Sidd Finch, el famós pitcher que no va existir mai

Ja ha passat el Black Friday. Tots hem comprat tot allò que no necessitàvem i hem confirmat que més enllà de fronteres, el món occidental és ple de gent igual a la resta. Som el que ens diuen que hem de ser. Europa no deixa d’acceptar costums dels Estats Units que s’acaben implantant a força de grans campanyes de màrqueting. Halloween o el Black Friday en són un exemple. La pròxima a arribar serà l’April Fools. En realitat, no deixa de ser com el nostre Sants Innocents, però us asseguro que acabarem fent com el món anglosaxó i acabarem fent les “innocentades” el dia 1 d’Abril, més aviat que tard. No cal ser un profeta.

Un dels protagonistes d’aquest April Fools Day va ser Sidd Finch, el pitcher més ràpid de l’historia. Tot i que no va existir mai. Corria principis de 1985 quan els editors d’Sports Ilustrated, Mark Mulvoy i Myra Gelband, varen encarregar una broma per l’April Fools Day a George Plimpton, un dels periodistes més reconeguts en aquell moment.

sidd-finch

Plimpton va escollir el beisbol com a objectiu, i en el seu article titulat “El curiós cas de Sidd Finch” explicava el que s’estava coent a les entranyes de l’estadi del Mets. Segons havia pogut saber, el club de Nova York, havia fitxat a un pitcher que podia llençar la bola a 168 milles per hora. Cal tenir en compte que el rècord del món està en 105 milles per hora (que són 169 km per hora) i està en mans del cubà, Aroldis Chapman, des del 2013. A més, segons l’article, Sidd Finch era baixet, patós i molt tímid i havia arribat a aconseguit aquestes velocitats gràcies al seu temps vivint al Tibet i practicant yoga, i al fet que utilitzava només una bota.

L’article, de 14 pàgines, el va llegir tothom. Inclòs Lane Stewart, fotògraf de la revista, que es va sorprendre de com la descripció física del suposat Sidd Finch, encaixava amb la d’un seu amic, Joe Benton. Així que, coneixent la broma, va voler fer-la més gran i va proposar al seu amic, que era professor, interpretar a Finch. Benton, hi va accedir i Plimpton també hi va estar d’acord així que la broma es va fer anar fent gran. Van aconseguir una sessió fotogràfica a l’estadi dels Mets on Benton interpretaria a Finch, entrenant secretament sota una lona. Fotos, en exclusiva, del nou pitcher amb el 21 a l’esquena i amb Mel Stottlemyre, l’entrenador dels Mets, al seu costat.

Tothom en parlava. El nom de Sidd Finch va córrer com la pólvora. Els aficionats del Mets varen inundar la redacció d’Sports Illustrated amb 20 mil cartes preguntant sobre el nou jugador que tantes alegries portaria al club de Nova York. Els entrenadors es plantejaven maneres de poder contrarestar aquestes velocitats i altres mitjans de comunicació es varen queixar als Mets per no haver-los donat a ells l’exclusiva. Fins i tot varen amenaçar de fer fora als seus redactors per no haver aconseguit informació sobre el pitcher més ràpid de la historia.

6a00d8341c60fd53ef014e872c67e2970d-1024wi

La noticia s’havia publicat a finals de Març i el dia 1 d’Abril, tothom volia saber qui era Sidd Finch i quan el presentarien. Aficionats, televisions, premsa i entrenadors anaven bojos amb el nou pitcher. I Stottlemyre, es va encarregar de fer més gran la bola. “Finch encara no està preparat per debutar” deia davant els mitjans.

Va ser dues setmanes després quan tothom va conèixer a Frinch. El dia 15 d’Abril, quan es va acordar fer una roda de premsa. Per fi, el món coneixeria a Sidd Finch. A la conferència de premsa hi va anar l’actor Joe Benton, interpretant a Finch, presentant-se amb un bastó a les mans, es va asseure davant dels micròfons i va llegir un comunicat, escrit pel propi George Plimpton.

Per sorpresa de tothom, no informava del seu fitxatge pels Mets sinó que anunciava la seva retirada del beisbol. Volia nous reptes i fer fortuna amb el golf, ja que era un esport que el motivava més. Decepció total. Tot i això, els periodistes varen voler aprofitar la ben entesa per fer preguntes al pitcher més ràpid del món i li varen demanar algun consell. Així que Benton es va inventar que si es treien la sabata esquerra, els llançadors podien guanyar unes milles de velocitat. Sensacional.

Les conseqüències de la broma

Finalment, Sports Illustrated va anunciar que tot havia estat una farsa. No existia el tal Sidd Finch. De fet, Plimpton va aclarar que el nom provenia de la suma de “Siddartha”, personatge de la novel·la de Herman Hesse i de “finch” que segons, Plimpton, en l’Oxford Diccionary hi ha una accepció que significa “petita mentida”. Aquesta “brometa” va significar la pèrdua de milers de subscriptors per la Sports Illustrated però la demostració de com influenciable és la gent.

Poca gent sabia la veritat i varen comptar amb la complicitat dels Mets, aquest va ser el secret del secret. “El tema estava en, la gent s’ho creurà?” Va declarar temps més tard Myra Gelband, una dels dos editors d’Sports Illustrator del moment. “Mai vam pensar que aniria com al final va anar”. I va anar bé. Sobretot per Joe Benton, que va conèixer la seva futura dona en un event publicitari on va participar, i a més, va ser invitat en diferents festes de la pròpia Sports Illustrated, coneixent ídols com Karim Abdul Jabar o Edwin Moses. Tothom coneixia a Benton com a Sidd.

Després de la Guerra dels Món d’Orson Welles on els extraterrestres atacaven New Jersey, el cas de Sidd Finch és una de les grans mentides generades pels mitjans de comunicació als Estats Units. És la historia del pitcher més ràpid que mai va existir, una mostra del poder que té el quart poder i de com de fàcil és manipular milers i milers de persones. Més o menys així, com el Black Friday.

Aquí podeu veure el rècord real de velocitat:

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU