa a jugar al Montebello italià, un país que sempre havia atret el Pol: “veia vídeos d’hoquei a Itàlia, de com anima el públic, molt més sorollós i passional que a casa nostra”, segons el germà gran dels Galbas. La temporada passada juga al Bassano i aquesta fitxa pel Sarzana del seu germà per jugar-hi plegats.
El Joan explica que l’entrenador del Sarzana el curs anterior va dir-li que volia portar el Pol a l’equip roig i negre: “A mesura que avança la temporada ja has d’anar planificant la següent, i jo sé que el Pol és un jugador de moltíssim nivell”, va parlar amb ell per explicar-li els secrets de l’Hoquei Sarzana i la ciutat, però “no va costar gaire de convèncer perquè acceptés l’oferta”, bromegen. Entre riures en Pol es posa seriós per assegurar la decisió la pren perquè estava convençut que “jugar amb el meu germà és el que més em faria gaudir aquesta temporada i és una de les millors decisions que he pres”.
Els Galbas ara es guanyen la vida amb l’hoquei, però no a tots els països ni a tots els clubs passa el mateix. Hi ha jugadors que han de treballar i el germà gran confessa que va escollir Itàlia perquè s’ha pogut dedicar “única i exclusivament a jugar a hoquei, vaig venir aquí per gaudir de viure de l’esport: entrenar, anar al gimnàs i cuidar-me”. Comparteixen pis, passen moltes hores junts i fan una vida similar. Els entrenaments solen ser al migdia i a la tarda toca completar la preparació física al gimnàs. Els dies de partit a Sarzana solen anar a fer un volt abans de jugar, “la ciutat és petita però molt maca, prenem un cafè i comentem les sensacions abans del matx”, expliquen.
La temporada anterior, amb el més jove ja al Sarzana i el Pol a les files del Bassano es van enfrontar dues vegades amb una victòria pel germà petit i un empat. El Joan confessa que jugar contra el seu germà “va ser una experiència que va donar valor a tants anys d’entrenament”. Arribar a jugar en una primera divisió en un país estranger contra el germà gran que és un referent, que ha guanyat campionats estatals amb la base del Barça, que va arribar a debutar amb el primer equip blaugrana i a jugar a OK Lliga “com a germà petit que encara no havia assolit moltes d’aquestes coses, en aquell moment veus que estàs competint contra ell de tu a tu i per mi va ser una recompensa al treball i veure que he arribat a un bon nivell”.
En Pol agafa la paraula i continua: ” va ser un orgull, tant és el resultat” i es mostra molt content pels èxits del germà, ja que “els sacrificis que va fer per arribar aquí són molts“. I és ben cert que marxar a Quévert amb divuit anys no és fàcil, un poble petit amb un clima com el de la Bretanya, “li va servir per créixer i arribarà on ell vulgui”, conclou el germà gran.
El cognom Galbas ja ha quedat gravat a la història de l’Hoquei Sarzana després de la consecució de la Copa italiana el dia 17 d’abril. En quarts de final van desfer-se del Trissino (3-4), líder de la lliga regular, a la seva pista. “Tothom pensava que ens fotrien quinze gols”, manifesta el petit de la saga, però dos gols del Pol i un del Joan van donar al Sarzana el passi a la final a quatre que s’havia de disputar a Forte dei Marmi, a la Toscana.
A les semifinals s’enfrontaven al Lodi, segon classificat a la lliga, a qui van eliminar per 7 a 3 al temps extra amb tres gols del Pol a la pròrroga. La final era contra el Forte, l’amfitrió i tercer classificat de la lliga. El Sarzana hi arribava com a novè classificat de la competició de la regularitat, però va dinamitar els pronòstics amb una nova victòria a la pròrroga (2-3), per aconseguir el primer títol oficial en 29 anys d’història de l’entitat, que fins ara només tenia un parell de Federation Cups, un torneig d’estiu.
Els tres gols els va fer el Joan, davant un conjunt que comptava amb homes com Marc Gual i Pedro Gil, molt acostumats a disputar finals. Una victòria enfront de jugadors que “si sumes els títols que han guanyat te’n surten més de 80”, remarca el Pol, i ho remata dient que van fer “un partidàs, hem fet feliç a molta gent i a un club que ho mereixia molt”.
