Abans que comencin les anomenades “superetapes”, els primers dies de Tour acostumen a donar el protagonisme a un altre tipus de corredors: els sprinters. En l’edició d’aquest any, l’home de la Illa de Man, Mark Cavendish, ja ha guanyat tres etapes i amb 29 victòries s’ha situat com al segon ciclista amb més etapes guanyades a la ronda gala, només cinc per darrera del gran Eddy Merckx. Però aquest altre tipus de corredors no acostumen a ser valorats de la mateixa manera que aquells qui s’emporten les grans etapes al Mont Ventoux o al Tourmalet.
I com en tantes coses a la vida, defensem i dignifiquem la diversitat. Ja que el disseny de les grans voltes inclou aquesta quantitat d’etapes planeres (per molts un pur tràmit i l’escenari ideal per a una becaina perfecte), també podem gaudir el seu desenllaç. Les característiques físiques de l’sprinter seran, generalment, molt diferents d’aquelles dels seus companys especialistes en pujar muntanya. I què hi poden fer? La qualitat muscular dels sprinters i la potència màxima que aconsegueixen un ens pocs segons és digna del màxim elogi, per no parlar de la fortalesa mental d’exigir-te durant un minut pedalar com si no hi hagués demà.
Cipo, el rei de l’sprint
D’entre les vàries figures que han sobresortit en aquesta disciplina, un nom sobresurt entre la resta: Mario Cipollini. Ha guanyat dotze etapes del Tour (res comparat amb Cavendish, per), fet que l’iguala amb el mite Gino Bartali com a italià amb més etapes; 42 etapes del Giro i tres de la Vuelta. Però deixant de banda aquestes impressionants xifres, la personalitat del ciclista de la Toscana ha estat el que més ha cridat l’atenció.
Un dels fets que enfurismava més els puristes i la organització del Tour era el seu desenteniment absolut amb les muntanyes franceses. Mentre que la majoria d’sprinters intentaven aguantar i sobreviure ni que fos a les primeres etapes als Alps o als Pirineus, bé fós per provar d’acabar la ronda sencera o per ajudar els seus companys d’equips amb opcions, Cipollini no feia ni l’intent. Tan bon punt arribaven les primeres muntanyes, ell baixava tranquil·lament de la seva bicicleta i deia que fins aquí havia arribat la seva aventura. Moment per marxar a la platja a descansar i prendre el sol.
Molts el titllaven d’individualista; ell argumentava que el desgast que li podia suposar pujar muntanyes el podia perjudicar en la resta de temporada, i que poc o res podia aportar a l’equip en aquelles travesses. Més encara, al final de la seva carrera, va córrer el Giro complet per així ajudar en les etapes finals a Ivan Gotti, company seu del Saeco que acabaria guanyant.
El seu gran atac a l’escamot: una obra d’amor
Com bé sabreu, els esprinters no ataquen a l’escamot (pelotón) durant el transcurs de l’etapa. De fet la feina del seu equip es prevenir atacs d’altres corredors per tal d’arribar tots juntets al final d’etapa on, ara si, seria el moment de l’sprinter.
Cipo, rei en la seva disciplina, va trencar totes les normes un dia. En una etapa sense major transcendència, en Mario va atacar: cinc minuts, després deu i fins a quinze minuts d’avantatge a l’escamot. El públic literalment al·lucinava. Molts pensarien que l’atac seria fruit de les ganes de Cipollini per provar coses noves, aviam que se sent anant sol tanta estona. Fins que va arribar a l’avituallament, va baixar de la bicicleta i va abandonar.
Segons narra Sergi López-Egea al magnífic llibre “Cuentos del Tour”, Cipollini havia d’agafar un avió cap a Milà. L’escamot anava molt lent i si seguia a aquest ritme no arribava a temps a agafar l’avió. Però, i perquè tanta pressa? Què hi havia de fer a Milà?
Allà havia quedat amb la Miss Euskadi d’aquell any, a qui havia conegut només unes etapes abans al podi d’una de les etapes que es va disputar en terres basques. Cipo, un home particular.
Cipollini s’ho passava bé i ho feia passar bé. Al cap i a la fi, no hem vingut aquí a divertir-nos? En vàries edicions, s’havia arribat a col·locar fotografies de la Pamela Anderson al manillar; deia que així es motivava. Un altre dels seus trets singulars eren els maillots : l’hem vist amb un maillot on es dibuixaven tots els músculs del cos, amb un vestit de zebra, un de tigre… Ah, i el del campió del mon l’any 2003. Un dels anys que el Tour va vetar la participació del seu equip per tal d’evitar els episodis “cipollinians” que tant l’incomodaven”. Just l’any que el transalpí deia sentir-se motivat per fer totes les etapes de la ronda.
