Els primers esquís
Als països on la neu és present bona part de l’any, esquiar ha estat una necessitat des de sempre no com a esport, sinó com a simple mitjà de desplaçament. I dir “des de sempre” és gairebé literal. Hi ha constància de la presència de l’esquí a la Rüssia central ja al 7è mil·leni aC però a Europa, la seva entrada va tenir lloc pel nord. L’ús de planxes de fusta sota els peus arribà de la mà de poble sami.
Els sami ocupaven Lapland (Lapònia), al nord d’Escandinàvia, territoris de l’actual Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Tot i que la cronologia inicial del poble sami és incerta, la seva presència en regions de Finlàndia es remunta cap al 8.000aC. Anomenats despectivament “lapons” (terme que té un significat pejoratiu), els sami tenen una llengua i una cultura pròpia. Avui viuen bàsicament entre Suècia i Noruega i disposen d’un parlament propi, després de patir-hi fortes persecucions i intents d’assimilació sobretot durant la primera meitat del segle XX.
El mot actuai “esquí” prové del terme norueg “skiö”, que es refereix als troncs llargs i prims i té d’altres significats, relacionats també amb estructures de fusta. Alguns estudiosos defensen que el mot sami ” čuoigat”, que expressa el verb “esquiar”, té una antiguitat d’entre 6 i 8 mil·lenis. L’historiador romà Tàcit, que vinqué entre els segles I i II dC, parla en un dels seus textos d’una comunitat, els Fenni, que ha estat identificada amb els samis.
Proves arqueològiques
L’arqueologia ha donat evidències de l’activitat esquiadora dels sami de fa més de 6.000 anys. Els entorns congelats d’Escandinàvia boreal ocupades pels samis han permès la conservació de fins a 300 esquís de fusta, cosa que els confirma com els introductors de la pràctiva a Europa. La majoria de les peces trobades daten del cinquè mil·leni aC i bàsicament, son de dos tipus diferents. Es diferencien per la manera de lligar el peu i també per la llargada. A les zones septentrionals eren més llargs i prims, i s’ajustaven al peu amb uns llaços. Els esquís anomenats “del sud” en canvi, es lligaven al turmell, enmig de dues peces elevades. Ambdues tipologies responien a diferents necessitats d’adaptació al medi. Els del sud de Finlàndia eren aptes per a neu pesada i abundant, i els del nord de Suècia facilitaven lliscar sobre neu compacta.
L’anomenat “esquí de Hoting”, conservat al museu de l’esquí d’Estocolm, és considerat un dels més antics del món. També al nord de Suècia, en una zona pantanosa de Skellefteå, s’hi trobaren el 1929 dues peces excepcionals. Tot que una es va malmetre en treure-la de l’entorn aquós i es va pràctivament desintegrar per l’acció de l’oxigen sobre la fusta, l’altre encara es conserva. És l’esquí anomenat Kalvträsk. Gràcies al Carboni 14, es va datar en 5200 anys d’antiguitat. L’estudi de les peces deixà clar que el propietari els havia reparat amb tendons. Tembé presenten un rebaix a la part inferior per passar-hi les corretges per evitar el fregament.
Altres troballes, potser més espectaculars, son els gravats i pintures rupestres on s’hi veuen escenes d’esquiadors. Hi ha zones del nord d’Escandinàvia molt riques en aquests elements, com a Alta (Noruega) prop del cercle polar Àrtic, on hi ha milers de figures incisses a la roca que daten de fa més de 4000 anys. Una d’elles mostra una figura humana caçant un animal amb arc a la mà sobre esquís amb la punta aixecada.
Potser la peça més famosa però és la de Rodoy, a la illa de Tro (Noruega), datada fa 5000 anys. Mostra una figura humana sobre esquís amb un pal a les mans, tot i que no és la única. Hi ha d’altres exemples de gravats a la roca, com l’anomena Boloman, descobert el 2001. És una figura d’uns 2mt de llargada que representa un individu sobre esquís. Com a element interessant, en aquest cas s’hi detallen els esquís ben lligats al peu.
Esquiar amb un sol pal?
Les diferents troballes arqueològiques porten a pensar que en aquests primers temps s’esquiava utilitzant un sol pal. Alguns artistes del s.XVII així ho plasmaren a les seves obres. Fa pensar que els esquís per als samis, era equivalents als cavalls per a les cultures del centre d’Europa. Constituïen un mitjà de transport ràpid i calia mans lliures per actuar sense treure’ls, com caçar o transportar material. Podríem dir que “vivien” sobre les fustes
Els esquiadors de fa mil·lenis “remaven” doncs, amb un sol pal, prenent segurament el model de les canoes. Els desnivells de les àmplies zones on s’han trobat esquís no son pronunciats. Aquests facilitaven el desplaçament bàsicament en horitzontal, similar al que entenem avui per esquí nòrdic. No es comprendria la cultura sami, la seva activitat i el seu abast sense els esquís. No era només qüestió de desplaçar-se. Sense la velocitat que els esquís permetien, no hagués estat possible la cacera de rens, vital per a la seva subsistència.
Una desgràcia patrimonial…
Tornant a l’esquiador de Rodoy, aquest era un des jaciments arqueològics més importants de Noruega. No en va, es va prendre aquesta figura com a model dels pictogrames dels jocs olímpics d’hivern del 1994 a Lilehammer.
“Era” i ja no ho és, perquè la figura ha estat greument malmesa en darrer mes d’agost. És un acte que recorda la “restauració” de pandereta de l’Ecce Homo del santuari de la Misericòrdia de Borja. El cas però és molt més greu, donada la importància de la peça malmesa.
Totalment aliens al fet que l’art rupestre no és sempre fàcil de distingir, dos joves van considerar adient millorar-ne la visibilitat. Així, tal i com informava la premsa local , es van dedicar a rascar amb un punxó tot el traç de la figura. No cal dir que el ratllat a consciència ha destruït totalment la pintura. Un crim contra el patrimoni resultat de la “bona fe” que obre de nou el debat sobre la protecció del patrimoni.
* Article d’Eugeni Junyent, editor d’Històries d’Europa
