El David Ariño i el Joan Nadal són dos amics del Solsonès nascuts l’any 1991, que a principis del passat mes de febrer es van embarcar en una atrevida expedició en caiac al llarg del riu Ebre. Mentre feien camí deixaven enrere fauna, pobles i fins i tot ràpids indòmits, que els van fer anar a l’aigua. Van ser tres dies remant, llançant els seus caiacs des d’Ascó, la missió era traçar el curs serpentejant de l’Ebre, abraçant 111 quilòmetres fins a les vores del mar Mediterrani.
Des del principi, el riu va revelar el seu caràcter desafiant. Cada dia del seu viatge els presentava sorpreses. El segon dia, després d’haver recorregut 50 quilòmetres van haver de pernoctar a l’Illa dels Bous, on no van estar sols. Vam xerrar amb ells sobre la travessia per l’Ebre just abans que agafessin un vaixell fins a Eivissa, des d’on van salpar amb els caiacs per fer la volta a Formentera.
Amb 17 anys els dos amics van començar a ajuntar-se per practicar aquesta disciplina de rem. El Joan explica que el David “va agafar una ganga, dos caiacs senzillets d’una empresa que se’n volia desprendre. Tot va començar al pantà de Sant Ponç, primer amb excursions d’un parell d’hores, després acampant una nit i així progressivament des dels 17 anys fins als 33 que en tenim ara“. El caiac els va unir, “jo era més esportista“, explica Ariño: “feia més bici i muntanya i el caiac és el nexe d’unió. Ens agrada molt la natura i el caiac li suma un toc esportiu, cada any intentem fer un viatge. Som del Solsonès, on tenim dos pantans, i quan ens volem veure no anem al bar, quedem per anar a fer caiac i un cop l’any fem un viatge més llarg de vuit o deu dies. La nostra primera sortida va ser el Cap de Creus, vam intentar vorejar-lo amb 19 anyets i vam trobar unes condicions meteorològiques molt dolentes“. D’aquella travessa en Joan recorda que “hi havia onades que se l’empassaven i de cop no veia el David. Ho portàvem tot lligat de qualsevol manera als caiacs. No miràvem ni la previsió del temps“.
La planificació ha millorat, “decidim a un any vista què farem i preparem les coses. Ara sabem que l’any que ve volem fer la volta a Mallorca, que al juny navegarem pel riu Yukon, al Canadà. Ara fa tres anys que fem la volta a les Illes Balears, primer vam fer Eivissa, l’any passat Menorca i ara Formentera“, explica Ariño. Per preparar els viatges més llargs fan escapades de dos o tres dies, per exemple Finestres, al Congost de Mont-rebei, o l’expedició hivernal al riu Ebre.
View this post on Instagram
“Va ser totalment improvisat, teníem uns dies de vacances i volíem agafar rodatge de cara a la travessa pel Yukon i els pantans de casa nostra són secs aquest any, així que vam haver de buscar una ruta d’uns quants dies i vam decidir fer la baixada de l’Ebre. Havíem anat a fer una excursió d’un dia al delta de l’Ebre, però mai havíem navegat per cap riu, només a la desembocadura. Vaig buscar quatre ressenyes, vaig veure que allò es podia fer i vam marxar pràcticament d’un dia per l’altre. No tenir planejada una sortida com aquesta et fa encarar-la sense expectatives i normalment en aquests entorns naturals sempre en surts content perquè ho has superat“, reconeix el David. El Joan afegeix que “com que hem fet moltes sortides d’aquestes la preparació és ràpida, va ser una travessa preciosa. El que passa és que el riu està molt brut, cada 20 metres trobàvem algun envàs o un para-sol, sempre coses molt relacionades amb el turisme. A cada població que passes hi ha brutícia“.
