La velocista més ràpida de tots els temps i l’atleta més completa de la història van coincidir a UCLA, la Universitat de Califòrnia, que les va reclutar per passar a formar part del seu equip d’atletisme i donar el tret de sortida a dues de les carreres esportives més bèsties de tots els temps. Les dues atletes, aviat amigues, van compartir entrenador durant els primers anys de la seva carrera esportiva. Bob Kersee marcava el camí, els exercicis i el ritme de les competicions. Griffith i Joyner hi afegien el talent.
Florence Griffith va ser la primera en fer el salt a l’escena internacional als primers mundials de la història de l’atletisme. Hèlsinki 1983 no deixaven de ser un experiment reeixit i allà la velocista nord-americana va demostrar que podia córrer a l’elit acabant la prova dels 200 metres llisos al quart lloc. L’any següent va apujar el llistó als Jocs Olímpics de Los Angeles, amb l’absència del bloc comunista com a aliat important. Griffith va penjar-se la plata als 200 en uns campionats en que la seva companya Joyner va presentar-se en societat amb una plata a l’heptatló i amb un cinquè lloc a la final de salt de llargada.
Mentre Griffith s’allunyava de l’atletisme, la seva companya es convertia l’any 1986 en la primera dona de la història en superar la barrera dels 7.000 punts a l’heptatló. S’acabava de casar amb el seu entrenador (i el de Griffith!) Bob Kersee i es postulava com una de les grans estrelles dels campionats del món de Roma. Dit i fet, el 1987 a Itàlia va guanyar l’or en l’heptatló (7.128 punts) i en salt de llargada (7.36), pocs dies abans de batre el rècord del món d’aquesta darrera disciplina i deixar-lo en 7.45.
Aquell mateix estiu Florence Griffith va casar-se amb Al Joyner, el germà de la seva companya Jackie, que als Jocs de 1984 havia estat el millor de la família proclamant-se campió olímpic de forma inesperada en el triple salt. Griffith-Joyner / Joyner-Kersee. Una família on el talent esportiu vessava per totes bandes.
Seül 1988: les marques impossibles
Florence Griffith va decidir tornar a competir per assistir als Jocs de Seül i el seu salt de qualitat de 1988 és un dels fenomens més bèsties de la història de l’atletisme. Als trials nord-americans la velocista va rebentar el rècord mundial (10.76) que tenia Ashford i el va deixar en uns bestials 10.49. Aquesta continua essent la marca més ràpida de tots els temps en aquesta distància 30 anys després. A Seül Griffith no va decebre i va guanyar l’or als 100, als 200 i als 4×100, i la plata als 4×400. A més, en els 200 metres llisos, va tornar a assolir un rècord mundial estratosfèric amb els 21.34 de la final que també es mantenen inalterables en ple 2018.
En aquells jocs coreans no es va quedar enrere la seva cunyada Jackie Joyner. Or en salt de llargada (7.40) i or i un nou rècord del món que encara perdura a dia d’avui a l’heptatló: 7.291 punts. Dues actuacions extraordinàries amb Bob Kersee com a tècnic que ràpidament van generar sospites de dopatge atès que el cas de Ben Johnson en aquells mateixos Jocs Olímpics van ser un escàndol majúscul.
El dopatge que tothom dona per fet
Les sospites mai es van confirmar, encara que avui en dia es dona per fet que aquelles marques, especialment la brillantor sobtada de Griffith, només es poden explicar a través de la trampa. De fet, Victor Conte, responsable dels laboratoris BALCO, ha arribat a dir que les dues atletes van donar positiu a Seül però que els casos van ser tapats i no van arribar a sortir mai a la llum.
Després dels Jocs la velocista va anunciar la seva retirada definitiva de les pistes. El 1989 s’anunciaven nous controls antidopatge i la nord-americana va preferir fer valer la seva imatge triomfal en l’esport per fer-se una carrera en el món de la moda i la publicitat. El 1998 la seva mort inesperada per una malaltia cerebral amb només 38 anys tornaria a obrir la caixa de pandora sobre el seu 1988 i la sospita generalitzada que els productes que havia pres per guanyar-ho tot a la pista també li havien escurçat la vida.
Un llegat en forma de títols i rècords
Lluny de la trajectòria-bolet de la seva cunyada, Jackie Joyner va mantenir-se a l’elit de l’esport mundial durant molt de temps amb noves medalles d’or a Tòquio 1991, a Barcelona 1992 o a Stuttgart 1993. Als Jocs d’Atlanta 1996 va aconseguir el seu darrer èxit internacional amb un bronze en llargada i el 1998, en l’any de la seva retirada (36 anys), va aconseguir la segona millor marca mundial de la temporada en l’heptatló.
Els Joyner i Griffith van formar una de les famílies amb més medalles olímpiques de la història: 7 ors, 3 plates i 2 bronzes. Jackie i Florence van viure dues carreres molt diferents, marcades per l’èxit comú de Seül 1988, els Jocs que perduren a través dels seus rècords impossibles. Bob Kersee, per cert, ha acabat sent l’entrenador de l’atleta dels EUA més llorejada de la història olímpica: Allyson Felix.
