La selecció masculina de bàsquet del país africà obté una classificació històrica per als Jocs Olímpics de París 2024.
El campionat del món de bàsquet que es disputa al continent asiàtic (entre Filipines, Indonèsia i el Japó) ha sigut l’escenari d’una fita majúscula per a l’esport del Sudan del Sud. El seu 17è lloc és un èxit rotund, perquè els permet garantir un bitllet olímpic inimaginable fa només un parell d’anys. Sudan del Sud ha sigut la millor selecció africana del torneig després de guanyar tres dels cinc partits disputats, amb una victòria clara contra l’experimentada Angola en un duel final decisiu per a la classificació olímpica. És, sens dubte, la gran història del campionat del món i del bàsquet africà dels darrers anys.
Sudan del Sud, l’estat més jove
El país africà va assolir la seva independència l’any 2011 després d’un referèndum resolt amb xifres inapel·lables. Amb un llegat històric marcat pel colonialisme britànic, per les dictadures i pels conflictes armats, el nou estat va viure una guerra civil entre 2013 i 2020 que va provocar centenars de milers de morts i conseqüències devastadores per a la seva economia, fins al punt que alguns índexs globals consideren aquest país com el més pobre del món en ple 2023. La situació d’inestabilitat permanent fins fa ben poc ha provocat la fugida en massa de milers de sudanesos, que han cercat millors condicions de vida en països propers, però també d’arreu del món. Aquesta diàspora sudanesa és també la realitat de les seleccions de bàsquet del país.
Un país desfet, dues grans estrelles
El vincle de Sudan del Sud i el bàsquet és conegut des de fa dècades gràcies a la figura de Manute Bol, un dels grans gegants de la NBA i una icona popular gràcies a la seva alçada (2.29 metres) i la seva condició d’especialista en repartir taps, fins al punt que va acabar la seva carrera amb més taps que punts anotats. Bol va ser captivat pel bàsquet nord-americà principalment gràcies a les seva alçada, però l’altra gran estrella sorgida del país va seguir un camí ben diferent. Luol Deng, qui va arribar a participar a l’All Star de la NBA el 2012 i 2013 enrolat a les files dels Chicago Bulls, també va néixer a Sudan del Sud, si bé el seu vincle amb el país es va escapçar ben aviat.
Quan era petit, el seu pare, que era ministre, va ser empresonat en un dels enèsims conflictes del Sudan. La família va decidir fer les maletes per garantir la seva seguretat i va desplaçar-se fins a Egipte com a refugiats. Allà va ser on Luol Deng va començar a jugar a bàsquet i va conèixer Manute Bol, que impartia classes d’aquest esport als refugiats del seu país. Bol va ser una peça clau per a Luol Deng, a qui va ajudar a desenvolupar les seves habilitats com a jugador més enllà del suport personal i l’acompanyament exercit durant el seu creixement. Cinc anys després Luol Deng i la seva família van obtenir el dret d’asil a la Gran Bretanya, el país que Deng va acabar defensant com a jugador als Jocs Olímpics de Londres de 2012.
Si bé aquests són els dos noms més populars sorgits de Sudan del Sud, en les darreres dècades hi ha hagut una pila de jugadors sorgits o amb vincles familiars d’aquest país que han tingut una bona carrera internacional en el bàsquet. Quan Luol Deng va assumir la presidència de la Federació de Bàsquet de Sudan del Sud l’any 2019 era ben conscient d’aquest fet. De fet, volia convertir-lo en una eina de transformació de país: el bàsquet oferia l’oportunitat de generar oportunitats de futur allà on no n’hi havia i, alhora, unir el país en un mateix objectiu per deixar enrere tots els conflictes viscuts.
Les primeres passes i les oportunitats imprevistes
Els dos principals lemes escollits per la Federació de Bàsquet de Sudan del Sud no estan triats, en absolut, a la babalà. “Guanya per Sudan del Sud” i “Més que bàsquet” defineixen l’eix vertebrador del projecte de les seleccions sudaneses: el que passa a la pista té una transcendència molt rellevant fora del món de l’esport. El primer partit oficial de la selecció masculina va jugar-se el 2017, en la fase de qaulificació per a l’Afrobàsquet, en què Sudan del Sud no va classificar-se. Luol Deng va assumir temporalment el lloc de seleccionador el 2020 per intentar portar la selecció a l’Afrobàsquet. Abans de la pandèmia, i amb el país a punt de finalitzar la guerra civil, Sudan del Sud va deixar escapar l’accés al torneig final de qualificació el mes de gener en perdre contra Kènia i acabar segona al seu grup de qualificació, per davant, això sí, de Tanzània, Eritrea, Burundi i Somàlia.
El mes d’octubre Sudan del Sud va participar al torneig d’invitació, format per les tres millors seleccions no classificades a la primera fase. Un cop més, però, va perdre en el partit decisiu contra Cap Verd, que va guanyar-se el bitllet. Malgrat tot, els sudanesos van ser repescats a darrera hora per disputar la segona ronda de qualificació després que Algèria renunciés a competir perquè tenia l’equip en quadre afectat per la Covid-19. Entrant al bombo més fluix, el sorteig va enviar Sudan del Sud al grup D al costat de la potent Nigèria, de Mali i de Ruanda. I finalment, el mes de febrer de 2021, amb un balanç de tres victòries i tres derrotes, Luol Deng i els seus jugadors assolien l’objectiu: classificar-se per a l’Afrobàsquet.
