El Club Ciclista Baix Ter ha impulsat en els darrers mesos el primer equip català de ciclisme que competeix al màxim nivell uci a la carretera. L’entitat de Torroella de Montgrí ha apostat fort pel projecte del Massi-Tactic, un conjunt modest que debuta amb 11 corredores procedents d’arreu de l’estat i que més enllà de ser un dels conjunts més temuts de la copa catalana i la copa d’Espanya enguany guanya ambició amb la presència a les curses del calendari uci Femení i amb la participació en algunes proves de l’UCI World Tour. Després de participar amb l’equip femení el 2018 a la Setmana Ciclista Valenciana i a la clàssica Durango-Durango, els responsables del club empordanès van decidir ser valents i cercar els suports necessaris per configurar un equip disposat a viatjar on sigui amb l’objectiu de formar ciclistes en el seu camí cap a l’elit.
El repte és enorme, atès el creixement que ha viscut el ciclisme femení en pocs anys i amb un circuit cada cop més professionalitzat, amb diverses curses televisades i amb una creixent competència i especialització de les esportistes. Més enllà de la mallorquina Mavi Garcia, que ha completat un salt d’èxit des del duatló fins al ciclisme de carretera, el cert és que aquest esclat de ciclisme femení a Europa no sembla haver aterrat amb tanta força a casa nostra. Si hi parem atenció, però, ràpidament detectem que el naixement del Massi-Tactic no és un bolet aïllat, sinó que hi ha un munt de joves ciclistes catalanes que comencen a fer-se un lloc a equips punters i un planter potent en categories inferiors.
La generació d’Anna Ramírez (vigent campiona a la Titan Desert) ha donat pas a una gernació de joves que actualment tenen lloc en les cinc estructures d’equip UCI amb seu a l’estat espanyol. Totes elles s’ho han guanyat amb bones actuacions des de la base i cap, encara, sembla predestinada a fonamentar una carrera capaç d’assimilar-se als èxits viscuts en els darrers anys en el ciclisme masculí per Joaquim Rodríguez, Marc Soler o Enric Mas. És qüestió de paciència, de temps i de diners. I que els fruits d’un planter històric com el del Baix Ter (fundat el 1990) que compta amb equip femení des de fa vuit anys, comencin a ser cada cop més generosos.
L’impuls del Movistar
A mig camí entre les dues generacions, un dels noms més reconeguts del ciclisme de casa nostra és el de Lorena Llamas. La igualadina s’ha convertit en un dels pesos pesants del Movistar tant per la seva experiència com per la condició d’escaladora fiable. La irrupció de la companyia telefònica en el ciclisme femení, després de consolidar plenament la marca al World Tour masculí ha sigut una alenada d’aire fresc per a corredores com ella que veien el camí cap a la professionalització com un somni pràcticament impossible. Llamas reconeix a La Fosbury el canvi de paradigma amb l’entrada de Movistar: «Ha donat un gran impuls al ciclisme femení, no només per professionalitzar les seves corredores sinó perquè ha animat a l’aparició de nous equips i ha motivat a moltes noies a competir. Ha sigut un gran gest d’igualitat en el món de l’esport professional. A més, la continuïtat de l’equip en el futur a dia d’avui sembla inqüestionable».
Durant una pila d’anys les alternatives per a les ciclistes catalanes només eren vives al País Basc, amb dues formacions clàssiques: el Lointek (reconvertit al Sopela) i el Bizkaia Durango. És allà on moltes ciclistes de casa nostra han forjat la seva trajectòria i ho continuen fent. És el cas d’Ariana Gilabert o Mireia Trias. La primera va debutar com a juvenil de primer any a l’escenari internacional al mundial de Bergen i ha optat per buscar-se la vida lluny de casa: «Vaig tenir la sort que em va trucar el Bizkaia Durango, que porta molts anys en cites internacionals. No m’ho vaig pensar ni un minut. Necessitava agafar experiència lluny de casa i de mica en mica anar creixent. Fins aquest any no hi havia l’oportunitat de córrer arreu del món amb un equip català».
