En el món globalitzat en què vivim la celebració presencial d’un títol esportiu potser no ha canviat tant com es feia a mitjans del segle XX. Als anys 50 la ràdio era el mitjà de comunicació per excel·lència i la televisió es trobava en un estat incipient. Com que el seguiment remot era bàsicament a través de la ràdio, podem concloure que els èxits esportius s’expressaven encara més efusivament en les celebracions presencials col·lectives. Retrocedim 66 anys al món del ciclisme català. El dimarts 10 de maig de 1955 Vicenç Iturat Gil va ser rebut i homenatjat apoteòsicament a Vilanova i la Geltrú pel seu cinquè lloc a la desena edició de la Vuelta Ciclista a Espanya.
Seguim un fragment de la crònica de J. Papiol publicada el divendres 13 de maig de 1955 a El Mundo Deportivo: “Llegado el tren. Iturat fué estrujado materialmente por los abrazos y en hombros fue llevado al vehículo que lo esperaba. Con un orden formidable habida cuenta de los miles y miles de personas congregadas, en el que influyó tanto el comportamiento amable de la Guardia Urbana (…), como el civismo de los villanoveses, se puso en marcha la comitiva. Desde la estación ya las aclamaciones del público no cesaron ni un momento, uniéndose continuamente nuevos entusiastas por todos los lugares del trayecto”.
La trajectòria del ciclista
Vicenç Iturat i Gil (Alcalà de Xivert, 22 d’agost de 1928 – Vilanova i la Geltrú, 18 d’agost de 2017), fill de ferroviari, es va instal·lar amb la seva família a Vilanova als 14 anys, segons explica el seu fill Víctor Iturat, i s’inicià en el ciclisme als 17 anys. Va desenvolupar la seva carrera des del 1948 fins l’any 1962.
L’any 1953 va guanyar la Bicicleta Eibarresa, com a primer triomf destacat. Participà vuit vegades a la Vuelta Ciclista a Espanya, dotze vegades a la Volta Ciclista a Catalunya, i també va disputar dos Giro d’Itàlia i un Tour de França, així com nombroses curses d’un dia i per etapes arreu de la geografia espanyola.
Els clubs on va desenvolupar la seva trajectòria professional van ser: Cataluña Cacaolat (1953), Brekel Mostajo Osborne (1954), Real Club Deportivo Español (1955), Faema (1956, 1957), Ignis Peña Solera (1958), Licor 43 (1959), Ferris (1960), Catigene (1961) i Ferris (1962). Els clubs als que va pertànyer durant els anys de competició en categoria Amateur van ser: A.C. Montjuich (Barcelona), Peña Maricel (Sitges), U.C. Villanueva (Vilanova i la Geltrú), U.C. Tarrasa (Terrassa), Peña Timoner (Mataró), amb gran quantitat de triomfs tant en carretera com en velòdrom. En la categoria Veterans participà en la Challenge Garraf Penedès durant 13 anys, sempre amb bons resultats.
El seu fill, en Víctor, descriu el seu pare com a molt presumit: “En més d’una ocasió havia fet segona posició i no la primera perquè amb la pinta que portava, s’aturava, es posava brillantina i abans d’arribar a la meta s‘arreglava”.
Iturat es va caracteritzar com a llançador de l’esprínter Miquel Poblet (1928-2013). Era esprínter però pujava bé i era un bon caça-etapes.
Havia tingut malentesos amb José Pérez-Francés (1936) i amb en Federico Martín Bahamontes (1928), que eren corredors superbs, pinxos, i el tracte a voltes era de superioritat amb els que no eren del seu nivell. Si no haguessin estat tan xulos, potser haurien guanyat 5 Tours, perquè els companys els haguessin ajudat més. Iturat no va tornar al Tour per haver-se barallat amb Bahamontes, ja que anaven junts a la selecció espanyola, segons en Víctor Iturat.
L’any 1962 es retira del ciclisme professional, havent-s’hi dedicat disset anys. Després, va regentar un taller de reparacions i venda de bicicletes fins que el seus fills es feren càrrec del negoci familiar.
Recuperem i reivindiquem la figura i la trajectòria de Vicenç Iturat en la dècada dels anys 1950, una carrera esportiva destacada en la història i la memòria del ciclisme català que no podem oblidar.
