Els EUA han acollit el mundial d’atletisme d’Eugene 2022. Ha ofert, en general, un excel·lent nivell competitiu.
El campionat del món d’atletisme ha confirmat allò que estem veient en els darrers anys: l’esport més clàssic respira renovació generacional i una nova època de grans registres esportius. Si a Doha 2019 vam tenir dos rècords del món i cinc rècords dels campionats, aquí les xifres s’han enfilat fins a tres rècords mundials i deu dels campionats, inclosos els dos rècords inevitables de la nova modalitat dels 35 quilòmetres marxa.
Amb una mica més d’amplitud històrica, veníem de Londres 2017 (dos rècords dels campionats, a banda d’un rècord mundial dels 50 km marxa femenins en el seu debut com a prova). En aquest sentit, i obviant Berlín per l’efecte Usain Bolt (tres dels quatre rècords mundials a Alemanya van tenir la seva signatura), potser ens hauríem de remuntar fins a Sevilla 1999 (dos rècords del món, vuit més dels campionats) per veure uns campionats tan complets com els d’Eugene 2022.
Què recordarem d’Eugene 2022?
Els tres rècords mundials
Tobi Amusan, Sydney McLaughlin i Armand Duplantis. Sens dubte, cal començar per ells i la primera menció és per a la nigeriana, per sorprenent. Amusan havia topat amb la quarta posició en més d’un gran campionat internacional i arribava als mundials en plena forma després de batre el mes de juny la seva plusmarca per una centèsima (12.41). A Eugene ha volat: rècord personal a la primera sèrie (12.40), rècord mundial a les semifinals rebaixant en vuit centèsimes la marca de Kendra Harrison (12.12) i millor marca no validable pel vent a favor a la final, amb un increïble 12.06.
https://www.youtube.com/watch?v=bY9DlgdrQM4
McLaughlin i Duplantis eren candidats a la proesa. La corredora de 22 anys va superar les expectatives a la preciosa final de Tòquio 2020 amb una plusmarca mundial de 51.46 als 400 tanques i tot just un any després se n’ha anat fins als 50.68, demostrant que juga a una altra lliga.
El suec va arrasar a la final de salt de perxa i va atacar el seu rècord de 6.20 amb l’estadi pendent d’ell (a la realització televisiva li va costar una mica més) i va completar un salt memorable, força superior als 6.21 que indicava la barra. Seria una sorpresa que aquests dos atletes deixin la plusmarca aquí i és probable que durant aquest cicle cap a París 2024 siguin capaços de millorar uns registres que ja són històricament extraordinaris.
La pluja de grans marques
És, probablement, el gran èxit d’Eugene 2022: la gran quantitat de proves atlètiques que s’han resolt amb marques d’autèntic luxe. Als 200 metres Noah Lyles ha millorat els mítics 19.32 de Michael Johnson a Atlanta 1996 per una centèsima i ja és el tercer home més ràpid de la història. Més bèstia encara ha estat la cursa de la jamaicana Shericka Jackson, que amb un crono de 21.45 se situa segona de la llista històrica, ja força a prop de la discutida Florence Griffith-Joyner. Jackson havia avisat a finals de juny i suma podis en 100, 200 i 400 de forma excepcional. Sense marxar de Jamaica, la longevitat de Fraser-Pryce (1986) és brutal i el seu cinquè or en uns mundials als 100 metres llisos ha arribat amb rècord dels campionat inclosos: 10.67.
Una de les grans confirmacions de l’any l’ha ratificat Alison Dos Santos. El brasiler ha deixat enrere aquesta temporada al semi desaparegut Warholm, però també a Rai Benjamin, i ha guanyat l’or amb la tercera millor marca de la història als 400 tanques (46.29), molt a prop del ritme dels dos primers de Tòquio i demostrant que també té cartes suficients per dominar la prova que més ha crescut en el darrer lustre. Una altra modalitat que viu un moment dolç és la marató i aquest cop ho ha confirmat en una cita mundialista més enllà de les majors. Els etíops Gotytom Gebreslase (2:18:11) i Tamirat Tola (2:05:36) han fet rècord dels campionats en curses ràpides.
