Zoya Naumov (Sant Cugat del Vallès, 1995) va ser campiona d’Espanya dels 800m el 2018 i internacional amb la selecció estatal al campionat d’Europa de Glasgow el 2019. Després d’un temps allunyada de les pistes per problemes de salut Naumov va fregar el podi a la prova de 800m als Campionats d’Espanya a l’aire lliure que es van celebrar a Nerja la setmana passada.
L’atleta del New Balance i psicòloga de professió, que aquest juliol buscarà el bitllet pel Campionat d’Europa que es disputa a l’agost a Munic, atén la trucada de La Fosbury des de Lieja (Bèlgica) on va competir en un meeting internacional i va fer marca personal a l’aire lliure amb un temps de 2:02:53.
En quina competició estàs?
Ara mateix estic a Lieja, vaig venir a córrer el meeting internacional de Liège, que és de categoria bronze. He vingut aquí perquè estic intentant classificar-me per l’Europeu de Munic de l’agost per punts del rànquing. Des de fa un parell d’anys per classificar-te pels campionats o bé fas la mínima requerida o si no, et pots classificar per rànquing i va per punts. Depenent de les marques, la posició i dels campionats en què corris sumaràs més o menys punts. Funciona com l’ATP de tennis en què hi ha uns torneigs de tal categoria que donen tants punts i en funció de la posició en què quedis en aquella competició obtens uns punts o uns altres.
Aleshores la World Athletics estableix criteris: agafen els 32 millors del rànquing o els dos o tres millors del rànquing de cada país depenent si es tracta d’una classificació per l’Europeu o Mundial. Ara jo estic voltant per les curses que es fan a Europa per acumular punts per veure si em puc classificar per l’Europeu que tanca el termini a finals de juliol.
Aquestes competicions te les has de pagar tu de la teva butxaca?
No, tens un mànager que és qui et mou i és l’organització qui et convida al meeting.
View this post on Instagram
Explica com sorgeix el problema amb la mononucleosi.
A veure com ho resumeixo… el tema de la mononucleosi m’ha anat perseguint al llarg de tota la meva carrera esportiva, queia malalta constantment, no sabien ben bé d’on venia i al final el 2018 vam esbrinar que venia d’allà (mononucleosi). A partir d’aquí vam començar a fer uns tractaments de reset intestinal que van ajudar força i el 2018 vaig fer els resultats més significatius i vaig anar al meu primer Europeu el 2019, però aquell estiu vaig tenir la mala sort d’enganxar una pedra entrenant i em vaig trencar un tendó del turmell dret i a partir d’aquí vaig haver de passar per quiròfan i el cos va viure un estrès molt fort i es van començar a accentuar tots els temes inflamatoris i la mononucleosi es va reactivar fins al 2021. Vaig anar arrossegant d’altres lesions físiques però semblava que el meu sistema estava col·lapsat i passant per diferents professionals ningú m’acabava de trobar ben bé què tenia. Sí que veien que els intestins no estaven funcionant correctament i estaven inflamats però no se sabia del cert l’origen de tot fins que aquest hivern vaig començar a tractar-me amb el David Alcalà que és un metge expert en medicina xinesa i bioressonància i va ser la primera persona que em va mirar i em va dir: ostres, en comptes de fer-te prendre tantes coses anem a veure què es pot treure del teu cos que estigui causant distorsions i saber si hi ha algun aliment que és millor que no ingereixis.
Va començar revisant-me la vista i el següent va ser la boca. Des de feia molts anys jo portava unes amalgames que s’utilitzaven molt fa temps per cobrir càries i ara amb els anys s’ha vist que per a esportistes d’elit que portem al límit el nostre cos la mínima afectació ens genera més problemes que una persona que no sigui esportista d’elit. Jo portava sis amalgames a les dents que tenen un petit percentatge de mercuri i s’ha comprovat que és un metall tòxic pel cos humà i ell em va valorar i em va dir que no servia de res fer cap tractament desinflamatori mentre continués tenint aquells metalls al cos perquè és un avís constant que t’està enviant el teu organisme perquè nota que hi ha una toxicitat i està tota l’estona responent.
D’aquí que els meus valors inflamatoris fossin elevats des de feia tant temps. Amb un metge esportiu, en Daniel Brotons, que va ser qui em va dir que això li havia passat a molts més esportistes, vam començar a fer les extraccions de les amalgames i a partir del març em van donar l’okay per començar a entrenar a poc a poc i vaig començar a entrenar amb paràmetres de pulsacions controlades i al final mira… al maig no sabíem si participaríem als campionats d’Espanya i ara estem parlant d’intentar classificar-nos per un Europeu.
