Montse Alcoba és un dels noms més singulars de l’esport català. Mestra de professió i vocació, durant molts anys ha procurat compaginar la pràctica de l’esport adaptat amb les responsabilitats familiars. Ara comença a mirar l’esport des d’una perspectiva més ambiciosa, amb ganes de dedicar-hi més temps i progressar entre les millors aixecadores de pes del món. La primera gran cita d’aquest camí que la portarà fins a París 2024, per a Alcoba, passa per Tòquio.
Com estàs vivint l’experiència d’anar als Jocs?
Com unes vacances, tot el que tenia planejat està sortint millor del que em pensava. Fins a dia d’avui només faig que entrenar per arribar en el millor estat de forma possible.
Tant entrenar… podràs superar els objectius preestablerts?
Crec que sí, però ara mateix aconseguir una medalla és inviable. Em vaig classificar en vuitena posició. Sortir d’allà amb un diploma paralímpic i havent batut el rècord d’Espanya seria tot un èxit, així que aquest és el doble objectiu que persegueixo al Japó.
Com vas començar a fer halterofília?
Porto uns dos anys i mig, quasi tres, entrenant. Seriosament ho faig des del passat mes de setembre. Vaig començar de casualitat, ja que abans feia bàsquet sobre cadira de rodes. Recordo que estudiava i no tenia temps per entrenar… i vaig haver de buscar una alternativa per seguir fent esport. Això va fer que comencés a anar al gimnàs, primer a Terrassa. D’això ja fa anys, ho vaig haver de deixar perquè vaig tenir el segon fill i era inviable.
Quan ho vas reprendre?
Quan la meva filla va començar extraescolars vaig tenir temps de reenganxar-m’hi. Ella feia natació a Sabadell i jo l’acompanyava i durant aquella estona feia peses. Era el 2017, però llavors anava per lliure, no tenia entrenador.
Com ho feies?
M’ho planificava tot jo. Tenia una idea bàsica d’entrenaments, ho feia per sensacions. Fins que em vaig apuntar al campionat d’Espanya i no va anar del tot malament. Allà hi havia el seleccionador i em va comentar que si aixecava 97 quilos aniria a l’Europeu.
I hi vas anar.
Sí. A més va ser una passada, perquè vaig aconseguir una medalla de plata. Es van alinear els astres i una de les dues que es barallaven per les medalles va fallar i ho vaig aprofitar.
Què vas pensar quan es va penjar la medalla?
Que m’hi podia dedicar de manera professional. Continuava sense tenir entrenador, però seguia una dieta i em vaig apuntar a crossfit. Un cop allà em van fer una planificació per anar millorant.
Montse Alcoba: “Fins el mes de setembre no he comptat amb un entrenador específic”
Però fins al setembre de l’any passat no vas tenir un preparador com a tal…
Exacte, en una de les competicions vaig demanar-ne un. Em van donar el contacte de l’entrenador de Terrassa, Vaig anar a provar i em va agradar. Es diu Toni Vallejo i es entrenador explícitament d’halterofília, però tenia més coneixements que jo. Vaig tenir moltíssima sort.
Quan te’n vas assabentar que aquest estiu podries competir a Tòquio?
Va ser en una competició a Dubai. Teníem dues pantalles: una amb els noms i els pesos aixecats; i una altra amb el rànquing per anar a Tòquio.
Tens alguna ajuda per anar-hi?
A nivell econòmic no. Però el Comitè Paralímpic Espanyol em paga totes les despeses del viatge. El cert és que m’estan tractant molt bé. Estan tenint petits detalls molt valuosos. Això repercuteix en el meu entrenament.
Què n’esperes d’aquests Jocs?
Són els meus primers Jocs. M’és igual estar tancada o no. No vaig a fer turisme, vaig a competir. Tinc una vida, si pogués arribar, competir i marxar el mateix dia, millor que millor per a mi i la meva família.
París 2024… ho veus viable?
Sí, soc molt ambiciosa. Allà vull lluitar per les medalles. Espero haver completat ja un cicle sencer al màxim nivell per aspirar a cotes majors.