La clau per guanyar la final al Forte, segons en Joan va ser “entrar molt concentrats i no abaixar els braços” quan el conjunt local es va posar per davant i el públic els empenyia cap al títol. “Semblava complicat però l’equip va continuar unit, fent el seu joc i va creure en la remuntada”, una defensa solidària del Sarzana, amb ajudes per controlar els perills d’un bon equip com el Forte va fer que l’equip roig i negre marxés al descans amb un 1 a 2 favorable per encarar el segon temps.
Els locals, però, van igualar el matx en un contraatac a la segona meitat i aleshores el partit va baixar de revolucions. Els dos equips, conscients del que es jugaven, no van prendre massa riscos i es van dedicar a controlar el temps i les possessions fins al final del temps reglamentari. Va ser a la segona part de la pròrroga quan es va decidir la final. El petit dels Galbas va culminar el seu triplet a menys de tres minuts per a la conclusió i un cop per davant al marcador i restant tan poc temps els jugadors de l’equip de l’Spezia sabien que ho tenien a tocar. En Joan confessa que en aquells darrers instants sabien que “la pilota no podia passar, si calia posar el cap, el posavem”.
“A la semifinal en marquem set i jo no en faig cap, però el Pol en fa tres a la pròrroga que valen una final”. Així de senzill ho explica l’MVP del matx decisiu, que en el partit pel títol, amb 1-0 favorable al Forte, abans del descans fa dos gols i es nota molt endollat: “vaig adonar-me que era el meu dia”. La diana decisiva la signa quan arriba la pròrroga. El menut dels Galbas fa una jugada marca de la casa: una finta i xut llunyà. Colpeja la pilota, tanca els ulls i pensa “si us plau que la pilota entri”. Confessa que “no tenia gaire fe en el xut” però finalment la bola va acabar dins la porteria del Forte perquè el Sarzana guanyés el partit. Acaba reconeixent que està “molt content d’ajudar l’equip, va ser molt gratificant emportar-nos la Coppa cap a Sarzana”. És la recompensa a anys fora de casa, sense veure familiars i amics durant mesos.
Com a dada per valorar la importància dels entrevistats en el torneig: en els tres partits -quarts, semifinal i final- el Sarzana va fer catorze gols i fins a nou els van anotar els germans Galbas: cinc el Pol i quatre el Joan.
Acabada la fase regular de la lliga, i sense opció de disputar el play-off pel títol ara l’equip se centrarà en la Final Four de la Copa d’Europa que es jugarà el cap de setmana del 14 i 15 de maig a Torres Novas (Portugal). El Sarzana juga la Lliga Europea, a la qual van renunciar els equips que participaren en la Golden Cup a conseqüència del conflicte entre els clubs que formen la EHCA i la Federació Europea d’hoquei patins per les discrepàncies en el model de competició.
Clubs com Barça, Benfica, Liceo, Porto, Reus, Noia, Caldes o Sporting de Lisboa van renunciar a disputar el torneig que organitza la Federació Europea. És estrany jugar una final a quatre de la màxima competició continental sense aquests clubs, però el gran dels Galbas assegura que “és una Final Four amb molt nivell, volem guanyar, jugarem contra els que hi hagi i anirem a totes.”
El rival del conjunt roig i negre a la semifinal serà precisament el Trissino italià mentre que l’altre encreuament és un duel lusità entre el Valongo i l’Sporting de Tomar. L’Hoquei Sarzana es va classificar per la “Champions” per mèrits classificatoris a la lliga domèstica del curs anterior i també jugarà a Europa la temporada vinent com a campió de la Copa italiana.
El Pol tornarà a Catalunya per jugar a l’OK Lliga, una decisió presa ja fa mesos per motius de feina i familiars. Després de guanyar la Coppa i jugar la Final Four europea “és una bona manera de tancar aquesta etapa que ha estat molt positiva”. Per la seva banda el Joan, seguirà a Itàlia, però canvia el Sarzana pel Trissino, un dels equips punters del país transalpí. Sobre tornar a casa en un futur confessa que li agradaria però que no té pressa, que hi ha pocs equips catalans que puguin competir amb les ofertes dels equips italians i portuguesos. “Fa anys que sóc fora de casa i estic molt a gust, tinc ganes de seguir creixent sigui a Itàlia o Portugal”.
Els dos jugadors santcugatencs marxaran de Sarzana, però la Coppa que van aixecar amb l’equip roig i negre els farà ser recordats durant molt temps en aquesta menuda ciutat de l’Spezia.