Als 3.000 obstacles femenins la keniana de Kazakhstan Norah Jeruto ha fet la tercera millor marca de la història i tot el podi ha corregut a ritme de Top 10 històric. Els 1.500 també ens han regalat dues curses molt ràpides, amb Kipyegon guanyant amb la novena millor marca de la història i amb el primer podi masculí d’uns mundials en què els tres integrants baixen dels 3:30.00. En triple salt Yulimar Rojas ha aconseguit la cinquena millor marca de tots els temps, a només tres centímetres del que fins fa poc havia semblat imbatible rècord dels campionats de Kravets (1995), i en llançament de pes Ryan Crouser no ha necessitat fer la seva millor actuació per batre el rècord de la competició amb un millor intent de 22.93 metres. Ja té 10 de les 15 millors marques de la història, que es diu aviat.
En llançament de disc el jove Kristjan Ceh també ha fet millor marca dels campionats (71.13), per davant del fill d’Alekna, i anunciant un duel generacional que promet ser trepidant en la propera dècada.
Els grans dominadors històrics
Hi ha alguns atletes que semblen instal·lats a l’èxit permanent. Ja n’hem citat alguns, com Shelly-Ann Fraser-Pryce, que ha arrodonit el seu paper a Eugene 2022 amb una plata als 200 i una altra al 4×100 i ja és la dona amb més ors individuals i la segona atleta més llorejada en global de la història dels campionats, només superada per una Allyson Felix que es manté activa i que s’ha endut un nou or als 4×400 relleus després de participar a les semifinals. Com Fraser-Pryce, el polonès Pawel Fajdek ha sumat el seu cinquè or en una mateixa prova i es converteix tot just en el segon llançador en aconseguir-ho al costat del mític Lars Riedel en disc.
Mutaz Essa Barshim ja encadena tres ors consecutius en salt d’alçada, fita única en categoria masculina; Yulimar Rojas suma tres ors consecutius i ja és la líder històrica en solitari, deixant enrere Lebedeva, Savigne i Ibargüen; Faith Kipyegon suma dos ors olímpics i dos als mundials, el mateix registre que Nafissatou Thiam en heptatló, resolt aquest cop a la cursa final dels 800 metres; i menció especial per a Gong Lijiao, la xinesa que ha encadenat set podis consecutius en llançament de pes, una fita realment complicada d’igualar per a qualsevol altre esportista.
Els països eufòrics d’Eugene 2022
Aquí comencem per la marxa i l’invent dels 35 quilòmetres com a nova distància llarga, que a la pràctica sembla quedar-se a mig camí cap al no res, assimilant-se massa a la distància curta dels 20. En tot cas, glòria i honor per a Kimberly García, primera campiona de la història del Perú i que torna a casa amb dos ors després que el podi fos calcat en una i altra prova. Nigèria (Amusan) i Kazakhstan (Jeruto) també han guanyat el seu primer or en un mundial.
Altres països que també firmen el seu millor resultat històric són el Brasil, gràcies a Dos Santos i al bronze de Leticia Oro Melo; Bèlgica, amb l’or de Thiam i els bronzes al 4×400 i a la marató; Burkina Faso, Corea del Sud i l’Índia, que guanyen la seva primera plata amb els saltadors Hugues Fabrice Zango i Woo Sang-hyeok, i el llançador Neeraj Chopra, i Filipines, que puja al podi per primera vegada amb un bronze del saltador de perxa Ernest John Obiena.
Menció especial per a Grenada, que a la medalla prou habitual de Kirani James (plata) li ha sumat un complement perfecte amb el segon or consecutiu del llançador de javelina Anderson Peters. Topall històric i resultat bèstia tenint en compte que el país del Carib té menys habitants que Mataró. I menció, també, per als amfitrions, que han liderat un cop més el medaller i han batut la xifra total de medalles amb 33 podis.
Camí de Munic, bones notícies
Sí, Adel Mechaal va córrer lluny dels millors als 5.000 metres, Laura Redondo va tenir una fase de qualificació discreta en el llançament de martell (amb els seus paràmetres espectaculars de 2022 de referència) i Laura Bou finalment no va córrer al quartet 4×400, però les sensacions són molt bones.
