La primera temporada de Black Mirror emesa el desembre de 2011 al Channel 4 britànic va ser una alenada d’aire fresc i una sèrie amb un perfil propi que ràpidament va córrer com la pólvora com un producte indispensable per als amants de la bona televisió amb crítica social. Amb només tres episodis autoconclusius va generar una manera de fer única que ha tingut continuïtat fins a la cinquena temporada que Netflix té previst difondre aquest hivern. El segon d’aquells episodis es titulava “15 milion merits” i l’activitat física era un element central de la trama.
El capítol ens ubica ràpidament en un indret ple de persones joves, cadascú en una habitació privada i amb diversos espais comuns en què brilla una sala plena de bicicletes estàtiques que són claus i molt presents durant tot el capítol. Un món farcit de pantalles per totes bandes en què cadascun dels joves ha de pagar uns crèdits virtuals per a fer pràcticament qualsevol acció (des de rentar-se les dents a saltar-se un vídeo no desitjat) que obtenen produint energia amb la bicicleta estàtica. Així doncs, es passen el dia suant per guanyar “mèrits” i poder aspirar a un futur millor a través d’un programa televisiu de talents exagerat que marca el futur dels protagonistes. Alguns d’ells no arriben ni a gaudir de l’oportunitat de passar pel xou i pel fet de no produir prou energia són destinats a fer feines de neteja.
Un escenari tan inquietant com realista
Un escenari de control social absolut marcat per l’espectacle, el consumisme i la submissió amb el somni de tots els joves d’assolir 15 milions de mèrits i provar sort a l’escenari. Sigui com sigui, el ciclisme a través de la bicicleta estàtica és la clau de volta del funcionament del sistema. Generar energia a cop de pedal per sobreviure, per progressar o simplement per no ser relegat a tasques pitjors. Una pantalla estableix la classificació en la producció d’energia de cadascú i obliga els que estan a la cua a anar més ràpid per no perdre pistonada.
Les comoditats, això sí, són evidents des del primer moment: seient que s’adapta automàticament i una pantalla personalitzada on cadascú tria quins continguts dels oferts vol veure mentre pedala: cançons, el programa de talents, vídeos eròtics, programes d’humor barroer… o una carretera amb el personatge virtual com a protagonista.
Una idea interessant (generar energia a través del propi esforç) en un escenari terrible. Black Mirror, com no podia ser d’una altra manera, ens fa esgarrifar i ens obliga a pensar si a la pràctica aquesta situació límit no forma part, ja, de la nostra realitat quotidiana.