Mireia Trias ha fitxat enguany pel Sopela malgrat formar part de la base del Catema (l’equip amateur del Baix Ter) fins al 2018 i ser coneixedora del naixement del Massi-Tactic: «Des del principi sabia que volia compaginar els estudis amb la bicicleta i lògicament tenia al cap els equips bascos. Quan em van dir que el Catema seria equip UCI les opcions van canviar. Vaig estar pensant en els pros i contres i en les dues ofertes sobre la taula (el Massi-Tactic o el Sopela), i vaig acabar optant pel conjunt basc per la seva experiència en el treball de base, de formació, amb majoria de corredores sub23 i amb experiència en treballar en equip».
L’aventura del Massi-Tactic
Qui si que ha optat per fer el salt del Catema al Massi-Tactic és Mireia Benito, campiona de Catalunya en ruta. Benito és una de les cinc corredores catalanes de l’equip de l’Empordà i una de les dues que ha fet el salt des del Catema per format part de les onze seleccionades en el curs de debut al màxim nivell internacional. Aquesta primavera Benito ha viscut la seva primera experiència com a ciclista en una prova de nivell World Tour a la Xina i repeteix experiència al costat de Noemí Ferré, Marina Isan o Elisabet Escursell a l’Emakumeen Bira basca. El primer tastet amb l’elit va arribar al País Valencià per partida doble el mes de febrer i per a una estructura no professional cada desplaçament i cita important del calendari genera un repte imponent per quadrar agendes. Sigui com sigui, Benito considera que l’estrena del Massi-Tactic és una excel·lent notícia més enllà fins i tot de les oportunitats per a les corredores de la formació: «Que hagi nascut aquest equip obre les portes i genera il·lusió a moltes noies que veiem molt poc probable poder arribar a formar part d’un equip UCI. També ens ajuda a promoure el ciclisme femení i podem demostrar que som capaces de tirar endavant un equip a aquest nivell, tot i que no és la nostra professió. És més: podem transmetre que l’esport és molt important i que es pot treballar, estudiar i ser esportista d’elit encara que no sigui una combinació ideal».
Com era de preveure, les primeres actuacions del Massi-Tactic al màxim nivell internacional han arribat amb actuacions força discretes de les corredores catalanes malgrat el bon rendiment de ciclistes com Teresa Ripoll. El projecte és de cocció lenta i necessàriament necessitarà uns quants anys de subsistència per encaixar la formació i el camí natural del planter amb la tecnificació, professionalització i màxim rendiment a l’elit. Mireia Benito explica a La Fosbury com ha viscut el primer contacte amb les curses amb presència de corredores professionals: «Un gran canvi és el ritme. Sempre es va molt ràpid, a diferència de les curses catalanes, on s’acostuma a anar força tranquil fins a peu de port. Es nota que hi ha noies que viuen d’això, amb les rutines que segueixen, molt diferents de les que ho compaginem amb altres coses. Això sí: tenim uns mitjans i un staff molt professional que ens permet viure i preparar les curses amb una comoditat extraordinària».
El ciclisme català: entre la il·lusió i la humilitat
La creació d’una formació com aquesta, però, també reflecteix adequadament el moment d’il·lusió general que viu el ciclisme femení a Catalunya. Per Lorena Llamas, el creixement és notori: «A Catalunya gaudim d’un gran planter i el boom dels últims anys s’està demostrant amb l’augment de participació a la Copa Catalana. És admirable com moltes ciclistes es formen en disciplines diferents com la pista, dominant la bicicleta d’una manera envejable. Ens donaran moltes alegries». Ariana Gilabert és del mateix parer: «Les nenes que ara són cadets o júniors a la copa Espanya tenen bon nivell. Encara no al nivell d’Itàlia o Holanda, però cada cop hi ha més noies ciclistes i de mica en mica aniran sortint corredores bones. El naixement del Massi-Tactic és un gran pas perquè moltes noies d’aquí puguin participar en proves UCI. Estan fent una bona feina».