Zoya Naumov: “Portava sis amalgames a les dents per cobrir càries que tenien un petit percentatge de mercuri i s’ha comprovat que és un metall tòxic pel cos humà”
Déu n’hi do…
És una història bastant fascinant per mi perquè ni el meu entrenador s’ho esperava, no he tingut temps de fer una preparació normal i així i tot el meu cos està responent d’una manera brutal i bàsicament la nostra conclusió és que està sa. Quan un cos està saludable pots treballar amb ell, si no és molt complicat.
Tot això pel tema de cobrir les càries…
Sí, però hi ha més coses. Durant aquests anys he tingut altres factors personals, emocionals i s’han hagut d’anar recol·locant moltes coses. Ha estat una suma de factors, però el canvi més significatiu ha estat treure aquests metalls i fer una dieta antiinflamatòria sense gluten, sense fructosa ni lactosa. Han estat mesos força durs perquè en aquest país si no menges pa i formatge estàs cardat (riu). M’hi he hagut d’adaptar, però estic molt contenta, el meu cap encara no s’ho creu. Aquests últims mesos m’ha empès més el cos que no pas el cap perquè després de tres anys el tenia molt fregit, però jo vull pensar que hem donat amb la tecla i a partir d’ara si puc entrenar amb continuïtat, crec que tenim una nova Zoya.
Zoya Naumov: “Hem donat amb la tecla i si puc entrenar amb continuïtat, crec que tenim una nova Zoya”
Com et quedes quan et diuen que això que et passava t’ho provoca unes amalgames per tapar càries?
Per mi és alliberador i també em desperta una certa incertesa de dir “no sé si això em canviarà que desapareguin les lesions”. Però sí que m’alleugereix molt perquè era la primera persona que no intentava donar-me productes i donar-me coses… he acabat molt saturada aquests anys. És la tendència de la medicina occidental, donar productes i a vegades ens hem de fixar en les coses més bàsiques: si estem prenent alguna cosa que no ens va bé o si hi ha alguna cosa dins el nostre cos que no funciona bé.
Quan el metge esportiu amb qui vam començar a treballar em diu que havia vist altres casos similars en esportistes per mi va ser reconfortant, li vaig preguntar si podria tornar a l’alt rendiment i em va dir “sens dubte”. Que algú que ha vist tants casos et digui això després tant temps i tant dubtar tant de tu mateixa reconforta molt.
Vas arribar a pensar a deixar l’atletisme?
Sí, hi ha hagut moments en què ho he deixat. Un punt clau va ser aquest hivern i crec que psicològicament ha estat tot un exercici. Et comentava abans que hi havia molts factors i aquest ha sigut un d’ells, decidir seguir amb l’atletisme des de la tria, no des de la necessitat.
L’estiu passat va ser un punt clau també, va ser el primer moment en què vaig plantejar-me la retirada just després dels Jocs Olímpics de Tòquio. Intentava entrenar, vaig fer controls mèdics per intentar arribar-hi i no vaig poder i vaig tenir un burn out psicològic i els primers brots d’ansietat l’estiu passat i va ser quan vaig decidir que així no anava enlloc. La meva salut estava en joc i un somni, una passió o un projecte de vida no pot passar per sobre de la salut.
Quin canvi en tan poc temps.
Tot ha canviat molt els darrers dos mesos, no sé ni com em dic. Al desembre els metges em van manar fer una aturada i aleshores l’escalada em va ajudar molt. Recordo un dia comentar-li a la meva companya de pis “i si em quedo així, fent altres coses… s’està molt bé i no hi ha pressió, la vida és més senzilla i ja veuré al setembre què faig, però de moment acabo el tractament i no competeixo”. Però mira, va ser dir això i al cap d’unes setmanes, al març, em van dir que podia començar a córrer i una part de mi no ho volia deixar i vaig seguir aquesta intuïció. Cap a finals d’abril ja vaig poder entrenar sense limitacions mèdiques, tanmateix, fins fa tres setmanes no havia pogut fer entrenaments de qualitat.
T’ha ajudat la teva formació com a psicòloga en tot aquest procés?
