Molts esports tenen l’origen en activitats de la vida quotidiana que, convenientment regulats, han acabat esdevenint diversió. Alguns tenen a veure amb les funcions més bàsiques, com córrer, saltar, escalar o nedar; d’altres, amb activitats humanes relacionades amb la supervivència com caçar o pescar; i molts més tenen l’origen en activitats professionals i la competència per saber qui és el millor en un determinat ofici. A mig camí de la supervivència i “l’activitat humana” també tenim la guerra, raó de ser i del desenvolupament de molts dels esports actuals des d’època antiga, sobretot en els esports d’equip, on la importància de “la tàctica” és bàsica. Un exemple d’esport descendent directe de la difusa barrera en el món antic de la cacera i la guerra és el llançament de javelina, al capdavall, el llançament d’una llança, ras i curt.
Evidentment, els esports han anat evolucionant i ja no llancem les javelines contra esclaus ni en mig del camp de batalla (o de cacera), sinó a estadis d’atletisme i intentant evitar travessar un jutge. Però en l’estil i en la forma de llançament, en aquest cas poc s’ha evolucionat des d’època romana, i no perquè no s’hagi intentat. La innovació, és important en qualsevol àmbit, també en l’esport. Einstein va dir que “si vols resultats diferents, has de fer coses diferents”, i tal va ser el cas del protagonista que dóna nom a aquesta revista. A Fosbury, li costà que els companys se li riguessin, i comptà amb la incomprensió i menysteniment de molta gent abans no demostrés a tothom que ell tenia raó en fer les coses de forma diferent a com “sempre s’havia fet”, passant a tenir avui un reconeixement general. En el cas però que avui explicarem sobre la javelina, contràriament a Fosbury, el reconeixement no va arribar mai.
Les javelines s’havien llançat sempre de la mateixa manera: agafant inèrcia en cursa, posant el braç enrere, i quan l’alteta arriba a la seva força màxima, clava el peu i deixa anar la llança amb totes les seves ganes. Igualment com hagués fet un soldat hoplita clàssic en vistes de la fugida dels enemics fa 2.500 anys. Una innovació en això va sortir de les terres basques a començament del segle XX, passant en pocs anys de les canteres basques a l’or olímpic, el: Palankariak. El Palankariak, està considerat actualment un esport rural o popular, consistent en el llançament d’un llarg bastó el més lluny possible. L’origen es troba en els barrinadors de les mines que feien forats per introduir càrregues explosives, un ofici practicat des del segle XVII i estès per tot bona part del territori basc. Als anys 30 del segle XX, moltes normes de les recentment recuperades olimpíades estaven a les beceroles, i els bascos van introduir el Palankariak i la seva peculiar forma de llançament a les competicions que, de no haver estat per la guerra hauria estat esport d’exhibició a les olimpíades de Berlín del 1936.
A diferència de “com sempre s’havia fet”, els bascos llançaven el pal d’una forma peculiar, fent-lo girar al voltant del propi cos perquè agafés embranzida. El gran innovador de passar del pal barrinador (de múltiples formes i llargàries i darrerament metàl·lic) a la javelina va ser Felix Erausquin. Al 1956, en plena dictadura franquista, Erausquin al nostre Estadi Olímpic de Montjuïc, va llançar la javelina com sempre havia vist fer als seus correleginaris llançar els pals. Resultat: record d’Espanya amb 74,32m, més de 10m que l’anterior marca. I com aquell qui diu, sense despentinar-se.
Aquestes marques obria les portes a les olimpíades a uns atletes que patien fortament l’autarquia de la dictadura, alhora que obria la caixa dels trons de la diplomàcia internacional, poc predisposada a que un “atleta” panxut i quasi en la cinquantena fes ombra als joves atletes nòrdics, i molt menys representant la dictadura d’aquell ridícul dictador tap de bassa. Cal dir que alguns atletes d’aquestes disciplines encara portaven boina i de fet, alguns eren més pastors que atletes!
A nivell de política internacional, però, el que s’estava coent era més gran i es va materialitzar el 1957 als Tractats de Roma, on es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE), antecedent directe de l’actual Unió Europea. Per contra, l’estat espanyol a dures penes començava a fer gestos per sortir-se’n de l’aïllament autoimposat per Franco. Com? Mitjançant els pactes amb els Estats Units del 1953, pels que se’ls cedia la instal·lació de bases militars a canvi d’ajuts econòmics, pactes que van permetre l’ingrès a l’ONU el 1955. Aquest nou aliat estratègic “contra el comunisme” dels EEUU va tenir la seva imatge de glòria en l’abraçada de Franco al President Eisenhower el 1959.
