La Raquel González és un exemple més de la força que té l’esport femení a casa nostra. Entre el seu palmarès hi trobem el títol de campiona d’Espanya de marxa atlètica, el bronze al mundial per equips amb la selecció espanyola, la cinquena plaça al rànquing mundial dels 5 km marxa i el recent campionat d’Espanya de 50 km, amb rècord inclòs.
Actualment, l’esportista del FC Barcelona es prepara per al gran objectiu futur: els Jocs Olímpics de Tòquio. La 64a Nit de l’Esport de Mataró l’ha reconegut com la millor esportista de la ciutat de 2018. De les últimes 11 edicions, són 9 les vencedores absolutes femenines coronades amb el guardó. Acompanyada d’un currículum brillant, tot i haver passat moments difícils ara fa 2 anys, l’atleta reconeix que és un premi que li fa especial il·lusió per ser “dels seus”.
Què se sent al ser nomenada esportista de l’any per la teva ciutat?
Estic molt contenta. Els premis són importants i aquest és el reconeixement dels meus, de la meva ciutat, i és especial.
En l’última dècada, en 11 edicions han estat 9 dones les guanyadores absolutes. Com ho valores?
És molt positiu. Per mi era un reconeixement molt exigent, però no només per noies sinó també per nois, tots amb un currículum espectacular. Sabia que opcions tenia perquè la temporada havia estat bona, però com sempre, la salut esportiva de Mataró tant amb nois com amb noies és molt bona, i per això és un premi que costa molt assolir. I en la categoria femenina també, hi ha unes rivals que són molt fortes.
Darrere les fites aconseguides i premiades amb aquest guardó, quantes hores de treball hi ha?
La gent em pregunta moltes vegades què sento al rebre un premi o quan arribo a meta, i al final la resposta és un flashback de tot el que he patit, tot el que m’ha costat aconseguir-ho. És una manera de donar-li un sabor positiu i donar sentit a l’esforç, fer que valgui la pena.
Quantes hores hi dediques?
L’esportista no compta les hores com qualsevol persona que fitxa a un treball. Has de ser esportista les 24h del dia, perquè tan important són les hores que estem a la pista com les de descans, les que dormin, el dinar… és tot. Les hores de treball per mi són 24h els 7 dies de la setmana, sobretot quan estic en setmanes de competició. Si les amigues em diuen d’anar a sopar, jo he de dir que no puc perquè l’endemà competeixo.
Comporta molts sacrificis ser esportista professional?
Més que sacrificis, és un estil de vida molt exigent. Perquè tampoc no sacrifiques ninguna part, sinó que t’exigeixes molt més en l’esport. És una cosa que decideixes perquè ho vols, i al final és un dia de prioritats. I pots pensar que costa molt, però el que m’aporta l’esport és brutal. Entrar a un estadi i vibrar… el que sentim amb l’esport no ho sentim amb cap altra cosa.
Què és el que més t’aporta el teu esport?
El millor premi són les recompenses personals, sens dubte.
El 2017 no va ser un any fàcil en la carrera. Com ho recordes?
El 2016, l’any Olímpic (Rio), estava molt bé de forma i tot semblava que anés molt bé per fora, perquè els resultats eren espectaculars (va guanyar totes les distàncies del campionat d’Espanya i anava líder mundial en moltes distàncies), però per dintre vaig tenir problemes de genoll i això va fer que en tornar de Rio el meu metge em digués: “És increïble el que has aguantat, però hem de passar per quiròfan”. Vaig confiar en aquesta opció, em vaig operar però la cosa es va complicar. Vaig haver de tornar a passar per quiròfan i després vaig tenir dues fractures d’estrès. El meu objectiu era tenir salut i no ho aconseguia, tot i estar entregada matí i tarda al fisio, al metge…
I després…
L’any següent va ser com un període una mica de transició. Vaig tornar a estar a les llistes internacionals, però sentia que no era la Raquel de sempre. Li estàs demanant al cos no que surti a fer esport, sinó que surti a fer esport d’alt rendiment i tornar a competir amb les millors del món. Vaig estar allà però no encara al nivell on havia estat.