Sempre que poden van seguint per on passen amb el Google Maps per tenir una referència de per on van i on volen arribar aquell dia. “Per aquest viatge no teníem res fixat i anàvem dormint on se’ns feia de nit, però ens agrada saber quants quilòmetres avancem i per on passem sempre que hi hagi cobertura i sempre portem mapes de paper per si no n’hi ha“, explica Ariño. Nadal afegeix que “al David li agrada molt mirar el recorregut que hem fet un cop ja som dins la tenda i identificar llocs per on hem passat“. Per pernoctar, dormen en tenda o bivac, hi ha cops que dormir al ras és delicat en entorns d’aigua perquè normalment hi ha mosquits, sobretot al vespre. Si no hi ha cap condició que ho impedeixi els agrada fer bivac, perquè muntar la tenda és feina: “la gent potser pensa que quan fem aquests viatges estem de vacances, però també és feina de remar, fer el menjar i muntar i desmuntar el campament i com menys feina hi hagi millor, per això si podem fem bivac“.
Aquesta és l’activitat Strava de la travessa:
Els dos amics continuen explicant que “per dormir mai ho tenim clar del tot, tenim opcions i ho fem sobre la marxa, interpretem el mapa, l’hora que és i què ens queda per endavant. Cap a les cinc de la tarda, unes tres o quatre hores abans que es pongui els sol en horari d’estiu, comencem a pensar a acampar per passar la nit, però estem atents perquè a vegades quan són les cinc de la tarda la següent opció per acampar està a tres hores de rem. No ens agrada arribar quan pensem que encara ens queden hores de rem ni tampoc quan és fosc. Busquem sempre un punt intermedi perquè hores de nit que passes remant són hores que no estàs descansant i en viatges com aquest s’ha de descansar bé. És tan important remar com descansar. L’ideal és sopar amb la tenda muntada veient la posta de sol, però a la primavera, quan hem fet la majoria de voltes a les illes, és impossible sopar tranquils perquè hi ha mosquits i molts cops sopem dins la tenda“, sentencien.
En Joan precisa que quan donen la volta a alguna de les Illes Balears “els dinars els intentem quadrar amb alguna cala on hi hagi un xiringuito i mengem bé. Al delta aparcàvem els caiacs i anàvem a comprar a supermercats“. En David afegeix que sempre intenten portar una provisió d’un o dos dies per si no troben res: “al Canadà haurem de portar previsions i equipament per 10 o 12 dies. Sempre tenim menjar liofilitzat, però també portem pasta normal i sempre que podem fem foc perquè estalvies combustible, agafem carn pels primers tres o quatre dies de travessa. No hem agafat mai cap intoxicació, però aigua de l’Ebre vam decidir que no en beuríem, és el primer cop que ens passa, és trist“. Al riu van trobar-se ràpids de classe 1, “no teníem cap experiència en riu sempre havíem navegat en pantans o al mar i mai havíem surfejat els corrents d’un riu i el primer dia vaig anar-me’n a l’aigua. El Joan no sabia què rescatar si a mi o les coses que flotaven per allà“.”Sempre riu, el primer que va fer va ser riure i això que mai havíem bolcat abans“, bromeja Nadal.
El protagonista de la remullada explica que s’ha de sortir de pressa de l’aigua, “treure’t la roba mullada i posar-te’n de seca, que per sort som previsors i sempre en portem. Prendre el sol com si fossis un Bernat Pescaire i intentar eixugar la roba mullada quan faci sol, però vulguis o no dins del caiac sempre anem molls perquè hi ha molta humitat, per sort vam tenir bon temps els tres dies“. Ariño va anar a l’aigua per culpa d’una contracorrent que el va fer girar 180 graus “i cap a l’aigua“, confessa. “Als rius, tot i que sembli mentida, hi ha llocs on l’aigua puja, és molt curiós. Si hi ha una roca, l’aigua hi xoca, el corrent se separa i darrere de la roca es crea un remolí i es genera un corrent ascendent. Aleshores amb el caiac pots xocar contra aquest corrent que puja i allò crea una turbulència que et pot fer caure a l’aigua. Un ràpid de classe 4, per exemple, és una turbulència constant i tot el riu està ple de contra direccions, al riu Yukon trobarem ràpids de classe 2 i 3“. En Joan continua: “quan passàvem per Miravet em vaig acostar per veure-ho de més a prop i després vaig comprovar que no és com un pantà, no podia tornar enrere tan fàcilment“. Ariño conclou dient que “t’has d’anticipar molt més que a un pantà perquè si no el corrent se t’emporta. Si t’equivoques i vols tornar enrere remant és impossible, has de desembarcar i pujar a peu. Només entrar al riu ja vaig notar que allò no era un pantà, s’ha de remar diferent. Sense remar pots anar a 10 o 15 km/h, s’ha d’estar més pendent de no ficar la pota i evitar xocar contra un tronc que d’anar de pressa“.