En aquest context van arribar les olimpíades del 1960 a Roma, les primeres que serien retransmeses per televisió (començava el gran negoci) i la primera vegada on es faria versió paralímpica. Unes olimpíades “modernes” però amb rèmores fortes del passat, com la separació física de les residències d’homes i dones. En aquest estat de coses, la delegació espanyola (encara liderada per militars i sota l’atenta mirada del règim) va poder aportar la seva delegació més extremadament atapeïda: 145 persones. En aquesta delegació, l’hereu d’Erausquin, l’aventurer Miguel de la Cuadra-Salcedo Gayarre, un basc-navarrès (segons les seves pròpies paraules) nascut accidentalment a Madrid el 1932 (actualment és ambaixador d’Euskadi), n’era el gran heroi i la persona sobre la qual se centraven totes les mirades. De la Quadra va tenir una llarga vida com a periodista i actualment és director del projecte creat per ell mateix La ruta Quetzal, però abans de tot això va ser un reconegut esportista i precisament, expert en el llançament de javelina a la basca.
De la Cuadra era ja tot un personatge a qui agradava anar per lliure i que es creia això de l’olimpisme, fins al punt que se’n va anar a l’Olimp de veritat, a Grècia, per fer entrenaments i el trasllat cap a Roma no el va fer amb la resta d’atletes, sinó en Vespa amb el seu germà. De la Cuadra ha donat sobrades explicacions de quina era la situació dels esportistes en aquesta època: “érem autèntics autodidactes“, “els boxejadors i lluitadors es van passar tots de pes, perquè a la zona olímpica es podia menjar de tot a qualsevol moment, en contrast de la penúria d’aquí (espanyola)”. De la Cuadra, havia après el llançament a la basca de javelina directament d’Erausquin i de fet, el va fer públic i notori mundialment en un exhibició a París el 1956, en el marc de la preparació per a les olimpíades de Melbourne.
El rebombori que va generar la forma fàcil, i sense esforç aparent, de pulveritzar tots els rècords haguts i per haver per part de De la Cuadra van alertar els organitzadors de Melbourne, els quals van instar la federació (IAAF) a que redactés unes normes de seguretat enfront aquells llançaments que consideraven “perillosos per als no avesats“. Aquesta nova normativa deia que no es podia donar l’esquena a la direcció del llançament i d’aquesta manera, les dues o tres passes que feia el llançador girant amb la javelina al voltant del cos, no es podien fer. A Melbourne no hi va anar cap delegació espanyola, i es va vendre amb el victimisme propi del règim, com un “tots van contra Espanya i ens tenen mania”, però la realitat era que Austràlia estava molt lluny i els diners dels americans encara no fluïen tant bé com per pagar bitllets d’avió. Arribar-hi en Vespa hagués estat difícil.
Erausquin, però, no es va rendir. Va adaptar el llançament a la normativa i el mateix De la Cuadra el perfeccionà. Només amb una sola passa, sense donar l’esquena, tal com es demanava, i els rècords del llançament a la basca en javelina van continuar, fins que una nova normativa abans mateix dels jocs de Roma va clavar l’estocada final a l’estil: “mai en cap moment la punta de la javelina pot mirar al públic”. Fins i tot amb l’estil d’una sola volta hi havia un moment en que això passava i per tant, a Roma, De la Cuadra va passar més estona fent exhibicions als companys de totes les nacionalitats que competint. La innovació va desaparèixer de l’esfera internacional i a l’estat espanyol, el llançament de pal a la basca va ser una disciplina acceptada fins el 1960, però per al llançament de javelina s’acceptaren les normes internacionals.
Per fer-nos una idea de l’eficàcia del llançament a la basca, res millor que mirar unes dades. El millor llançament del 2014 ha estat de 89,21m i en el moment dels Jocs de Roma, el rècord era pel Norueg Egil Danielsen amb 85,21m, rècord que va millorar el txec Jan Zelezny fins als 98,48m, actual rècord del món. El llançament registrat de De la Cuadra, dels anys 50 i amb l’estil basc, fou de…112,30m. El mateix Erausquin en una mostra a Vitòria el 1957 (tenia 51 anys) va fer un llançament de 94,50m!
Els bascos són especialistes a posar coses en òrbita a l’estil una mica brut! És un ocell, un avió? No!, una javelina basca! Tan és així que de fet, el rècord encara no s’ha superat. Malauradament, només hi ha hagut una excepció en el món de les olimpíades pel que fa a normativa en la seva aplicació. I va ser aquesta de la javelina: les normes de 1960 s’aplicarien de forma retroactiva, és a dir, dit simplement, totes les marques aconseguides anteriorment amb l’estil basc van quedar oficialment esborrades. D’aquesta manera la innovació no va triomfar aquesta vegada, almenys als jocs olímpics, perquè als indígenes de l’amazones que De la Cuadra va visitar després els va encantar el sistema de llançament.
Publicat a La Fosbury #4