Albert Herrero: “M’agradaria que hi hagués més connexió entre les curses de muntanya i les d’orientació”

14 minuts de lectura

Entrevistem l’atleta lleidatà, un dels corredors de referència en el rogaining mundial

Albert Herrero (Lleida, 1982) és corredor de rogaining, una modalitat de les curses d’orientació en què per parelles els corredors han de córrer passant el més ràpid possible per una sèrie de punts de control amb l’ajuda d’un mapa. Herrero fa parella amb el letó establert a Torredembarra Andris Ansabergs i l’any passat es van proclamar campions del món d’aquesta disciplina a República Txeca. Enguany no han pogut revalidar el títol, es van penjar la plata al Llac Tahoe (Califòrnia) quedant per darrere de la parella estoniana formada per Timmo Tammemäe i Sander Linnus.

Herrero és un apassionat dels mapes i les curses de llarga distància, però sent el rogaining una disciplina minoritària no pot viure només de l’esport. El lleidatà va estudiar enginyeria de camins, física i va fer un doctorat en hidràulica de rius, dedicant-se a la recerca fins fa uns cinc anys, quan juntament amb un company que va conèixer en l’ambient de les curses de muntanya van crear una empresa d’enginyeria especialitzada en temes d’aigua, infraestructures hidràuliques i estudis relacionats amb rius i el cicle de l’aigua. Parlem amb el corredor català per saber més coses sobre el rogaining i quins plans té per a la temporada vinent.

Bona tarda Albert, gràcies per atendre la trucada de la Fosbury. Primer de tot, què és el rogaining?

El rogaining és una modalitat de l’esport de curses d’orientació. Les curses d’orientació en general consisteixen a córrer amb un mapa passant el més ràpid possible per una sèrie de punts de control i la particularitat de la modalitat del rogaining és que les fites o els controls no estan ficats en un ordre preestablert que tu has de seguir, sinó que tens un mapa d’una certa superfície, d’un cert territori en què hi han distribuïts una sèrie de fites o punts de control, cadascun dels quals té una puntuació. Llavors, tu el que tens és un temps màxim per fer el màxim nombre de punts possible. No de fites, sinó de punts i obtenir la màxima puntuació passant per una sèrie de controls, cadascun amb la seva puntuació. Llavors, aquest temps màxim pot anar des de 3 hores en curses populars fins a 24 hores en campionats internacionals.

Les fites són els punts pels quals has d’anar passant i els quals et donen una puntuació. Ho tens tot marcat al mapa i el que trobes quan estàs allà és un cub taronja i blanc que ja és característic del rogaining a tot el món i un petit dispositiu electrònic que està clavat a terra on tu, amb un altre dispositiu electrònic que tens al canell o al dit fitxes, per dir-ho així, de manera que queda registrat que tu has passat per allà i al final de la cursa queden registrats tots els punts de control o fites pels quals has passat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Albert Herrero (@albertherrerotrail)

No totes les balises donen els mateixos punts.

No, a les curses populars les fites van de 3 punts a 9 punts, però en aquestes de 24 hores hi ha fites des de 2 punts fins a 10 punts. No s’ha de mirar tant la densitat de fites sinó la densitat de punts. Si el meu mapa és un rectangle el divideixo en 6 parts i llavors compto els punts que tinc a cada quadrat i així em faig una idea de quina zona he de prioritzar.

 

Albert Herrero: “Si el mapa és un rectangle el divideixo en 6 parts i compto els punts que tinc a cada quadrat per saber quina zona he de prioritzar”

Una vegada vas perdre la polsera i et van haver de desqualificar, no?

Sí, el 2019 estàvem fent el campionat del món aquí a la Molina i em va caure el Sport Ident, que és aquest dispositiu electrònic que nosaltres portem i que ens serveix per fitxar. El portes amb una cinta que en teoria ha de ser molt sòlida, però sí que és veritat que aquella vegada estava plovent molt i entre la pluja, que es va desgastar la cinta i que segurament jo em vaig enganxar amb alguna branca, em va caure, el vaig perdre i automàticament no tens manera de fitxar i et quedes desqualificat.

Explica’m una mica el teu currículum pel que fa a vida esportiva. Quins esports has practicat i com comences a practicar el rogaining?

Des de petit i fins als 18 anys jo feia atletisme, atletisme de pista i més aviat curtes distàncies perquè corria 400 i 800 metres llisos, llavors vaig estar uns anys que no feia cap esport així de manera estable, sobretot els anys més intensos de la universitat i cap al 2006 o així començo a fer curses populars sobre d’asfalt i algun triatló popular i el 2010 començo a fer curses de muntanya i alguna cursa d’orientació.