Aquest any has començat fort.
El febrer vam guanyar el campionat d’Espanya de 50km, vaig fer rècord i ens vam classificar per les dues distàncies a la copa d’Europa (50 i 20km). Això m’ha servit per donar-me energia, motivació, confiança, seguretat… És una distància que a priori no preparo, estic centrada en els 20km perquè encara està oberta la decisió de si les dones podríem competir o no als 50km. La prioritat són els 20km tot i que l’entrenador confiava tant en les meves possibilitats que em va dir de fer-ho sense intervenir gaire en la planificació. Plantar-me i fer un 50km brutal, amb el canvi personal i professional vivint a Madrid, amb nou entrenador, em va ensenyar que les coses funcionen i que estic de tornada.
Els objectius a curt i llarg termini que et proposes?
El principal objectiu són els JJOO, està tot invertit allà. I abans tenim el campionat del món a Doha.
Quan es comença a preparar uns Jocs?
Vaig començar des que vaig arribar de Rio. No es pot arribar un any abans a uns JJOO, i per això vaig passar per quiròfan el 2016, amb la vista d’ordenar-ho tot per poder aguantar aquests anys ben forta. Els entrenaments ja estan planificats pensant en això i és la prioritat.
Deixant de banda temes esportius, què et va portar a estudiar comunicació?
A mi l’esport m’agrada moltíssim, i el tema de la comunicació també. Tenia clar que volia continuar vinculada a l’esport, i quan vaig començar a estudiar una de les meves inquietuds era poder transmetre el valor que té ser esportista, perquè ho he viscut en persona i ho sé. Vaig acabar la carrera i després vaig fer un màster, i de moment no volia fer res a nivell laboral per invertir les 24h a l’esport. I de mica en mica vaig veure que també la gestió esportiva i màrqueting són un tema que em crida l’atenció i m’agradaria dedicar-m’hi.
L’esport no et deixarà mai.
No, això ho tinc molt clar.
Ets culturalment inquieta. He vist que t’agrada la música, la filosofia…
L’esport són un munt de valors, i és un camí molt personal, on treballes la condició física però també el cap. Si treballes el cap, treballes la filosofia, la comunicació, la psicologia… està tot molt lligat.
Si és que tens temps lliure, a què el dediques?
Sense comptar el descans (riu), com que estic molt fora, el temps lliure m’agrada molt estar amb la meva família, la meva gent. També m’agraden moltíssim altres esports. Des de petita vaig entrar al CAR i tinc molts coneguts que fan esport, i sempre que puc vaig a veure com competeixen. Qualsevol esport: tennis, waterpolo, gimnàstica…
I penses en casa teva a Mataró?
Viatjo a un munt de llocs, però jo sempre he dit que em quedo amb Mataró. És on més a gust estic. Ara que visc a Madrid, valoro molt més poder agafar un diumenge i anar a la platja per desconnectar i recarregar piles. Nosaltres entrenem a l’estiu perquè és quan tenim les competicions internacionals i no tenim vacances, i aquest any que ho tinc lluny, no sé com portaré aquest plus d’energia que em porta Mataró de tenir la platja a un pas.
En un futur, doncs, et tornarem a tenir per aquí?
Del futur mai m’agrada parlar, perquè no el sabem. Però a Mataró ho tenim tot: platja, muntanya, esport, i la meva família i els meus amics.
Antonio Orozco.
Llegeixo coses soltes, no acostumo a llegir novel·la.
La Copa del Món a Roma, on vaig assolir la classificació pels Jocs. Estava amb els meus pares i veure’ls emocionats, compartir aquell moment amb ells i assolir la fita… va ser un moment que se m’ha quedat guardat.
M’agrada agafar les parts que més valoro de les persones, conegudes o no, i jo m’he construït el meu “heroi personal”.