Els dos amics asseguren que el caiac és molt mental. Nadal tira el calendari endavant per parlar del repte de l’estiu: “el problema al Canadà és el temps perquè pot haver-hi temporals de vent que t’impedeixen avançar, però això també ens va passar a Eivissa, vam estar cinc hores avançant 250 metres l’hora fins que vam arribar a una cala. A la que deixàvem de remar perdíem molts metres“. Ariño pren el relleu: “hi ha trams on no es pot desembarcar perquè hi ha penya-segats, canyissars o massa vegetació i t’ho has de prendre amb calma fins que arribes a algun lloc, però si pots desembarcar descanses. Sempre ho equiparo a caminar pel desert. Quan veus, per exemple, els Monegres i et poses a caminar cap a l’horitzó sempre veus el mateix i amb el caiac passa igual, vas navegant i sempre veus l’horitzó pla i com que vas tan lent sembla que no avances, però és la suma de les hores el que al final del dia et fa avançar 20 o 30 km“. Van parlant mentre remen, però també passen les seves hores de silenci: “hi ha d’haver de tot, equilibri entre riure, converses i silenci“, coincideixen.
L’Ebre com a riu
“L’Ebre t’arrossega a la primera part i al darrer tram es nota com el riu es calma i és com un pantà, l’aigua és plana“. Nadal detalla que la fauna no canvia gaire respecte a la que hi ha en un pantà: “hi ha Bernats pescaires i corbs marins. Vam veure molta biodiversitat molts ànecs, blauets i una àliga pescadora. Cada dia trobàvem paisatges diferents“. Ariño continua: “als trams més inaccessibles de riu estàvem amb els ocells i els peixos, però quan passàvem un poble trobàvem gent i persones que entrenaven el rem de competició. A la zona que va de Miravet a Benifallet a l’estiu es poden fer excursions d’un dia per fer un tastet del que vam fer nosaltres“.
Durant el segon dia de travessia, amb 50 quilòmetres als braços, van enfrontar un desafiament inesperat quan queia la nit, l’escassetat de llocs adequats per acampar al llarg de les vores del riu, cobertes de vegetació. Quan la fatiga era latent, finalment van trobar una illa al mig del riu, el lloc perfecte per acampar: “era una illa gran i bonica“, explica el David. “Va ser com trobar una illa enmig de l’oceà o un oasi en un desert“. No sabien que acabaven de trepitjar l’Illa dels Bous, una illa fluvial del riu Ebre situada al terme municipal de Tortosa i que abasta unes 20 hectàrees de superfície habitada per una vintena de bous i vaques braus. Entre riures el David confessa que “va ser meravellós fins que vam arribar a casa i vam saber que allà hi viuen 20 o 30 bous salvatges, no ho sabíem. Vam dormir allà sense saber-ho i un cop a casa, recopilant informació de coses que havíem vist i llocs on havíem estat que vam buscar el lloc tan maco on havíem dormit. Vaig buscar informació i vaig descobrir que hi ha un reportatge del ’30 Minuts’, el vaig veure i vaig quedar congelat“. En Joan segueix: “quan vam arribar a l’illa vam veure que hi havia excrements de vaca i no ens va quadrar gens perquè era una illa al mig del riu! Hi havia un tram gran d’aigua fins a la riba i vam assumir que hi devia haver vaques per allà, no li vam donar més importància. Va ser una acampada una mica inconscient en aquest sentit. En cap moment vam plantejar-nos que allà hi hagués bous“. Per sort, no van rebre la visita dels hostes de l’illa durant la nit i van poder continuar el seu viatge. “Crec que ens van olorar i tenien més por ells que nosaltres i devien estar a l’altra banda de l’illa, són molt esquerps amb les persones. Vam tenir una sortida de sol preciosa sortint de l’Illa dels Bous amb boira sortint de l’aigua, va ser de pel·lícula“.