A nivell més intens cap al 2013 començo a fer tan rogaining com curses de muntanya de llarga distància d’una manera cada cop una mica més competitiva. En aquests deu anys he anat progressant i a nivell de curses de muntanya de llarga distància he fet alguns bons resultats com la ‘Ronda dels cims’ d’Andorra que vaig guanyar el 2018 o la Swiss Peaks Trail que és una cursa de 360 quilòmetres a Suïssa, que vaig fer tercer. En rogaining el 2017 vam quedar campions d’Europa amb l’Aurelio Olivar, que era el company amb qui corria abans, i quarts el 2018 i amb l’Andris Ansabergs, que és amb qui he corregut aquests dos darrers anys, l’any passat vam guanyar el Mundial i aquest any hem quedat segons.

El rogaining és un tipus de cursa a peu que combina la ultradistància amb l’orientació

Per què és important que sigui un esport en què es competeix per parelles?

És una particularitat que té aquesta modalitat i és que la modalitat és per equips. És el que la diferencia de l’orientació a peu clàssica, que és individual, i són equips de dos a cinc persones. Generalment, no obstant, els equips tendeixen a ser de dues persones, i això és un altre punt interessant perquè és una modalitat que obliga també a la gestió del treball en equip, a la gestió de les decisions, que és molt important perquè et passes 24 hores prenent decisions constantment, llavors la compenetració que tinguis amb el company també és un altre punt molt important.

Què és el que t’enganxa del rogaining, per centrar-te més en aquesta disciplina i no en les maratons de muntanya o en altres curses de llarga distància?

M’agrada combinar-ho, m’agrada fer també curses de muntanya de llarga distància més clàssiques, per dir-ho així, i m’agrada el rogaining. A mi sempre m’ha agradat molt tot el que tenia a veure amb els mapes i això és el que em va portar a ficar-me en les curses d’orientació i dins d’aquest esport la modalitat que és més de llarga distància, que és el que potser a mi m’agrada més, és el rogaining.

Això m’ha enfocat una mica cap aquí i també trobo molt atractiu el component d’estratègia que implica el rogaining. És a dir, no és només córrer i orientar-se amb el mapa, sinó que també té un component molt important que és decidir en quin ordre recorreràs els punts de control de manera òptima per fer la màxima puntuació. Això és un tema que trobo que és molt interessant i fa que el rogaining s’adapti bastant a allò que a mi m’agrada.

 

Albert Herrero: “No és només córrer i orientar-se amb el mapa, cal decidir en quin ordre recorreràs els punts de control per fer la màxima puntuació”

Com es fa i quina importància té analitzar el mapa abans de sortir a córrer?

Abans de l’hora de sortida et deixen un temps per preparar la teva estratègia, aquest temps depèn de com sigui de llarga la prova. En proves de 6 hores el temps que es dona acostuma a ser de 15 minuts, en proves de 12 hores acostuma a ser d’una hora i en proves de 24 hores és de 3 hores. És a dir, tens 3 hores abans per preparar l’estratègia.

El per què de tenir cada cop més temps a mesura que la prova és més llarga és perquè el mapa també és més complex. En un mapa de 24 hores tens més fites i moltes més combinacions i moltes més coses per analitzar. A més, en les proves de 24 hores hi ha el component que una part de la cursa serà de dia i una part serà de nit i és un altre factor a decidir. L’organització et dona el mapa i has d’estar tres hores analitzant, fent càlculs, mesurant distàncies, discutint amb el company sobre quina és la millor manera de cobrir el mapa. Sembla una tonteria, però la cursa comença tres hores abans perquè són tres hores d’activitat mental molt intensa. És com si abans de fer la cursa et fiquessin un examen de matemàtiques de tres hores. Podríem dir que són les 24 hores de la cursa més les tres d’anàlisi del mapa són 27 hores de cursa.

Traçar un bon recorregut sobre el mapa facilita molt la feina als corredors de rogaining

Mentre esteu corrent, podeu descansar?

En general, no. Hi ha algun punt on hi ha fonts d’aigua i et pares un moment a omplir els bidons, però tot ho fem de la manera més ràpida possible. Si vols anar a competir has de treure temps d’on sigui i no parem, podem estar 27 hores seguides sense dormir. Menges mentre fas la cursa i pares per coses imprescindibles, per canviar l’aigua o si hi ha moments en què ens desorientem i hem de reubicar-nos ens aturem, però això forma part de la cursa.

