La pròxima Fosbury en paper tindrà com a tema principal els esportistes que fan, faran o han fet la maleta. Avui entrevistem a una d’aquestes moltíssimes persones que han viatjat per l’esport.
Parlem amb la Noemí Pérez, la portera mataronina del BM Castelló, la setmana després d’haver assolit l’ascens a Divisió d’Honor femenina d’handbol en unes fases que també van alçar al màxim nivell al Puchi eivissenc.
En primer lloc moltes felicitats per l’ascens… però comencem pels inicis.
Vaig començar a l’escola de les Franciscanes, però de seguida vaig anar al club Joventut Handbol Mataró, quan era molt petita. I m’hi vaig passar fins al primer any de sènior. Al Joventut és on vaig començar a enamorar-me de l’handbol. D’aquella època recordo que vam jugar la fase d’ascens a Almazora, que entrenàvem a la pista exterior del Millan, tot i que jugava amb el sènior B… Un munt d’anècdotes.
Per què vas prendre la decisió de marxar?
Em va costar molt decidir-me. Em va trucar en Juan Carlos i em va proposar un projecte bastant interessant a Sabadell. A més a més, em venia buscar i em tornava a casa en cotxe. Tot això amb l’ambició de jugar a una categoria superior. Allà a Sabadell, amb l’Arrahona, és on vaig pujar a divisió d’Honor per primera vegada.
Quants anys portes fora i quants jugant a Castelló?
Doncs mira, ja fa 15 anys que vaig marxar de Mataró i aquesta ha estat la meva sisena temporada aquí a Castelló.
Com s’ha viscut l’ascens a Castelló?
Era la cinquena fase d’ascens que jugàvem i finalment ho hem aconseguit. Encara estic com en núvol. A més a més està tenint una repercussió impressionant. Sortim a la televisió i ràdio d’allà. Una passada. Ara només falta esperar que ara que ho hem aconseguit, també arribi el suport econòmic per poder estar a Divisió d’Honor amb garanties. Tenim una gran afició, sobretot pel que fa a l’handbol femení. Hem aconseguit que els pares de les noies es bolquin molt en el club i estem esperant a veure si aquest èxit ajuda a captar encara més afició i nens i nenes per al club.
Tu que ja havies jugat a divisió d’honor, és molt gran diferència? Et veus tornant a jugar-hi?
Sí, és molt gran, hi ha moltíssima diferència. I no només per el nivell, són viatges llarguíssims cada quinze dies i moltíssima dedicació. Personalment, he de reconèixer que jo ja em veia tornant a casa després d’aquesta temporada, però amb l’ascens, l’eufòria i tot això, m’ho estic pensant. Pel que fa a l’equip, la intenció és que es pugui fer un equip competitiu i lluitar dignament. Un equip per intentar mantenir la categoria.
No vas poder arribar a la selecció espanyola però sí que vas jugar amb la selecció catalana. Quins records en guardes?
Molt bones. Hi vaig anar sovint en categories inferiors i algun cop amb l’absoluta. Recordo especialment un viatge a Corea del Nord que va ser una experiència impressionant… i ara impensable tal com està la situació en aquell país. I a més a més m’ha permès conèixer molta gent.
També vas coincidir amb el que durant molts anys ha estat el seleccionador espanyol, Jorge Dueñas.
Va ser el meu entrenador quan estava al País Basc, al Zuazo de Barakaldo. Dels millors entrenadors que he tingut. Una persona molt dinàmica i respectuosa amb el qual vaig aprendre moltíssim. Després el van cridar a la selecció i, òbviament, va deixar de ser el nostre entrenador.
Com es porta el ser professional d’aquest esport i estar contínuament en moviment?
No em puc queixar, he pogut viure molts anys d’aquest esport, tot i que ara ja és impossible. Compaginar-ho amb treballar, estudiar i entrenar és complicat, i a més a més viatjant molts quilòmetres per disputar els partits. Quan ets jove és genial, coneixes llocs i gent nova, i a més a més pots viure de l’handbol i passar-t’ho bé. Ara ja és diferent, busques una estabilitat, estar més tranquil·la, tenir feina i poder-la compaginar amb l’handbol.
