El 25 d’agost és el dia fort de la festa major de Ripollet, jornada de festa nacional a l’Uruguai i a Bielorússia (commemoren la proclamació de la independència) i el dia Kim Collins a dues petites illes del Carib que conformen un dels estats més petits del món: Saint Kitts and Nevis (55.000 habitants).
Kim Collins és un dels secundaris il·lustres de la prova reina de la velocitat. Al llarg d’aquest segle XXI la seva presència ha estat constant en finals de velocitat (100 i 200 metres llisos) en les grans cites mundials. Va ser 7è a Sidney 2000, 6è a Atenes 2004 i 6è a Pequín 2008 i ha participat en 9 campionats del món des de 1997 fins a 2015.
Sempre en una segona fila, lluny de les exhibicions de Maurice Greene, de Tim Montgomery, de Justin Gatlin, d’Asafa Powell, d’Usain Bolt o de Yohan Blake, Collins ha tingut l’enorme encert d’exprimir al límit les seves condicions físiques quan els grans talents han patit alguna ensopegada. I, d’aquesta manera, farcir un palmarès més que destacable tot i disposar d’una millor marca personal de 9,98 segons, discreta atesos els registres dels rivals més directes.
El 25 d’agost de 2003 va arribar el seu gran dia de glòria: vencedor de la final dels 100 metres de París, es va convertir en un dels campions del món més inesperats de la història. Collins va guanyar amb un registre de 10,07 en uns campionats en que cap atleta va ser capaç de baixar de la barrera dels 10 segons. Quan la resta de rivals van fallar (Greene, el favorit, va caure lesionat a semifinals), el més viu va ser ell. El 2011, a Daegu, va saber aprofitar la sortida nul·la de Bolt per fer-se un lloc al podi (10,09). Un bronze que ja havia tastat a Edmonton 2001 als 200 llisos i a Hèlsinki 2005 (10,05). El 2011, per cert, Saint Kitts i Nevis va fer una autèntica demostració de força en colar 4 velocistes al podi dels 4×100 relleus. Increïble. Kim Collins mai ha necessitat ser el més ràpid per guanyar medalles.
Després d’haver anunciat la seva retirada el 2009, va tornar a competir amb professionals tot just un any més tard, quan ja tenia 34 anys i tothom el descartava de les grans cites de l’atletisme. Res més lluny de la realitat: l’atleta que durant anys i panys va pujar als millors podis del món sense córrer per sota els 10 segons ha fet una progressió bestial en les seves marques que l’han portat del 9,98 assolits el 2002 als 9,96 de 2014 i… als 9,93 segons aconseguits ahir a Bottrop (Alemanya).
Després de la seva retirada, només una taca al seu historial: l’expulsió dels Jocs Olímpics de Londres 2012 per part de la seva federació esportiva després d’haver-se saltat els entrenaments previs a la competició per quedar amb la seva dona. Qui sap si, d’haver competit, hauria estat capaç d’arribar a la final.
Els 9,93 segons de Kim Collins el situen amb 40 anys i 55 dies, com el segon home més ràpid d’aquest 2016, per davant d’Usain Bolt, Justin Gatlin, Yohan Blake o Mike Rodgers, cridats a disputar-se les medalles als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Òbviament, el pic de forma de tots ells els haurien de situar en condicions de baixar dels 9,9 segons un cop s’apropi la cita olímpica, però caldrà que evitin els contratemps: Kim Collins (1976), que no coneix l’envelliment, estarà a punt per caçar una plaça inesperada en els seus cinquens Jocs Olímpics entre corredors fins a 20 anys més joves que ell. El del Carib encara li manca una medalla olímpica al seu palmarès…
Kim Collins és l’home que té un dia de festa al seu país que porta el seu nom. Màxim respecte.