Vaja, que al final us passeu 27 hores a ple rendiment sense dormir…

Alguns dels gels que prenem durant la cursa porten cafeïna i també hi ha pastilles de cafeïna que en algun moment de la nit en pots prendre alguna, però si has descansat bé és factible aguantar bé una nit sense dormir. Si estic actiu no acostumo a tenir problemes de son, repercuteix més el tema de l’alimentació per poder mantenir l’esforç continuat durant tantes hores que no pas la son.

Si fas una cursa que impliqui una segona nit sense dormir ja és un altre tema. Llavors sí que jo almenys pateixo més, però passar 24 hores sense dormir no ha de per què ser un problema. A Califòrnia vaig patir una mica amb el jet-lag perquè a l’hora que correspondria a les tres de la matinada de Catalunya, que allà eren les set de la tarda vaig tenir una mica de defallida, però va ser per més culpa del jet-lag i de què no vaig descansar gaire bé els dies previs a la cursa que no pel fet de no dormir durant 24 hores.

Què és important i què valoreu per traçar l’estratègia a l’hora de definir el recorregut?

Hi ha molts factors, el primer és com estiguin distribuïdes les fites. O més ben dit, com estiguin repartits els punts, la puntuació que dona cada fita. El primer que faig és dividir el mapa en parts i valorar com estan distribuïts els punts. Si hi ha una zona que té més densitat de punts passa a ser prioritària, però hi ha més variables perquè també has de considerar com està distribuït el relleu. Si una zona té més punts, però té una orografia molt complicada, evidentment et mouràs més lent.

També influeix com sigui de complicada la vegetació a nivell de penetrabilitat, és un factor que implica com de ràpid podràs moure’t per allà. Després també com estiguin distribuïts els camins o corriols, està bé detectar fites que estiguin connectades per camins relativament còmodes i a poder ser cal detectar línies o grups de fites que vegis que la manera òptima de connectar-les és així. Llavors a partir d’aquí fem un traçat i tendim a connectar totes les fites sense renunciar-ne a cap a priori, però partint de la base que haurem de renunciar a algunes de les fites en cursa. Intentem fer bucles o detectar punts on en funció de l’hora a la qual arribem a aquell punt descartarem o no aquella part.

També influeix el tema del dia i la nit. En curses de 24 hores, en què ja sabem que tocarà córrer de nit, intentarem deixar per la nit una zona que preveiem que sigui més senzilla a nivell d’orientació perquè el tipus d’orientació que fas a la nit és diferent. Durant el dia pots basar-te més en formes del relleu més general perquè pots veure a més distància i a la nit hauràs d’utilitzar referències més clares o fer una orientació més conservadora.

Com acabes fent parella amb l’Andris Ansabergs?

Amb l’Andris ens coneixem de trobar-nos a les curses de per aquí a Catalunya. L’Andris és letó, però ja fa anys que viu a Torredembarra i en una cursa de muntanya, no de rogaining, vam coincidir bastant temps i va sortir la idea de fer algun rogaining junts i l’any passat ens vam apuntar al campionat del món per anar junts. Ell és un corredor que té molta experiència en rogaining, ell ja havia sigut campió del món l’any 2017 i té bastanta experiència en raids d’orientació i d’aventura. Tot el que és orientació i llarga distància ho té bastant per la mà i ho vam provar l’any passat i va anar molt bé i aquest any amb l’ajut amb el tema del desplaçament de la Federació Catalana de Curses d’Orientació i del club, dels Aligots de Girona, vam optar per tornar-ho a provar a Califòrnia, que no queda aquí al costat, però ens vam animar a anar fins allà.

Andris Ansabergs (esquerra) i Albert Herrero es van proclamar campions del món de rogaining l’any passat

No us va gens malament, perquè l’any passat vau ser campions del món i aquest any heu quedat segons.

La veritat és que l’any passat ens va anar molt bé, vam fer molt bona cursa tant a nivell d’orientació com físic i la part d’estratègia, crec que l’any passat va anar molt bé. Aquest any ens ha anat pitjor, jo vaig anar una mica més fluix físicament i a la nit a nivell d’orientació vam fer dos o tres errors que ens van penalitzar bastant. Vam quedar bastant lluny dels primers, que crec que van fer molt bona cursa aquest any. L’any passat va passar una mica al revés, ells van fer mala estratègia i llavors van quedar segons. Però com que dura 24 hores també hi ha bones estones i amb la part positiva de la cursa ens va donar per aconseguir la medalla de plata. Així que bé, contents, vist com va anar tot plegat.