La creació d’un equip guanyador
Si fins aquest moment tot plegat havia anat avançant amb una sabata i una espardenya, Luol Deng va entendre que hi havia una finestra d’oportunitat real per a fer un bon paper a l’Afrobàsquet malgrat no comptar ni tan sols amb una pista coberta de bàsquet en tot el país on poder entrenar lluny de les inclemències meteorològiques. Deng va convèncer un bon entrenador assistent de la NBA, el nord-americà Royal Ivey, per fer-se càrrec de la banqueta, i va començar a formar un equip cada cop més solvent amb jugadors arreplegats d’arreu del món, lluny encara del que s’ha anat construint després. Amb només tres jugadors a l’equip dels que acaben de disputar la copa del món, Sudan del Sud va ser segona del seu grup i va aconseguir un magnífic triomf als vuitens de final davant de Kènia abans de caure a quarts de final contra Tunísia, la vencedora del torneig.
Entre novembre de 2021 i febrer de 2023 la selecció de Sudan del Sud ha tingut un objectiu entre cella i cella: classificar-se per al campionat del món. Era la primera vegada que podia disputar una fase de qualificació d’aquest nivell i Luol Deng va fer mans i mànigues per anar convencent cada cop més jugadors sudanesos enrolats a clubs principalment d’Austràlia, però també d’Europa i els EUA: “Tots venen a la selecció perquè són conscients que formen part d’un projecte superior, d’un marc més gran. Saben què significa formar part d’aquest equip i que depèn d’ells fer-lo créixer“.
Amb un equip que va anar canviant de jugadors i enfortint-se a cada finestra FIBA, Sudan del Sud va fer els deures i va erigir-se en el millor equip africà de tota la fase de classificació, obtenint amb molta solvència un dels cinc bitllets per al mundial d’aquest estiu. Mentrestant, en un procés molt més lent, l’equip femení ha guanyat el seu primer partit oficial aquest 2023, lluny encara de ser competitiu.
El somni olímpic, una realitat
La classificació per al campionat del món va ser tan bèstia que quan encara no estava garantida els jugadors van ser rebuts a l’aeroport per centenars de persones eufòriques i orgulloses de la fita (quasi) assolida. Va ser un moment increïble per a molts jugadors que fins aquell moment no eren conscients de la transcendència de les seves accions a la pista. Però era molt més que allò: a l’equip hi havia jugadors que mai havien trepitjat el país de la seva família. Un d’ells, de fet, va trobar-se per primera vegada amb el seu pare en aquell moment, l’agost de l’any passat. D’altres només hi havien viscut de petits i des d’ençà havien viscut al seu país d’acollida.
Era un cúmul d’històries familiars explosiu i alegre que va permetre a Luol Deng i Royal Ivey ser més persuasius a l’hora de convèncer més jugadors de qualitat de sumar-se al projecte: qui no voldria formar part d’una història com aquella?
Dit i fet, l’equip sudanès (que continua sense disposar d’instal·lacions dignes al seu país) ha conformat un nou equip per al mundial en què quatre dels dotze jugadors han debutat aquest mes d’agost de 2023, i cinc més ho van fer tot just l’any passat. Un equip construït per peces i que ha sumat dos noms de tercera fila NBA: Wenyen Gabriel, que la darrera temporada ha sigut una peça força secundària de Los Angeles Lakers, i Carlik Jones, un anotador compulsiu estatunidenc d’ascendència sudanesa que acaba de firmar contracte amb els Chicago Bulls i que ha fet un mundial de traca i mocador. A més, cal destacar el debut del jove de 16 anys Khaman Maluach, projectat a la llarga com un jugador per ser escollit al draft de la NBA, si la seva evolució no es torça.
I hi ha camp per créixer, atès que entre les absències hi ha el jugador dels Charlotte Hornets JT Thor, que va renunciar a la cita per lesió, o el fill de Manute Bol de nom immillorable, Bol Bol, que cerca equip a la NBA després d’una temporada prou digna als Orlando Magic. A més, un altre ex NBA com Thon Maker va optar fa uns quants anys competir amb Austràlia quan la selecció del seu país natal encara era una utopia. Talent, com dèiem al principi, n’hi ha. Entrenador compromès, també. Royal Ivey té clar el rol que jugar aquest equip al Sudan del Sud: “Utilitzem el bàsquet per assolir la pau i per canviar el relat al nostre país. Tothom ens observa. Quan juguem a bàsquet compartim i difonem valors com l’amistat, l’amor i l’esportivitat“.
Capgirar percepcions, obrir una via de futur
Per posar context a la importància del bitllet olímpic només cal fixar-se en les dues participacions de Sudan del Sud als Jocs Olímpics d’estiu: a Rio de Janeiro, en el seu debut oficial, va portar tres atletes als Jocs. A Tòquio en van ser dos. Paral·lelament, però, el Sudan del Sud va comptar amb cinc esportistes a l’equip olímpic de refugiats de 2016 i quatre més a la cita del Japó. És un retrat de la realitat del país, amb centenars de milers d’exiliats i refugiats en altres països, especialment a Kènia, que per primera vegada veuran com un equip del seu país competeix als Jocs Olímpics. També, és clar, serà el primer cop que hi haurà més esportistes de Sudan del Sud defensant la bandera del seu país que no competint amb la bandera olímpica.
Luol Deng, que ha finançat amb fons propis part dels viatges i competicions de la selecció de Sudan del Sud, ha posat un granet de sorra que certament pot capgirar dinàmiques, percepcions i, tant de bo, realitats. És la història d’un equip que deixa una petjada molt més enllà del bàsquet.