Jo et diria que aquesta experiència m’està ajudant a ser millor psicòloga. Com a psicòloga conec eines i recursos que potser altres persones no tenen, però el més difícil és aplicar-ho en un mateix. Totes les vivències d’aquests anys, els brots d’ansietat… em fan poder empatitzar molt més amb els meus pacients. Ja he començat a acompanyar a persones psicològicament i pots empatitzar-hi d’una manera que fins que no vius en primera persona tot això no pots acompanyar-los de la mateixa manera.
En qüestió de pocs mesos has passat de no poder entrenar a ser quarta al Campionat d’Espanya a Nerja i tenir opcions reals de disputar l’Europeu de Munic a l’agost. Com has gestionat tot això?
Encara estic processant-ho. És cert que em noto la maduresa i l’experiència pròpia dels 27 anys, porto des dels 12 en aquest esport i la manera com em prenia certes coses amb vint anys abans d’aquesta aturada no és la manera com ho faig ara. L’experiència és un grau i des del 2018 he començat a utilitzar estratègies de mindfulness i ha estat clau. També és cert que aquestes eines tampoc eviten que puguis patir un brot d’ansietat o travessar moments de dificultat, però m’ha donat una visió de vida que a nivell esportiu m’ha ajudat molt. En l’esport puges i baixes molt en l’àmbit emocional, com a la vida també, però en l’esport en un període molt curt de temps ets campió i l’endemà ets a casa i tot està igual. Passes d’un estat d’èxtasi i eufòria a què, de sobte, ningú se’n recordi de tu i la forma de treballar-ho és relativitzant i sabent que ni els dies bons són tan bons, ni els dolents són tan dolents.
Gairebé ho guarneixes amb un podi a Nerja.
Sí, ens vam quedar a molt poquet de la medalla. Estic súper contenta perquè el 800 a Espanya ha agafat molt nivell, estan pujant noies joves molt potents i m’ha fet molta il·lusió tornar i veure aquesta alegria, aquestes ganes de superació. Ho parlàvem l’altre dia amb un entrenador, la mirada de professionalització que li estan posant elles. Quan jo era més jove no es veia tant, ha estat ara que m’he mentalitzat que sóc una professional i que em dedico a l’atletisme.
Ho dèiem en una taula rodona de gènere que va organitzar el Sant Cugat FC, que a vegades com a dones és difícil que l’entorn familiar accepti o entengui l’esport com una professió. Es veu un canvi en les noves generacions, les noies sent joves ja diuen que volen ser atletes, que volen ser unes professionals d’això i és molt positiu perquè farà augmentar molt el nivell i com més pugi el nivell de les unes, més puja el nivell de les altres.
A la final del campionat d’Espanya vas ser ambiciosa, anaves marcant el ritme del grup.
A la final em vaig equivocar… entre tu i jo, et confesso que em vaig equivocar (riu). Volia que la cursa anés com va anar, però jo no volia col·locar-me on finalment vaig estar, al capdavant del grup. Em van poder les ganes i la il·lusió i vaig sortir massa ràpid, ha sigut la cursa que he sortit més ràpida de tota la temporada quan no volia fer això i de sobte em vaig veure al davant i un cop estàs allà en aquest tipus de cursa quan està tot tan igualat és molt difícil baixar el ritme per deixar-te caure perquè llavors et van passant totes i et quedes tancada. Era una mica complicat i quan em vaig veure en aquesta situació vaig haver de gestionar un panorama de cursa que jo no volia.
Vaig estar allà davant portant un ritme relativament còmode amb què em sentís bé i res, tancar els ulls i apretar a l’última recta a veure si tenia sort. Efectivament, no vaig tenir sort perquè tenia clar que la cursa es disputava en els últims 40 metres i que la persona que estigués davant menjant-se el vent i portant el pes de la cursa seria la que tindria menys opcions. Va anar de ben poc, estic molt orgullosa perquè no he tingut temps de preparar aquest campionat de la forma que m’hagués agradat i així i tot crec que vaig donar la cara i se’m va escapar la medalla de bronze per molt poquet.
Ara venir a Bèlgica i tornar a córrer en una marca personal de dos minuts i dos segons em reafirma que estic en un bon estat de forma i que encara em falten cosetes. Hem de treballar el final, que no he tingut temps de fer-ho, però si arribem a l’Europeu s’allarga un mes la temporada i podem polir detalls.
Tornes cap a casa ara?