Com et comentava ara, els primers van fer molt bona cursa i encara que nosaltres no haguéssim fet els errors de la nit i físicament haguéssim anat al nostre 100% hauria sigut complicat, però com a mínim podríem haver competit més de prop. El que traiem de positiu és que detectem coses a millorar, sobretot a nivell d’orientació nocturna i motivació per a una pròxima ocasió.

Era un circuit difícil pel que fa al terreny?

Sí, sobretot la part que vam acabar fent de nit a nivell de vegetació era complicada perquè hi havia zones amb vegetació bastant densa que complicava l’accés a algunes fites i després la sort també influeix una mica segons per on passes perquè en pocs metres de diferència pot ser que trobis pas o no i hi va haver dos o tres punts clau on o no vam tenir sort o no vam saber interpretar bé les condicions i ens vam acabar fotent en alguns merders que ens vam fer perdre temps.

El primer problema el vam tenir a primera hora de la nit i potser psicològicament ens va afectar més del compte i de vegades, si no et saps sobreposar a un problema i mentalment vas més fluix al final acabes fallant més després. Va ser una roda una mica negativa, al final de la nit sí que ens vam recuperar una mica, però com deia ens va afectar una mica al resultat.

Tu a més ets seleccionador català de la disciplina.

Sí, això és un projecte que sobretot es va muntar de cara al Mundial del 2019, a la Molina, on va sortir tota la iniciativa de la selecció catalana. I sí que jo formo part de la Junta de la Federació Catalana de Curses d’Orientació i sóc vocal de la disciplina de rogaining i qui gestiona una mica tot el que és la part referent amb aquesta disciplina.

Com està el rogaining a Catalunya?

Jo crec que està bastant bé, l’any passat vam tenir uns resultats molt bons al Mundial de República Txeca on, a part de l’Andris i jo que vam fer primers a la categoria Open, també va haver-hi un equip que va guanyar la categoria superveterans i també en categoria mixta i en les categories més joves va haver-hi bons resultats.

Evidentment, és un esport minoritari que al final sempre vols que vagi a més, però hi ha un calendari bastant ampli ara mateix de proves que es fan a Catalunya que fa que a nivell popular la gent s’animi a anar-hi participant més. Crec que hi ha marge perquè hi hagués més connexió entre el món de les curses de muntanya i l’orientació perquè els bons orientadors, d’orientació a peu clàssica, es dediquen a proves amb distàncies més curtes i potser no els encaixen proves més llargues i al món de les curses de muntanya de vegades falta una mica el component de l’orientació, de manera que encara que la gent siguin bons corredors, si amb un mapa no et defenses no tens opcions. M’agradaria que hi hagués més connexió de manera que hi hagués cada cop més equips que es poguessin defensar bé amb distàncies de 24 hores i amb un nivell d’orientació que pogués ser competitiu.

 

Albert Herrero: “Per molt bon corredor que siguis, si amb un mapa no et defenses, no tens opcions en una cursa de rogaining”

No sé si ara que ja estem a l’agost ha acabat la temporada…

A nivell de rogaining la meva temporada s’ha acabat, potser faig una cursa de muntanya al setembre, però ja és final de temporada. Hi ha el Campionat d’Europa al setembre, però per diferents motius no hi aniré i l’Andris en principi tampoc no hi va. Representant Catalunya, de moment, només hi anirà un equip júnior.

Algun repte més en la teva carrera?

En rogaining la creueta que volia ratllar era la de competir en un mundial a bon nivell i això ja ho vam fer l’any passat i aquest any crec que també. Si ens trobem bé amb l’Andris d’aquí a dos anys el mundial és a Burgos en un terreny que és atractiu i que segurament també ens podia anar bé. Per què no intentar tornar-ho a fer bé en aquell camp. Però més enllà de seguir competint a bon nivell i disfrutant a nivell concret no tindria un objectiu addicional en l’orientació.

En un altre camp a mig camí entre les curses de muntanya i l’orientació, els dos darrers anys he participat en una cursa que és als Estats Units, que es diu Barclay Marathons que barreja les dues disciplines. I si t’he de dir un objectiu concret que m’agradaria assolir és acabar aquella cursa, que és una cosa en el que ja porto invertit bastant i aquest any vaig estar a punt de fer-ho i m’agradaria, si tinc l’oportunitat, poder-ho assolir-ho l’any que ve. Si faig això ja tindré totes les creuetes que havia de marcar.

Imatges cedides per Albert Herrero