Mireia Trias opta per una visió més crítica del moment actual del ciclisme català: «No ens hem d’enganyar: s’ha d’anar pas a pas, però actualment no tenim nivell. A excepció de Movistar, que són unes poques privilegiades que només es dediquen al ciclisme i ho estan fent realment bé a l’estranger, la resta d’equips UCI a Espanya quan sortim fora a córrer el nostre objectiu és intentar aguantar».
Les mesures necessàries per seguir creixent
No n’hi ha prou amb un planter més fort ni amb l’aparició d’un equip inèdit al màxim nivell. El ciclisme català té un munt de reptes si vol aconseguir que les dones siguin protagonistes a les millors curses del món. Un objectiu central de millorar que forma part de l’adn de les corredores (com diu Llamas: «S’ha de ser valenta i inconformista, voler sempre més») i que necessàriament ha d’anar acompanyat de canvis estructurals en tots els estaments del ciclisme.
Mireia Benito considera que un aspecte clau passa pel canvi de mentalitat en el sistema educatiu: «Per ser esportista d’elit tot són problemes. Has de suplicar professora a professora que et canviïn un examen perquè et coincideix amb una cursa i sovint et responen amb més problemes que solucions». La corredora del Massi-Tactic apunta més idees: «Necessitem més curses de noies soles. A Catalunya hi ha molt poques curses on només participin dones i sovint les corredores es desmoralitzen perquè veuen que no han entrat al temps de tall marcat pel cap de cursa (generalment ciclistes cadets o júniors masculins). També cal liquidar la diferència en els premis entre ciclisme femení i masculí en una mateixa prova. Sovint sentim que no es valora el nostre esforç, ja que les diferències en premis en metàl·lic són exagerades. És una gran injustícia».
Trias s’imagina els passos que cal fer per enfortir el ciclisme català d’aquí a cinc anys: «Si el Massi-Tactic o algun altre equip continuen endavant hi haurà més opcions de participar en grans carreres internacionals. Però s’ha d’apostar pel ciclisme femení en tots els aspectes: compaginar estudis i esport (també amb els equips de base), beques, concentracions organitzades per la federació… s’han de fer passos per poder competir realment en curses de màxim nivell internacional». Gilabert de la seva banda es fixa en la realitat del País Basc: «El que Catalunya pot envejar del País Basc, el territori de l’estat espanyol on hi ha més afició al ciclisme, és el Torneo Euskaldun. Una competició únicament per a dones que enriqueix el ciclisme femení de la zona. Seria maco que es pogués portar a Catalunya: estic convençuda que hi acabarien participant tots els grans equips de l’estat com ha passat a Euskal Herria. Allà, moltes institucions estan ficades en el món del ciclisme. El ciclisme basc potser ha perdut pes amb el pas dels anys, però encara ens superen de llarg».
De moment, aterrant en l’actualitat, aquest 2019 estem vivint la primera temporada d’un equip català a l’UCI Women’s Team i en proves World Tour. Un debut que va acompanyat de presència de corredores catalanes a tots els equips de l’estat espanyol que competeixen al màxim nivell internacional. I simultàniament, un bon grapat de victòries catalanes a la Copa Espanya, també en categories inferiors.
No tot va sobre rodes, és clar, però aquest any hi ha un salt endavant evident que només pot ser el detonant que estem entrant en una nova etapa. El que sembla clar és que el ciclisme català encara ha de viure els seus millors dies, a partir d’ara. L’etapa reina tot just acaba de començar.
El Massi-Tactic UCI Women’s Team és un equip del Club Ciclista Baix Ter, un club que ha donat oportunitats a moltes noies i ha anat evolucionant.
Actualment compta amb dues ciclistes, Carolina Miranda (17 anys) i Maria Banlles (19 anys), becades en les modalitats de pista i ruta pel programa de tecnificació de la Federació Catalana de Ciclisme, que compta amb les aportacions econòmiques de la SGEAF a través del Consell Català de l’Esport (CCE).
Les dues esportistes podrien arribar a formar part del primer equip del Massi-Tactic, tot i que a curt termini té més opcions Banlles (en un o dos anys) que Miranda, que és més jove i podria trigar més temps a fer el salt a l’elit.