Sí, el cap de setmana hi ha el torneig de federacions autonòmiques a Granollers però he hagut de renunciar-hi perquè dilluns o dimarts torno a marxar per competir. No sé si correré dilluns a França o dimarts a Barcelona, he d’acabar de decidir-ho, però clar, he hagut de renunciar al Campionat de federacions del cap de setmana perquè necessito entrenar. Fins a mitjans de juliol, quan comença el Mundial d’Eugene, encara hi ha curses. Aquest estiu tenim Mundial al juliol i Europeu a l’agost, el Mundial el veia molt lluny i era bastant impossible que em classifiqués. Ara l’objectiu és córrer un parell de curses més en els temps que estic fent i pot ser que soni la flauta i entri per rànquing i després seria decisió de la federació espanyola d’atletisme si m’hi porten o no.
Tot i que al final no hi vagis és un premi ser seleccionada, vol dir que estàs fent bé les coses.
Sí, Catalunya té un nivell molt alt, és de les federacions autonòmiques amb més nivell i amb més nombre de llicències d’atletisme de tota Espanya i, tot i que en diverses proves hi haurà baixes perquè hi ha atletes als Jocs del Mediterrani o que estan preparant el Mundial o l’Europeu, crec que serà un campionat maco i que es lluitarà. Sempre és un orgull córrer amb l’equipació de casa i pels de casa.
A quant estàs de la mínima europea?
Estic una mica lluny de la mínima per l’Europeu que és de 2:00:40. Per punts al rànquing no sé a quina posició estic, però era bastant baixa perquè tenia en blanc tant la pista coberta d’aquest any com l’aire lliure de l’any passat. En principi només que faci un parell de curses bé ja pujaré moltes posicions perquè no tenia resultats i crec que he d’estar entre les 32 primeres del rànquing.
T’he de confessar que aquest tema l’estan portant el mànager i l’entrenador, jo m’estic dedicant a córrer bé les curses i els deixo a ells el tema de classificacions i estadístiques. Però diria que puc estar dins les posicions que donen accés a l’Europeu.
L’Europeu serà un premi o et voldràs marcar algun objectiu?
Si arribo a l’Europeu, serà més que un premi. Per mi el premi és ser on sóc, això per començar. Si aconsegueixo anar-hi, després del que estic vivint aquest últim mes i mig, et diria que no em voldré posar límits. Ara el meu cos té unes condicions diferents que potser fins ara no havia pogut desenvolupar i no sé què esperar de mi mateixa perquè no sé quin nivell puc assolir amb quatre setmanes més d’entrenament. Jo crec que podem estar amunt, com a mínim passar una primera ronda, que sempre suma, i et diria que vull treure el màxim de mi i que això em porti on m’hagi de portar.
Quins plans de futur tens dins i fora la pista?
El repte més gran que em plantejo de cara a l’any vinent és un canvi de ciutat i de grup d’entrenament i encara estic acabant de decidir on serà. M’il·lusiona perquè després de tot el que he passat crec que em mereixo donar-me l’oportunitat d’intentar estar a uns Jocs Olímpics. Només queden dos anys pels de París, que està molt a prop de casa, i a partir d’allà ja es veurà. Si el meu cos segueix responent doncs per què no agafar un altre cicle olímpic i sinó doncs seguir el camí vivint l’esport d’una altra manera.
Zoya Naumov: “Després de tot el que he passat crec que em mereixo donar-me l’oportunitat d’intentar estar a uns Jocs Olímpics”
Et planteges anar a viure fora de Catalunya, fora d’Espanya?
Ara mateix l’opció que té més números és anar fora de Catalunya i quedar-me a Espanya, però també he contemplat altres opcions fora d’Espanya i potser no em mudaria de forma fixa i viatjo per entrenar amb un grup estranger. Però ara per ara el més probable és quedar-me a Espanya.
I del teu futur com a psicòloga què me’n dius?
Com a psicòloga aquest any he acabat el màster en especialització educativa, el del professorat per treballar en instituts com a orientadora i psicopedagoga. Crec que l’educació és la base de tot i trobo que si volem una societat més sana i empoderar la salut mental hem de començar educant en estratègies de gestió emocional i per això sempre m’he decantat molt per l’àmbit educatiu. Aquests últims anys també he treballat temes d’educació sexual i afectiva, que està molt vinculat amb la qüestió emocional i aquest últim any he començat a fer acompanyament psicològic a esportistes i a endinsar-me en la psicologia de l’esport i m’he adonat que és un camp en què voldré dedicar una part de la meva vida perquè estic vivint experiències i agafant eines que em fan creure que puc acompanyar a altres persones que visquin un procés semblant.
Imatge de portada: @lerasphoto