El final de la travessa
Ariño confessa que “no ho sembla gaire que has arribat al final del riu Ebre, però es percep. Era fosc i teníem el record de la vegada que vam anar a navegar expressament per la desembocadura del delta. Vas pel riu i veus que de cop comencen a entrar onades contra direcció del corrent que et porta“. En Joan apunta que “l’aigua a Ascó és dolça i a la desembocadura és tèrbola i salada i l’olor canvia molt. El soroll també canvia, el soroll de mar no el vam sentir en cap moment quan érem al riu. En arribar vam demanar un taxi per anar fins al cotxe i tornar a buscar els caiacs, ens va clavar 120 euros!“, riuen. Tot ho paguen de la seva butxaca, com si fossin unes vacances, “com que no gastem res dormint, ens fa la sensació que estalviem, però ho traiem d’un lloc i ho posem en un altre“, expliquen.
“Quan fem un viatge llarg hi ha dies en què estàs tan rebentat que pensaries a anar a un hotel la pròxima nit, però després el cos s’adapta i entres en una dinàmica de dolor, però vas fent. Quan arribes a casa, el descans és més emocional. En un repte llarg, de 10 o 15 dies, com el Yukon el que canvia és l’aspecte mental i el menjar. El cabal del riu també serà diferent i en comptes de bous potser trobem ossos“, bromegen. Els viatges més curts són una preparació pels més llargs en què s’ha d’estar pràcticament dues setmanes dormint a terra. “No esperàvem res i recomanem a la gent que ho faci. Es poden fer excursions d’un dia amb un guia i gaudir-ho molt“, explica Ariño.
View this post on Instagram
La volta a Formentera també ha anat molt bé, intercanviem missatges i ens expliquen que han estat quatre dies sortint a rem des d’Eivissa sense cap complicació meteorològica i confessen que va ser tot un encert fer-ho al març amb l’illa fora de temporada. “Era com voltar una illa deserta. No vam trobar absolutament cap xiringuito obert a primera línia de platja, per la qual cosa vam haver de passar amb les provisions que dúiem a sobre. Ha estat un altre bon entrenament pels 10 o 15 dies d’aventura en autosuficiència que ens esperen al Canadà aquest mes de juny“, expliquen.
En Joan enumera algun dels reptes futurs que li ronden el cap: “m’agradaria navegar pel riu Nil o per Croàcia, aquest darrer el veiem com un viatge més dels que fem cada any. Hi va haver un home que va anar des del Canadà fins a Alaska, gairebé fins a l’estret de Bering, això és el més heavy que faria, però són uns tres mesos de travessia i hi ha orques i fa molt fred“. En David aclareix que els “agrada viure l’aventura i fer una cosa que suposi superació física i mental, però mai volem posar en risc la nostra integritat física. A mi personalment m’agradaria navegar per l’Amazones, potser no tot el riu però fer un tram de l’Amazones buscant una experiència guapa veient animals de tota mena. El que farem al Yukon per a nosaltres és tota una fita, fa molts anys que ho teníem al cap, ens agrada navegar per tot arreu“, acabem dient els dos amics.
Imatges cedides per David Ariño (@_avisuals) i Joan Nadal (@joanadalv)
