El ciclista britànic mor als 35 anys atropellat per un motorista en plena competició a Austràlia
Per a tots aquells que diumenge vam quedar meravellats amb l’exhibició de 55 quilòmetres en solitari de Philippe Gilbert al Tour de Flandes és impensable imaginar proves que s’enfilin a les quatre xifres de quilometratge. A casa nostra s’organitzen brevets amateurs de 200 a 600 quilòmetres i a Europa n’hi ha alguna de consolidada (com la París-Brest-París) que s’enfila fins a l’animalada de 1.200 quilòmetres que cal completar en menys de 90 hores. Hi ha un tipus d’esportistes, però, que aquestes distàncies els queden curtes.
De la mateixa manera que els triatletes van començar a disputar ironmans i que els corredors van llançar-se de cap a les ultramaratons, els ciclistes més resistents ja fa anys que compten amb unes quantes proves només aptes per a cames fortes i mentalitat infal·lible. En les proves d’ultradistància sobre la bicicleta hi ha un munt de modalitats. Des de les citades brevets a les de grans fons.
Probablement, la més dura d’elles és la que obliga els ciclistes a buscar-se la vida per si mateixos amb recorreguts superiors als 3.000 quilòmetres. Competicions en què no es pot demanar ajuda ni als altres corredors, ni als amics ni a la família i en què el temps no s’atura mai. No hi ha etapes reglades, sinó un cronòmetre en marxa que s’allarga dies i dies.
Mike Hall, el ciclista inesgotable
És en les disciplines més crues on Mike Hall va gestar una carrera de llegenda. El britànic es va convertir en la referència de l’ultradistància dels darrers anys i va combinar-ho amb l’organització d’una cursa que travessa Europa, des de Bèlgica fins a Turquia. Sens dubte, era un dels millors combinant les hores sobre la bicicleta, l’alimentació i el descans. El que va començar com una incursió a les curses populars de bicicleta de muntanya del seu país es va convertir, a partir del 2009, en una passió per les proves de llarg recorregut.
Va provar primer la modalitat de curses de 24 hores de bicicleta de muntanya i va augmentar la dificultat de cada repte fins a plantejar-se la volta al món en solitari l’any 2012. Va trigar 91 dies i 18 hores de temps real sobre la bicicleta en completar-la, en una fita reconeguda als Rècord Guinness. Sumant-li el temps dels desplaçaments inevitables en altres mitjans de transport, 107 dies, 2 hores i 30 minuts. Fos com fos, va convertir-se en l’home més ràpid de la història en completar un repte gegantí, amb dues setmanes de marge sobre l’anterior plusmarquista mundial. Mike Hall havia saltat a la fama.
Un palmarès brillant amb tres grans victòries
Més enllà de la volta al món i de reptes de tota mena, Mike Hall va assolir tres triomfs espectaculars en proves d’ultradistància. Al Tour Divide, que travessa els Estats Units des del Canadà fins a Mèxic, va debutar el 2011 amb una 11a posició meritòria després d’arrossegar una lesió durant una part significativa del recorregut. El 2013 i el 2016 va endur-se el triomf. En la darrera ocasió, a més, essent el primer ciclista en completar el repte en menys de dues setmanes (13 dies, 22 hores i 51 minuts).
El 2014 va ser el primer guanyador de la Trans Am Bike Race, probablement, la cursa més dura del món que creua els Estats Units de punta a punta, des del Pacífic fins a l’Atlàntic. “Només” va necessitar 17 dies, 16 hores i 17 minuts per completar la distància. El gran repte d’aquest 2017 era el debut d’una cita de les mateixes característiques a Austràlia. L’Indian Pacific Wheel Race va començar el 18 de març i Hall anava segon a la classificació el 31 de març, dia en què una moto el va atropellar provocant-li la mort.
El ciclisme mundial s’està mobilitzant per rendir-li homenatge d’un ciclista que va ser clau en l’impuls de les ultradistàncies. De moment, els aficionats ja li rendeixen homenatge a les xarxes. Ningú oblidarà a Mike Hall, el ciclista dels reptes impossibles.
https://www.youtube.com/watch?v=F0yCS4TkAW8
