Fa menys de deu dies estaves a Terrassa i ara ets a Sassari, Sardenya. Com va el “jet lag”?
De moment estic aquí tres mesos. La idea és veure si funciona i després si hi ha la possibilitat de continuar ja veurem què fem amb la família, però de moment visc el dia a dia. Jo estic aquí perquè m’arriba l’oportunitat d’agafar un equip que no és de taula baixa, que és el que he estat acostumat a treballar últimament, amb equips amb situació complicada o salvar categories. És difícil estar separat de la família, és evident, però de moment és un període curt. Seria una altra cosa que fos un període més llarg. A més la meva dona, la Natàlia, ho ha comprès sabent la il·lusió que em feia, i sempre m’ha donat la facilitat per poder treballar en aquests projectes. Li estic infinitament agraït.
Sempre has dit que ets persona de reptes. Quin és el teu repte aquí?
Se’m dona l’oportunitat d’agafar un equip que ara va segon a la lliga italiana. Si que és veritat que està cinc punts de diferència del líder, que és una diferència important i per tant l’objectiu de guanyar la lliga és difícil ara, però sí que quedant segon l’equip entraria a Europa que és un dels objectius. Aquest any ha jugat a Europa també, quedant eliminat a la primera ronda. Evidentment que em marco com a objectiu ficar l’equip a Europa, que és un objectiu diferent al que he estat treballant sempre i ja estic treballant en això.
El meu repte quedant onze partits és fer “lo impossible”. Evidentment que és molt difícil ja que no depenem de nosaltres mateixos, i no podem controlar el que fa l’altre. Jo l’únic que puc fer és fer la nostra feina el millor que puguem i arribar fins on arribem. Jo no dic mai que és impossible. És com quan vaig estar a Cangas, no pots controlar el que faran els altres però sí la teva feina.
Com ha estat la transició?
El canvi d’entrenador es va fer abans de l’últim darrer partit, que ja el va portar el que era ajudant i ara és ajudant meu. Ara tenim tres setmanes [sense partits] per poder treballar tranquil·lament perquè hi ha competicions de seleccions, però el problema és que tenim tres jugadors que estan amb la selecció i és difícil treballar l’equip col·lectivament. És un handicap però no vol dir que no puguem buscar alternatives.
Quin nivell d’handbol t’has trobat a Itàlia?
El nivell, no ens enganyem, és més baix que una Asobal per exemple. Però sí que hi ha molta diferència entre els primers i últims de la lliga, sí que és veritat m’he trobat un grup amb jugadors de bastant de nom i potencial. Tenim per exemple tot un Federico Vieyra que l’any passat era a l’Ademar de León. Són jugadors de nivell contrastat. Hi ha una varietat molt gran amb jugadors de gran qualitat i altres amb menys, però aquesta és la feina de l’entrenador, aconseguir que tothom rendeixi.
I a nivell de professionalitat, el teu equip en concret?
Tinc un grup de professionals que viuen aquí a l’illa de Sardenya i que ens dediquem exclusivament a l’handbol, i llavors hi ha un grupet de quatre jugadors de la casa que tenen altres feines i ho compaginen amb l’handbol. S’intenta treballar com es pot amb aquesta situació, però em trobo amb un grup amb bastants jugadors professionals.
Com et reben els jugadors. Ha estat un canvi per ells?
Hi ha un canvi sí. Han volgut professionalitzar-ho molt més tot. Estaven amb un entrenador que portava setze anys a l’equip amb un altre tarannà. Cal dir que és un grandíssim entrenador i ha guanyat moltes coses a nivell femení també. Però m’arriba que el canvi és positiu i m’arriben informacions que estan contents i els jugadors estan molt a gust. Tothom està entenent el que volem, la dinàmica dels entrenaments, estan súper implicats i això és un orgull per l’entrenador.
Quin potencial de creixement li veus a l’handbol italià? Creus que li pot passar com a Portugal per exemple?
Jo crec que sí. És un país en què l’handbol cada vegada va treballant una mica millor i això es tradueix en que hi ha diversos jugadors italians que estan jugant diferents lligues de diferents països, a Espanya, França o Alemanya. Això mostra que hi ha qualitat a nivell individual de jugadors i crec que tot això, com ha passat amb altres seleccions, també nodreix l’handbol del país. Jo crec que l’handbol aquí anirà creixent i a més, n’estic seguríssim.
Quin creus que és el teu tret diferencial perquè es fixin de tu tan lluny?
Aquesta vegada estava al Terrassa, però amb la facilitat d’haver acordat que si hi havia una oferta important que em donarien la facilitat de poder sortir. Vaig rebre la trucada d’una persona d’Itàlia, que em va comentar que si hi havia la possibilitat de poder-me incorporar, vam parlar i es va acabar acordant. Em consta que hi havia altres entrenadors també a nivell espanyol que eren opcions. Hi han hagut jugadors que em van escriure dient que havien demanat referències de mi, i crec que tinc bones referències en aquest aspecte, i això crec que va ser determinant. A part que sóc una persona que quan m’implico en un projecte, ho pateix la meva família que ja ho sap, que hi estic ficat al 200% i sóc molt treballador. Això és el que produeix que després arribin aquestes ofertes i amb els anys també es valora.
Si haguessis de definir el teu model de joc en dos conceptes?
La gent que em coneix i ha vist els números sap que m’agraden els equips que defensivament són “aguerridos”, molt junts, molt compactes. I en atac tinc uns sistemes d’atac que permeten treballar diferents situacions i explotar les qualitats individuals de cada jugador.