Als 35 quilòmetres marxa Raquel González va fer una gran cursa i va ser cinquena amb un registre de 2:42:27, millorant en més de sis minuts la seva anterior marca en una disciplina novella. Al top 5 del món en un mundial, que es diu aviat. Excel·lent la mataronina. Una altra atleta catalana que torna amb un cinquè lloc, també inesperat, és la cugatenca Jaël Bestué, espectacular en la seva posta del 4×100 tant a les semifinals com a la final. Espanya cinquena amb un relleu de velocitat femení i un temps de 42.58: veure per creure.
Una altra gran actuació a Eugene 2022 la va protagonitzar Sara Gallego, que va accedir a les semifinals del 400 tanques i en l’eliminatòria més dura de totes va ser cinquena, amb un temps de 54.49, molt a prop de la seva plusmarca assolida recentment i sent la onzena millor del món. En plena progressió, caldrà veure fins on és capaç d’arribar a l’europeu de Munic. També va concloure en l’onzè lloc del 4×400 mixt, amb una volta de 51.74 realment bona. Finalment, cal esmentar més rellevistes. Pol Retamal (quina llàstima no haver-lo vist en prova individual) i Bernat Canet tornen amb el novè lloc del món al 4×100 amb una marca destacada de 38.70. I Laura Hernández finalment va ser l’única catalana al 4×400 femení, que va acabar 13è, lluny de la final.
A banda d’ells, destacar la 20a posició als 1.500 metres del català que competeix amb l’Uruguai, Santiago Catrofe. Si ampliem el focus cap al sud, com és obvi cal destacar una nova plaça de finalista d’Eusebio Cáceres, que amb un problema al peu no va poder lluitar per un bronze assequible (8.16) i es va haver de conformar amb un millor intent de 7.93. Les bones notícies també arriben via Claudia Conte en un heptatló amb menys participants del que és habitual. Després de ser sisena al mundial en pista coberta de Belgrat, a Eugene ha fet marca personal amb 6.194 punts i ha acabat en novena posició.
Entre els que es van quedar a mig camí cal destacar a Quique Llopis, 16è en 110 tanques i amb bons registres, Fátima Diamé, 16a a la classificació del salt de llargada (6.54) i Pablo Torrijos, decebut amb ell mateix després d’una nefasta fase de classificació en triple salt, com Víctor Ruiz als 3.000 obstacles. I des d’Eivissa, Marc Tur no ha reeditat les sensacions genials de Tòquio.
Què no voldríem recordar d’Eugene 2022?
Comencem pels bocamolls. Jakob Ingebrigtsen torna a casa amb un or i una plata, un botí espectacular, però probablement insuficient per al seu ego. La frase després del 1.500 guanyat pel britànic Wightman, titllant un rival d’inferior, és lletja. Noah Lyles, inflat com un gall després d’arrasar als 200, va assegurar en roda de premsa que el quartet estatunidenc del 4×100 guanyaria l’or perquè ell mai perd. A la final, Canadà els va superar. Un cas molt diferent és el de les desqualificacions en proves de velocitat, inclosa la més coneguda de Devon Allen a la final dels 110 tanques després de reaccionar amb un 0.99 fora de reglament, però no va ser l’única. La sensació és que realitat i reglament, aquí, han deixat d’anar de la mà.
Un campionat més, no s’han fet els deures en realització televisiva i els concursos continuen sent un espectacle de segona per als teleespectadors. Les grades, mig buides en un estadi petit i en una seu més per acontentar Nike que cap altra cosa. Els problemes d’atletes de diversos països per acccedir amb als EUA amb els seus visats, una vergonya. Una competició més, l’absència per motius no esportius de les esportistes russes i bielorusses clama al cel. Que Cuba es quedi sense guanyar medalles no ens agrada (més encara quan un cubà es penja un or i una de les seves estrelles, Yaime Pérez deserta als EUA). Les renúncies a un mundial per preparar un europeu, comprensibles, però no desitjables. I l’anunci de fer proves de repesca per al proper mundial fa més por que una pedregada.
