Muhammad Ali va deixar grans combats per a la història de l’esport: la seva recordada victòria contra Foreman a Kinshasa el 1974, el primer títol de campió mundial dels pesos pesants contra Liston el 1964 o fins i tot la derrota contra Frazier el 1971.
A banda de tots aquests combats sonats, Ali va recórrer el món disputant lluites i exhibicions per tal d’amortitzar el seu gran renom internacional. El 3 d’agost de 1972, el boxejador de Kentucky va lluitar a la Plaça de Toros Monumental de Barcelona en un combat contra el púgil argentí Goyo Peralta. 10.000 persones van aprofitar la oportunitat de presenciar en directe com boxejava el qui era ja un dels grans noms d’aquest esport a nivell mundial. Ali venia de perdre un any abans en “El combat del segle” contra Joe Frazier però els seus èxits al ring i els seus enfrontaments públics (en la defensa dels drets dels afroamericans i la seva negativa a anar a la guerra del Vietnam) ja l’havien elevat a la categoria d’icona de tota una època.
Evidentment, Ali havia vingut a Barcelona a fer negoci, així que la lluita contra Peralta es tractava d’un combat d’exhibició on per un dia tota la parafernàlia del showtime nord-americà es traslladava a l’Espanya tardofranquista. En un país que vivia l’esport d’una manera molt més tradicional, no tothom va entendre el que es va anomenar “com un combat a l’americana” i un “entrenament públic”.
Molt interessant resulta també llegir la crònica de La Vanguardia sobre l’esdeveniment. En primer lloc, destaca el fet que els periodistes del moment es referissin en tot moment al boxejador nord-americà amb el nom de Cassius Clay, tot i que feia ja vuit anys que ja s’havia fet canviar el seu nom de naixement pel de Muhammad Ali. Sobre aquesta crònica, destacables alguns fragments com ara “Clay ama el dinero con fruición (…). Es lo que aquí denominamos un ‹‹pesetero››” o bé ”Clay vive en pose perpetua. Desde que trepó al barcelonés ring de la Monumental, hasta que lo abandonó, cuanto hizo y dejó de hacer estuvo en función de su inconmensurable ‹‹ego››”.
El show d’Ali va provocar fins i tot xiulets del públic, que el va escridassar per no voler encaixar la mà al boxejador basc José Manuel Urtain, figura de la boxa espanyola del moment. Tot plegat, es tractava d’una opereta per encendre els ànims de la gent i veure la seva reacció de cara a la organització d’un possible combat entre els dos que mai es produiria.
Tot i que el combat d’exhibició no va passar a la història, finalment Ali es va acabar guanyant al públic barceloní, que va ovacionar el seu estil de boxa àgil i els seus cops directes d’esquerra.