“Va ser la meva formació inicial, en moltes categories de base del Granollers fins que en Manolo Montoya em va demanar que l’ajudés al primer equip. Allà vaig aprendre molt de la gestió i a més em dedicava molt a l’edició de vídeo i anàlisi de rivals. Estàvem a la lliga i EHF i imagina’t la de vídeos que he arribat a analitzar! Això nodreix moltíssim, veure formes de jugar, jugadors, tendències… són coses que vas aprenent”.
“Sempre tens l’espina de dir què passaria si fos primer entrenador i com ho portaria i és el que em va motivar a tirar endavant. Jo abans era professor d’Educació Física i tenia, entre cometes, la vida solucionada fent de professor, però sempre m’han agradat els reptes, però va sortir la possibilitat i parlant-ho amb la família vam dir “ho vull provar”. I des del ’“ho vull provar” mira on hem arribat ara! [riu].
“Hi vaig aprendre molt. Era un club que econòmicament estava bastant malament, amb els jugadors que portaven sis mesos sense cobrar, i això em va ensenyar molt”.
Villa de Aranda (Lliga Asobal):“Vaig disfrutar i aprendre moltíssim aquella temporada, amb un grup de treball molt maco. Va ser la meva primera temporada a Asobal”.
“Moltes experiències i situacions, però una mica més difícil perquè allà encara són de l’antiga escola i de vegades tot i tenir bons resultats has de marxar, però aprens”.
Kazma (Kuwait):“N’extreus que és un lloc difícil. Veus una cultura de poca implicació i poc treball. Vaig aprendre a improvisar, ja que de vegades em trobava cinc jugadors, un altre dia quinze o un altre te n’arribaven quatre de nous. Són països que paguen molt bé, però no era un lloc per poder créixer sinó més aviat per acabar la teva carrera”.
“Una etapa de formació, viatjant a diferents països. Vaig poder veure el Talant Dujshebaev, el Manolo Cadenas…”
“Va coincidir amb el meu primer fill i vaig estar aquí un temps, fins que va sorgir la possibilitat de tornar a marxar”
“M’havia quedat amb alguna espineta clavada, però vam tenir certs problemes extraesportius. Allà hi vaig anar amb l’Aleix i altres jugadors, però quan jo vaig marxar els vaig recomanar que acabessin la temporada”.
Cangas del Morrazo (Lliga Asobal):
“Quan parlo de Cangas se’m posa la pell de gallina. Les sensacions i el que hi vaig viure allà, me n’he adonat que el cos ho recorda. Vam agafar l’equip a vuit punts de la salvació a la mitja volta, i molts companys em deien que què anava a fer allà, que era un “suïcidi”. L’equip va respondre molt bé. Vam fer un anàlisi molt complet dels problemes que teníem i les solucions que podíem aportar, i a partir d’aquí vam trobar les solucions i els resultats van arribar i ens vam salvar a falta de dues jornades. Va ser genial. Súper content d’haver estat allà i d’aconseguir una cosa que semblava una utopia”.
Handbol Terrassa:
“Després d’una segona temporada a Cangas, amb l’equip estable, vaig decidir que ja havíem aconseguit el repte i coincidint amb que la meva dona estava embarassada, i vam decidir tornar a casa tranquil·lament. De Terrassa tinc moltes paraules bones i d’agraïment. Ho puc dir de molts llocs, però més en concret de Terrassa. He pogut treballar lliurement, es va poder portar un jugador estranger, hi han apostat fort perquè era primer any en aquesta categoria. Vam trobar una junta directiva amb moltes ganes i vam treballar molt bé. Si haguéssim estat en una zona complicada segurament m’ho hagués pensat molt més, ja que m’ha costat molt deixar l’equip. Deixo una part del meu cor al Terrassa”.
I a part de tot el que hem parlat, tens un projecte empresarial, Esports Màgics.
Sí, és un projecte de casals d’estiu que va començar en un parell de centres però que ha anat creixent moltíssim. Ara estem en set centres de campus d’estiu i hem arribat a tenir 800 nens. Amb una metodologia que està agradant moltíssim, no dedicada exclusivament a l’handbol. Hi aplico la meva manera de fer, el fet de treballar molt i al 200%. La gent em diu “Sí que tens sort”, però jo els hi dic “No, és quan més treballo més sort tinc”.
Com compagines els teus moviments amb tot plegat?
No em queixo, i puc compaginar-ho. Sempre ha estat com un hobbie, com a projectes i objectius. Això m’ho permet. Em puc dedicar a l’handbol i a la gestió de l’empresa ja que el temps em dona per les dues coses. I com que el període dels campus és a l’estiu. Sóc un tio de molt currar, i de vegades em falten les hores sí. Però aprens molt a derivar la feina i a treballar en equip. Tinc un grup de treball del voltant de 80 persones, i són ells els que donen la cara. Jo marco directrius, filosofia i forma de treballar. Sempre els dic que jo m’encarrego de gestionar les queixes, les celebracions sempre per ells que són els que donen la cara. I t’has de rodejar de gent que són de confiança. I amb l’handbol ho veig igual.
I ara quins plans teniu?
Amb la meva dona hem après una lliçó, de voler fer plans de futur i veure que el present et canvia la situació. Vivim el present ara. Realment no m’he plantejat si d’aquí tres mesos si hi haurà la possibilitat de seguir aquí. Jo ara el que vull és amb tres mesos fer el millor que pugui aquí a Itàlia. que vegin que els entrenadors catalans som gent currant i que ens volem donar a conèixer i respectar. I és aquest el meu objectiu ara per ara.
