La cooperativa conformada per l’equip de la Fosbury ens estrenem com a empresa editora de la revista amb el número #36, el primer de la nova etapa del projecte periodístic de tot l’altre esport. Amb nova capçalera i format per afavorir una lectura més reposada, publiquem una revista de 132 pàgines en forma pràcticament de monogràfic per endinsar-nos en l’esport durant el franquisme. Fa uns dies vam presentar la portada (la podeu descobrir aquí) i avui us presentem els continguts d’un número que ja podeu adquirir a través de la nostra web.
En les darreres dècades hi ha hagut diverses publicacions que s’han fixat en l’esport durant el franquisme i malgrat això des de la Fosbury feia temps que teníem ganes de dedicar temps i espai al vincle entre esport i franquisme per oferir una mirada general al període que alhora comptés amb la veu d’alguns dels seus protagonistes i amb històries petites i grans que pensem que val la pena conèixer. Per tot plegat en aquest número comptem amb la col·laboració de persones que han estudiat a fons l’esport durant el franquisme en alguna de les seves vessants com Dolors Ribalta, Pau Casanellas, Xavier Pujadas o Carles Santacana.
Herois del franquisme i les grans oblidades
El primer tram de la revista posem context a l’època, fins i tot més enllà de l’esport, amb una cronologia d’esdeveniments destacats des del final de la Guerra Civil fins a la mort del dictador. Tot seguit, analitzem el vincle del règim amb l’esport en el bloc “Herois del franquisme”, una etiqueta que s’escau més en la propaganda que va fer el franquisme que no pas amb el posicionament polític o el suport material que van rebre els protagonistes de les fites esportives. Una entrevista en profunditat al tennista Manuel Orantes, d’origen humil i resident al barri del Carmel barceloní des de ben petit, ens permet entendre com va viure una trajectòria de gran èxit en un règim com el franquista.
Com a cara B d’aquest plantejament, també ens fixem en el paper de les dones esportistes, donant veu a la nedadora olímpica Mari Pau Corominas i apuntant les claus que van limitar la pràctica esportiva femenina. En aquesta mateixa línia dediquem unes quantes pàgines al cas de l’atleta trans Jordi Torremadé, una de les històries concretes que tracem a la revista que transcendeixen allò que va viure el seu protagonista.
De l’antifranquisme esportiu a Samaranch
El franquisme va tenir contestació des de molts sectors i l’esport no n’és una excepció, encara que no plantés cara de forma organitzada i massiva. En aquest sentit ens fixem en com el muntanyisme va ser un espai de reivindicació en diferents àmbits i també en com el règim va menystenir profundament allò que no quadrava amb el seu ideal esportiu i que per la seva vessant popular i d’arrelament social i lingüístic podia escapar del seu control, com la pilota valenciana. Per contra, un dels esports que més va utilitzar el règim com a eina de propaganda va ser la boxa, que radiografiem al reportatge “Els punys del règim“.
Un dels noms que és present en diversos moments del monogràfic és el de Joan Antoni Samaranch, a qui cal considerar el nom més rellevant de la dictadura en l’àmbit de la gestió esportiva. De Samaranch se n’han escrit panegírics i també alguns articles crítics i en un monogràfic com aquest hem optat per dedicar-li únicament una pàgina de forma exclusiva i mirar de no ser reiteratius. Amb ganes d’oferir una mirada complementària a la seva trajectòria, fem un reportatge sobre el Club Samaranch, un equip poliesportiu format per treballadors de la fàbrica tèxtil que el pare de Joan Antoni Samaranch va obrir a Molins de Rei i que gràcies als contactes del futur president del COI va portar a la pista de la fàbrica a equips com el Real Madrid de bàsquet o la selecció d’hoquei patins campiona del món.
En una mirada sectorial que consideràvem necessària ens fixem en el sorgiment i lent creixement de l’esport adaptat durant el franquisme i tanquem el monogràfic amb una mirada a allò que Franco s’endugué: l’esport republicà dels anys 30.
Tercer Temps
El nou format de la Fosbury manté el tercer temps com una secció final que ens permet analitzar un parell de temes en profunditat més enllà del monogràfic. En aquesta ocasió conversem a fons amb Mia Ordeig, un dels grans noms de l’hoquei sobre patins català que després d’una llarga trajectòria d’èxits a la pista estrena nova etapa com a tècnic de l’equip femení del CP Voltregà, i dediquem el reportatge a presentar un estudi sobre els noms de dona presents a les instal·lacions esportives i carrers dels Països Catalans per evidenciar el llarg camí que queda per recórrer a l’hora de construir un imaginari de referents esportius que inclogui de forma efectiva a les dones.
